El Grup MedArb de la Universitat de València culmina com a grup investigador el Projecte del Ministeri DER 2016-74945-R (el títol de la qual és: Psicoanàlisi de l'Arbitratge: solució o problema en l'actual paradigma de Justícia) amb una obra col·lectiva, dirigida per la IP la Dra.Silvia Barona Vilar, i amb la participació, a més de la Dra. Barona, dels altres membres de l'equip investigador, Drs. Carlos Esplugues Mota, Guillermo Palao Moreno, Ana Montesinos, Enrique Fernández Masía, Ana Isabel Blanco García, José Francisco Etxeberría, Ixusko Ordeñana Geruzaga i Rafael Verdera Server. I igualment d'alguns dels membres col·laboradors com els Drs. Marcela Rodríguez Mejía, Juan Mendoza, Elena De Luis García, Eduardo Jequier, Kuan-Ling Shen, M José Catalán Chamorro, i altres col·laboradors del grup com els Prof. Philipp Anzenberger, Carla Esplugues Barona, o Sergio González Malabia, Pablo Quinzá Redondo. Aquesta obra col·lectiva ha sigut objecte posteriorment d'una cuidada edició.
Compleix plenament l'obra amb les expectatives del projecte i amb els seus objectius, culminant amb això una rigorosa anàlisi de les múltiples arestes que hui present la institució arbitral: l'ús i l'abús de la institució i, sobretot, la profusa influència economicista que ha transformat alguns dels seus fonaments essencials, acostant l'arbitratge més a una model de negoci que al que hauria de ser en realitat, això és, un instrument de tutela jurídica de la ciutadania o, si es vol, un sistema per a aconseguir la pau social i la individual, rebaixant costos, temps, i guanyant en eficiència i discorrent en l'àmbit dels drets humans, com a evidència el treball d'Elena de Luis García inclòs en el llibre. La visió crítica de la directora i dels autors d'aquesta obra permet observar de prop la institució, sotmetre-la a pressió i vertebrar les seues pròpies essències en el segle XXI. No en va, els canvis palmaris que es produeixen en la societat es projecten directament en la institució arbitral. Aquesta mirada plural dels seus autors i els resultats que s'han aconseguit ha donat com a resultat un magnífic i original llibre d'assaig i consulta, d'amena, interessant i constructiva lectura.
Al llarg de quatre anys l'equip d'autors ha perfilat amb precisió els llits en què discorre l'evolució de la institució arbitral no sols a Espanya i a Europa sinó a Amèrica Llatina també, i a Àsia, explorant el seu estat de salut. Des d'aquest estudi profund de l'essència de l'arbitratge és factible albirar les grans falllides de la seua actual presència en l'administració de la justícia i comprovar que estem assistint a nombroses transformacions que poden incidir, i l'estan fent, no sols en l'actual moment de la institució sinó fonamentalment en el seu futur. Baste observar la presència de l'arbitratge i dels àrbitres en els mitjans de comunicació per a adonar-nos que la polèmica entorn de les bondats de l'arbitratge continua viva, potser massa viva, en uns certs cercles, alimentada amb una certa tendència a potenciar uns certs arbitratges obligatoris, com s'evidencia en la contribució de Ixusco Ordeñana. Amb això s'apunta a l'existència d'una posició una mica esquizofrènica en la qual s'observa la presència de defensors d'una volta a la jurisdicció estatal, un equivalent que la pràctica de l'arbitratge ha resultat un fracàs. Afortunadament és posició negacionista és minoritària enfront dels quals sostenen que continua sent un model flexible, adaptable i emmotllable per les parts, podent fins i tot servir de model per a les reformes processals civils judicials de la jurisdicció ordinària que emmalalteixen d'una excessiva rigidesa, impedint donar degut compliment a les exigències de tutela efectiva que podrien aconseguir-se amb un model més pròxim a l'arbitral. Precisament al llarg de les pàgines del llibre es percep un escenari de mudança constant on s'assisteix a múltiples transformacions de l'arbitratge i molt especialment d'aquelles que han anat gradualment convertint-li en un important actiu financer. Afortunadament aquesta presentació de l'arbitratge, amb tot el component elitista que entranya, no suposa convertir la institució arbitral en negoci, sinó com alguna cosa de gran utilitat que va corregint gradualment determinats errors del passat. En aquest marc pot situar-se la lluita contra l'ús fraudulent de l'arbitratge per a emmascarar activitats il·lícites, objecte d'una contribució José Francisco Etxeberría. Ha d'admetre's, en casos com aquest, el protagonisme inherent a la prova indiciària o circumstancial, per exemple, quan totes dues parts es troben implicades en actes de corrupció, i també la possibilitat de recórrer a la reducció de diferències adverses davant conductes reticents o obstruccionistes d'alguna de les parts.
Ignorant l'existència d'innombrables tipus d'arbitratge que han discorregut amb tota normalitat i eficàcia, i altres que estan en franca expansió com el que involucra l'administració, objecte d'una important contribució de Carla Espluges Barona, ha sigut el referit arbitratge elitista, el de major presència en els mitjans de comunicació, el que més soroll mediàtic ha propiciat, especialment en els últims temps i el que ha contaminat la mirada que es té el general de l'arbitratge com si tan sols existiren determinats arbitratges d'inversions o comercials internacionals. La present obra posa de manifest que la configuració de l'arbitratge no ha canviat i el que efectivament ha variat és l'òptica amb la qual s'aprecien les seues possibilitats de tutela eficaç i de vertadera alternativa al procés judicial. I a això cal agregar la seua vocació per a adaptar-se al món digital o electrònic, com es detalla en les contribucions de María José Catalán Chamorro i de Guillermo Palao. Afirma amb raó la directora de l'obra que, superat el complex d'Èdip i la metàfora freudiana de «matar al pare», l'harmònica concurrència entre àrbitres i tribunals de Justícia resulta innegable. D'aquesta sort la relació entre arbitratge i jurisdicció es presenta com una sort d'auxili i col·laboració amén d'una necessitat de completar l'administració de la justícia allà on els tribunals arbitrals no arriben. Evidentment, el diàleg ha anat creixent amb major intensitat en el segle XXI afavorit en tot cas per les reformes legislatives aprovades.
L'obra apunta precisament que en l'actualitat s'assisteix a una transformació de l'arbitratge molt vinculada a la conflictivitat econòmica i a les seues coordenades. S'adverteix en l'obra com s'ha propiciat una mutació de la institució, incorporant nous elements i atorgant-li una funció que escapa amb molt del que ha sigut la seua història jurídica. I també s'insinua l'existència d'una certa croada caracteritzada per un estricte marcatge d'un cert sector judicial, afortunadament minoritari, al nostre país. Manifestacions d'aquest fenomen no falten com es posa en relleu en la contribució d'Ana Montesinos entorn de l'arbitratge multicomunicat, un dels grans reptes o desafiaments als quals ha de fer front la institució arbitral com a mecanisme de resolució d'eventuals conflictes derivats de complexes relacions comercials o operacions mercantils. I també s'evidencia en el treball d'Ana Isabel Blanco García sobre una realitat arbitral de nou encuny d'enorme complexitat: el third party funding que reflecteix, en certa manera, la modernització i esdevenir de la pràctica arbitral especialment en l'àmbit internacional, on el ritme de la seua aplicació avança molt més ràpid el de la seua regulació.
A partir de les dades exposades s'assisteix a una vertadera cruïlla dins del que la directora de l'obra qualifica de «desconstrucció de l'arbitratge». Enfront de determinades posicions detractors de l'arbitratge el llibre exhorta cap al manteniment de la seua dignitat com a la pròpia de les institucions arbitrals i dels àrbitres. Amb la finalitat d'aconseguir aquests objectius i especialment de la pervivència de la institució, considera l'obra que és el moment de construir l'arbitratge abandonant alguns dels paràmetres de contaminació negativa, amén de compartimentar l'arbitratge d'inversions com una cosa diversa de l'arbitratge intern i internacional. Aquesta desconstrucció de l'arbitratge permet recompondre el sistema tradicional no per a aniquilar-lo sinó per a continuar amb una nova fase que exigeix revisar normes com a principis i garanties, però sobretot conductes. Dins d'aquesta labor s'assenten en l'obra diferents elements què evidencien aquesta tendència, sense fer desistiment d'elements consubstancials a la institució arbitral, com la llibertat en tant element del desenvolupament de l'arbitratge perquè no en va com l'arbitratge sorgeix i es basa en la llibertat de les parts valor suprem del nostre ordenament jurídic. És en aquest context i sobre la base de l'autonomia de la voluntat on se situa l'arbitratge com a mecanisme i heterocompositiu de resolució extrajudicial de controvèrsies equivalent a la jurisdicció sent enormes les expectatives creades dins del que es denomina, en la col·laboració de Sergio González Malabia, la «indústria de l'arbitratge». A aquest efecte, l'obra apunta a unes certes manifestacions de la nova etapa de l'arbitratge:
En primer lloc, les reformes reglamentàries dels centres d'arbitratge en la cerca d'eficiència, es tradueix en la reducció dels temps de les formalitats i dels costos, Baste atendre al fet que institucions internacionals del prestigi de l’UNCITRAL han dedicat en els últims anys una atenció especial a aquesta matèria propiciant mesures tendents a reduir temps i costos, buscant un major grau d'eficiència en el desenvolupament de l'arbitratge i amb això un major nivell de satisfacció de tots els involucrats. Com a resultat s'observa cada vegada més l'establiment de terminis estrictes per a totes dues parts amb vista al nomenament del tribunal arbitral o a la presentació d'escrits i per al tribunal arbitral amb vista al termini per a dictar el laude i també si observa la limitació d'actes processals, per exemple la reducció del nombre d'escrits i restriccions de les audiències. Precisament sobre l'acció d'aquesta institució internacional es troba en l'obra una important contribució del professor Carlos Esplugues. Com assevera aquest autor la duració del procediment arbitral està en funció de la complexitat del litigi però també de les actuacions de les pròpies parts i de la diligència de l'àrbitre què ha de saber equilibrar la cerca de la màxima rapidesa i certesa amb la preservació d'unes mínimes garanties del que qualifica de «triangle màgic arbitral»: rapidesa, accessibilitat i qualitat. Per a això és imprescindible impedir la reproducció innecessària de gran part de les pràctiques que els operadors jurídics utilitzen davant els tribunals estatals.
En segon lloc, s'assisteix a un important debat entorn de l'anul·lació i a la seua eficàcia jurídica. Sobre aquesta última qüestió l'obra és molt clara en rebutjar un control judicial en anul·lació més enllà de l'àmbit circumscrit de les causals legalment establides sense que es permeta una revisió del fons menge això és menge una segona instància. En aquest control judicial és possible que es justifiquen motius d'anul·lació i aquesta declaració anulatoria es fa present en número major en els últims temps, fruit del paral·lel creixement del nombre d'arbitratges, de manera que estimes arbitratges menge més possibilitats existeixen de pretensions d'anul·lació i quina algunes d'elles siguen estimades.
En tercer lloc, la proliferació d'àrbitres i d'institucions arbitrals no deixa de suscitar problemes. Certament no tots serveixen per a ser àrbitres ni tots estan degudament capacitats per a fer-ho. El llibre insisteix que cal treballar per millorar els sistemes de selecció evitant unes certes pràctiques què realitzen determinades institucions d'arbitratge què han fet molt de mal a la pràctica d'aquest procediment d'arranjament de controvèrsies. Precisament en aquest afany l'èxit de l'arbitratge està en funció li la creació d'una cultura arbitral que permeta als operadors jurídics conéixer la possibilitat de servir-se aquest procediment alternatiu de controvèrsies i que el mateix oferisca una solució equivalent aquella.
En quart lloc, el llibre posa en relleu la important acció realitzada pels codis de bones pràctiques referits als àrbitres, a les institucions arbitrals i als advocats dels processos arbitrals el que no és una altra cosa que la realització de la bona fe i de l'ètica en el comportament et vols encara que resoldre aquestes controvèrsies reforçant al mateix temps els elements ontològics de la professió arbitral.
Finalment, si fins fa uns anys les demandes en exigència de responsabilitat civil contra àrbitres o institucions arbitrals no havien sigut massa freqüents, encara que donaren lloc a algun procediment especialment cridaner complex (v.gr., Delforca, Puma…), en l'actualitat se suscita si aquesta absència de reclamacions és una conseqüència de la bondat del disseny del sistema legal i de la perícia dels nostres àrbitres o obeeix a altres causes. La qüestió és si el sistema de responsabilitat arbitral, unit als altres elements característics de l'arbitratge com a mecanisme de resolució de controvèrsies propícia el recurs a l'arbitratge o per contra es limita a protegir la posició dels àrbitres, la qual cosa pot ser un motiu, com apunta Rafael Verdera Server, per a dissuadir a les parts de sotmetre les seues controvèrsies a l'arbitratge.
La selecció dels problemes que conté la present obra i la seua concreta solució no seria possible sense l'eficaç direcció de la professora Silvia Barona Vilar, Catedràtica de Dret processal de la Universitat de València i una de les figures més conspícues de la doctrina espanyola en el tractament dels ADR en general i de l'arbitratge en particular. Ens trobem davant llibre, ben editat, original, crític i agut, desmarcat d'altres obres d'arbitratge d'estructura més convencional, que resulta imprescindible per al coneixement de la institució arbitral en el complex procés de transformació global pel qual està discorrent.
