Entre 1907 i 1939 va tenir lloc a Espanya la gènesi d'una comunitat científica impulsada per sectors progressistes i liberals, a través de polítiques públiques, que van crear institucions estatals com l'Institut Nacional de Ciències, el Museu Nacional de Ciències Naturals, la Missió Biològica de Galícia, petits laboratoris i instituts d'investigació en la Junta per a Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques i la Residència d'Estudiants o societats i laboratoris en l’Institut d’Estudis Catalans.

L'esperit de la Institució Lliure d'Ensenyament va impulsar la ciència com a factor de progrés i modernitat, antagònic de l'Espanya conservadora, catòlica i castissa. La Renaixença catalana va aportar iniciatives en la mateixa adreça. També es va iniciar una reforma sanitària d'acord amb el model europeu basada en instituts municipals i provincials d'higiene, un Institut Nacional i una Escola de Sanitat, i un Hospital de Malalties Infeccioses.

La implicació de l'estat liberal en polítiques públiques de promoció de la ciència i la sanitat va comptar amb suport polític i social que va augmentar en la Segona República, però sempre va tenir l'oposició de l'Església catòlica i els sectors conservadors de la societat espanyola.

Malgrat açò, el resultat va ser la gènesi d'una comunitat científica jove, dinàmica, ben articulada, activa en el context internacional, gràcies a una política de pensions per a joves investigadors, que, en dues dècades, va enviar a quasi mig miler de metges, biòlegs, farmacèutics, enginyers, químics i matemàtics als millors laboratoris, universitats i centres d'investigació d'Europa i Estats Units. Un col·lectiu de científics espanyols que va entrar a formar part de les xarxes i programes d'investigació internacionals.

Aquest va ser l'ambient en el qual es van formar Gregorio Marañón, Juan Negrín, Pío del Riu-Hortega, Severo Ochoa, Francisco Jiménez Díaz, F. Gran Covián, R. Méndez, Blas Cabrera, Enrique Moles, Miguel Català, A. Pi Sunyer, Esteve Terradas, Juan Peset, José Puche, Teófilo Hernando, i altres. Un col·lectiu que tenia al capdavant a Ramón y Cajal i que va portar a Espanya a Marie Curie, Albert Einstein o John. M. Keynes.

Però aqueix col·lectiu va patir una profunda crisi entre 1936 i 1939, com a conseqüència del colp militar, la guerra civil i la repressió franquista. Segons dades de Santos Juliá, en acabar la guerra hi havia uns 700.000 presos en presons franquistes; dos anys després quedaven 280.000 republicans empresonats per motius polítics. A més, uns 500.000 republicans van passar per camps de concentració. Francisco Guerra ha aportat un inventari de víctimes de la revolta franquista, que inclou noms de més de seixanta metges assassinats a Andalusia, quaranta a Aragó, una trentena a Galícia i altres a Castella, més d'una vintena en León, xifra semblant a la de Navarra, cinc a Extremadura i altres casos a Astúries i el País Basc. El colp militar va alterar el funcionament de laboratoris, aules i hospitals, i va suposar un dur revés per als valors de llibertat de la comunitat científica. L'exili, la presó i la inhabilitació de metges i científics va significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola i una pèrdua irreparable de poder intel·lectual.

Barona Vilar, Josep Lluís

Ministeri de Ciència i Innovació