El dia 23 d’abril de 2011 es van complir 40 anys de la detenció d’un grup d’estudiants de la Universitat de València per membres de la Brigada Político-Social, la policia política del general Franco. Després de 19 dies en què van ser sotmesos a tortures i brutals interrogatoris a la Prefectura Superior de policia de València, van passar a la presó. Més tard, el Tribunal d’Ordre Públic els va acusar d’associació il·lícita i propaganda il·legal amb el propòsit d’aconseguir “la movilización de los españoles (…) contra los atropellos y violaciones de los derechos humanos, para acabar con la dictadura e instaurar la libertad” (Sumari 593/71 del TOP). Per aquests “delictes” se sol·licitava 119 anys de presó. Dos anys abans, un grup d’estudiantes valencianes vivien una experiència semblant. Detingudes durant l’estat d’excepció de gener de 1969, van ser empresonades en negar-se a pagar la multa imposada perquè no volien contribuir amb això a sostenir la dictadura.

No van ser els primers ni els últims estudiants de la Universitat de València víctimes de la repressió franquista. La seua experiència, però, ens permet estudiar la mobilització de la Universitat contra la dictadura, en uns anys de canvi cultural i social, i mostrar aquesta mobilització i aquests canvis a través de subjectes i experiències en les quals es podria reconèixer una extensa generació: totes les persones que van viure activament el final de llarga nit del franquisme.

L’exposició Universitaris contra la dictadura reivindica la importància cardinal del moviment estudiantil en la lluita contra la dictadura, en la construcció de la democràcia espanyola. És un exercici de memòria i un homenatge reparador, però sobretot és una reflexió carregada d’actualitat, per tal com defensa la vigència dels valors amb què aquesta generació va pensar un món més just.

Però, per a què contar?, a qui?...

Contar per contribuir a mostrar la democràcia com un bé conquistat al carrer, com el fruit d’un esforç coral. Per reconèixer en els valors, les ètiques i las conviccions que van moure una part de la ciutadania a lluitar contra la dictadura i per la democràcia el patrimoni ètic de la societat en conjunt, el sediment de l’estat de dret. Per entendre el present i com a instrument de futur.

Contar, sobretot, a les generacions nascudes en democràcia, sense la imposició d’un relat únic, mitjançant la creació d’un espai que permeta comprendre el conflicte, valorar-lo i treballar-hi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els continguts de la mostra s’organitzen en 5 espais expositius, 4 de caire cronològic i un de transversal:

Àmbit 1. Silenci.
1939-1956

En aquest primer àmbit es fa palès davant la persona que el visita el control ideològic de la universitat pel franquisme entre el 1939 i el 1950, la repressió i les depuracions de professors i alumnes, l’organització d’una universitat minoritària i classista com una milícia al servei de l’estat, posant especialment l’accent en la Universitat de València i en episodis com ara l’afusellament del rector Peset. Així mateix, hi tractem el control de la universitat a través del SEU, sindicat únic franquista que, paradoxalment, despertarà amb les seues limitacions desitjos de llibertat. L’adoctrinament dels estudiants, que pretenia garantir la continuïtat sociològica del règim, va anar adquirint major importància, i una dificultat creixent, segons que els anys van fer que el record de la guerra civil perdera pes com a element legitimador. Aquests són anys, tanmateix, de silenci, de control absolut, de por.

 

 

Des de la darreria dels anys 50 assistim al naixement de distintes iniciatives d’oposició al SEU falangista a les universitats espanyoles. El 1955, el 90% dels estudiants universitaris espanyols és contrari al Movimiento Nacional, segons una enquesta encarregada pel rector Laín Entralgo. Són fills de la burgesia, majoritàriament de famílies adeptes al franquisme −no hem d’oblidar que la universitat és encara minoritària. El règim constata amb estupor que està perdent contacte amb el “futur de la nació”, i es prepara per esmenar la situació amb iniciatives fallides com la creació de les associacions professionals d’estudiants (APE).

D’altra banda, desmantella amb facilitat els primers intents d’organització de l’oposició universitària, que represalia amb duresa. Però no impedeix, amb tot, l’inici d’un lent, encara que imparable, procés de canvi polític i acadèmic que portarà al protagonisme creixent de la universitat en la lluita contra la dictadura i per les llibertats.

A València, els primers intents d’organització són més tardans que a d’altres districtes universitaris, però el 1957 es crea el primer grup del PCE, el 1958 veu la llum l’efímera Agrupació Socialista Universitària i el nacionalisme valencianista s’organitza el 1964 en el PSV, entre altres iniciatives. Són anys d’invisibilitat, però també de presa de consciència, de resistència.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És l’espai més important i ampli de l’exposició, junt amb el dedicat a les detencions del 23 d’abril de 1971. S’hi tracta la progressiva pèrdua del control de la universitat per part del franquisme, la contestació en les aules a la dictadura. La joventut, com als anys 30, anirà esdevenint un agent mobilitzador de primera magnitud, trencant culturalment, vitalment i políticament amb el règim. Les aules seran una escola d’aprenentatge polític i de valors cívics que irradiaran a la resta de la societat.

En aquesta etapa, el moviment estudiantil realitza, junt amb altres moviments de contestació, una tasca de profund desgast de la dictadura. L’existència d’un sistema de representació fal·laç desperta la consciència dels estudiants, i la incapacitat del franquisme per respondre a les reivindicacions, al costat de la tendència a la repressió, configuren un panorama desolador. El sòrdid clima social i cultural va fer-hi la resta, la ruptura amb el franquisme va ser existencial. Amb la influència constant de l’exterior (maig francès, primavera de Praga, Vietnam…), aquesta generació beu de tot plegat i genera una cultura transgressora alternativa (música, cultura, teatre, hàbits, llenguatge...), i dins d’aquesta una cultura política que mena a la fractura. És un moviment que mira cap endavant i que s’inspira en la modernitat.

De manera concreta, en aquest àmbit es tracta el final del franquisme a la universitat. Els anys 60 estan marcats per l’augment dels conflictes, les constants mobilitzacions i assemblees, les campanyes a favor de l’amnistia i les llibertats. La universitat és el taló d’Aquil·les del règim. Hi mostrem la creació i posterior desaparició del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUV), la radicalització del moviment universitari entorn del 68 i la repressió massiva del període 1968-1975, etapa en què se integren les detencions del 23 d’abril de 1971.

Bufen aires nous per a les llibertats individuals. És temps d’inici del final de la mística de la feminitat, de l’alliberament sexual −amb la contrapartida de l’accés clandestí als anticonceptius i a l’avortament−, es fan les primeres passes cap al moviment feminista. Arriben els vaquers i les melenes. Desapareix la corbata, la falda estreta, els cabells curts i els cardats. La universitat és l’escenari on s’estrenen aquests canvis.

En l’àmbit acadèmic tot es qüestiona: les noves lleis educatives que el govern intenta aplicar, els plans d’estudi, el contingut de les assignatures, les classes magistrals, el professorat més immobilista. Es rebutja la forma tradicional de l’exercici de l’autoritat. També es produeix un canvi de posicionament en el professorat i en alguns càrrecs acadèmics, amb les contradiccions pròpies dels moments de crisi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest és l’espai expositiu central de la mostra. Proposa una aproximació al tema des de la història oral. Mitjançant un audiovisual i la recreació d’un lloc de la memòria, els protagonistes de les detencions del 23 d’abril de 1971 i de l’empresonament de dones del 1969 construiran una història comuna, heterogènia i complexa, que arribarà al visitant com una narració coral. D’aquesta manera, hi posem cara al que s’ha narrat en les altres seccions. Història i testimoniatge comparteixen espai en aquesta mostra, i s’interrelacionen en la gestió de la memòria.

Àmbit 5. Memòria.

En aquest espai reivindiquem la memòria democràtica, aquella que considera el coneixement dels processos i la transmissió dels valors que han portat a la democratització d’una societat com a patrimoni ètic de la societat sencera. Pensem la memòria com a instrument de futur, i reivindiquem la vigència de valors com la justícia, la llibertat o el compromís… en la construcció d’un món millor .