Yturralde (Cuenca, 1942) està considerat com un dels pintors més reeixits dins de la tradició europea de l’abstracció geomètrica. L’evolució de la seua poètica es demostra com un element explicatiu clau d’una part del que ha passat a l’art del darrer mig segle al nostre entorn. És clarament valuosa per a l’anàlisi de la configuració d’una de les vies alternatives arran de la crisi de l’informalisme. I també ho és als efectes d’entendre el panorama divers de l’abstracció contemporània.

 

Els plantejaments de les seues dues primeres dècades de carrera professional, des de la meitat dels seixanta fins al començament dels vuitanta, estaven arrelats en la intersecció conceptual entre art i ciència, i en els desafiaments perceptius. El tema de les Figures impossibles és, potser, el més paradigmàtic en aqueix sentit. Constitueix un conjunt de representacions factibles de realitats inviables i, tanmateix, sensiblement plausibles des de la nostra observació, pel fet de ser en una certa manera recognoscibles perceptivament. Però no va ser l’únic àmbit d’investigació dins d’aqueix camp de conreu. Els treballs artístics amb els primers ordinadors, l’aprofundiment en les geometries de dimensions superiors, la utilització de làsers, la generació d’estructures voladores, capaces d’aprofitar l’energia eòlica per a enlairar-se i definir noves estels polièdrics al cel blau, en són altres de ben interessants. Van ser centrals, llavors, el eu pas pel Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid i l’estada al Centre per a Estudis Visuals Avançats (Center for Advanced Visual Studies) del MIT.

 

Més endavant, durant la part central de la dècada dels vuitanta, es va produir un gir cap a posicions més expressives i, en una certa manera, menys analítiques, on encara es troba. Aquest nou afany sintètic, clarament imbuït de la colour field painting de Rothko, reflectia un interès explícit per la categoria del sublim. Les sèries “Preludis”, “Interludis” i “Postludis” són una mostra de com geometries esvaïdes ocupen el llenç fins als seus límits, amb una presència més etèria, lluny del caire objectual de les figures anteriors.

 

Avui en dia, les seues propostes combinen aqueixos últims plantejaments amb un retorn a l’ús de signes geomètrics bàsics que irradien llum o l’eclipsen, i que arriben a fer-se visibles no per la seua delimitació explícita, sinó per les progressions lumíniques que adopten les àrees de color circumdants.

El projecte expositiu se centra en la seua producció artística més recent. Es mostren onze obres de gran format que van des d’un dels últims postludis fins a les darreres creacions dins de la sèrie circular “Enso” o d’una incipient línia de treball, visible en Citrinitas, on són fonamentals les ràpides variacions cromàtiques cap als límits del suport o d’altres rectes que regeixen en la composició. Es persegueix crear, amb una disposició per conjunts dialogants, distints espais de reflexió i emoció, on prevalga el sublim.

 

Es mesclen obres monocromàtiques, amb grans extensions sensiblement graduades, amb peces que són una mena d’aforismes pictòrics o haikus visuals, dins dels quals la immensitat d’allò que es pot conèixer es condensa en termes plàstics essencials. En altres, es converteix en central la noció de límit, fent aparèixer, o desaparèixer, realitats pel fet de vorejar-les amb metes asimptòtiques de color. També s’eclipsen potents fonts de llum i es deixa el que hi ha darrere en evidència mitjançant un acte que és pròpiament d’ocultació. És a dir, el buit i la plenitud cohabiten en la dialèctica que s’estableix en els seus llenços. En tots els casos, això sí, la llum i la geometria s’alien per tal de desentranyar les condicions d’entitats pròximes al concepte de l’absolut.

 

Precisament, és aqueixa estratègia de fer veure essencialment allò que és inabastable, bé siga per la seua infinitud o bé per la seua proximitat a la mateixa inexistència, a un grau zero absolut. És per això que hem emprat la metàfora de les cartografies, valuosos elements descriptius i de guia que són resultat d’un extraordinari procés de síntesi informacional. I és que el que passa en la seua producció és ben semblant al que ocorre amb els mapes geogràfics, en els quals es condensa de forma molt simplificada, intensament elemental i d’acord amb una sèrie de convencions que permeten la interpretació per part de l’altre, la tremenda complexitat de la realitat física del nostre món. És a dir, tot allò que implica conceptualment la grandesa de l’univers o l’excepcionalitat de les partícules elementals pot ser referit en una certa manera amb aquestes imatges rotundes, la potència de les quals es veu augmentada per l’expressivitat amb què es veuen dotades.

 

Aquesta exposició forma part del conjunt d’activitats commemoratives del I Centenari del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot, del qual l’artista va ser col·legial becari per oposició durant la seua etapa formativa universitària.

 

Santiago Pastor Vila, comissari de l’exposició