Inka Romero-Ortells Labrada, Universidad Nebrija; Jon Andoni Duñabeitia, Universidad Nebrija i Manuel Perea, Universitat de València

Quan pensem en llengües inventades, sovint imaginem mons de fantasia o ciència-ficció . Però…, heu jugat alguna vegada a parlar en l'anomenat “idioma de la P”?

Molts infants han utilitzat aquest codi secret en diferents èpoques, el qual consisteix a afegir una nova síl·laba amb el so /p/ i la primera vocal de la síl·laba anterior. Per exemple , jugar esdevé ju-pu-gar-pa. Amb un poc de pràctica, es poden mantenir converses completes.

No obstant això , la creació de formes de comunicació va més enllà de la infància o l'entreteniment. Al llarg de la història, hem inventat o adaptat recursos lingüístics per necessitat, creativitat o interès científic. Fabricar idiomes també pot ser una oportunitat per a entendre com funciona el cervell. Des dels codis de joc infantils fins a les llengües creades al laboratori, tots revelen una cosa clau sobre la nostra capacitat per a aprendre noves regles.

Quan la necessitat obliga: els pidgins

En moltes ocasions, aquests codis naixen de situacions de contacte entre cultures, no d'un despatx. Quan dues comunitats que no comparteixen un idioma necessiten comunicar-se per a comerciar o conviure, sorgeix una varietat lingüística simplificada anomenada pidgin.

L'origen del terme pidgin sol atribuir-se a la pronunciació en xinès de la paraula business (negoci). Aquestes llengües de contacte prenen gran part del seu vocabulari de la llengua socioeconòmicament dominant, però redueixen i reorganitzen la seua gramàtica per a facilitar la comunicació. Per tant, davant una necessitat comunicativa, trobem regles compartides.

Llengües planificades: quan l'estructura importa

No totes les llengües artificials sorgeixen de la improvisació. Algunes es dissenyen amb una arquitectura completa, com si foren obres d'enginyeria. Per a funcionar com a llengua, no n’hi ha prou amb paraules noves, calen regles per a combinar-les i una comunitat de parlants.

Un exemple és el de les llengües èlfiques, creades per J. R. R. Tolkien. Abans d'escriure les seues novel·les i posar els personatges a parlar, Tolkien, que era filòleg, ja havia desenvolupat la gramàtica, l'evolució històrica i els sons dels idiomes. Volia que aquests foren tan consistents com les llengües naturals.

Una cosa semblant va ocórrer amb l'esperanto, creat en 1887 per L. L. Zamenhof. La seua intenció era dissenyar una llengua auxiliar internacional fàcil d'aprendre, amb regles clares i sense excepcions. Avui dia compta amb una comunitat de parlants estesa per tot el món.

Un cas distint és el klíngon, creat als anys 80 del segle passat per a la sèrie de televisió Star Trek. El lingüista Marc Okrand va dissenyar sons inusuals i un ordre de paraules poc comú (objecte–verb–subjecte) perquè sonara com un idioma extraterrestre.

El klíngon resulta interessant perquè, a diferència de l'esperanto, va nàixer per a una ficció concreta, i a partir de les necessitats del guió . Això mostra que una llengua inventada pot tenir objectius molt distints, des de facilitar la comunicació internacional fins a construir un món imaginari creïble.

Què diu la neurociència sobre les llengües inventades?

Durant anys, no era clar com reaccionava el cervell davant les llengües artificials. Per a contestar aquesta pregunta, un estudi de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts va examinar, mitjançant ressonància magnètica funcional, l'activitat cerebral de persones que en dominaven diverses d'elles.

Els resultats van ser clars: si les persones parlen amb fluïdesa una llengua artificial (com l'esperanto, el klíngon, el na’vi d'Avatar i l'alt valirià o el dothraki de Joc de trons), el cervell la processa com una llengua natural. És a dir, s’activen les mateixes xarxes neuronals.

No obstant això, perquè el cervell la considere llengua, aquesta ha de permetre expressar significats sobre el món, sobre altres persones o sobre els nostres propis estats mentals. Per això , els llenguatges de programació, tot i que tenen regles estrictes, activen xarxes neuronals distintes.

Llengües artificials al laboratori

Aquesta capacitat per a aprendre llengües noves no és només curiositat. També és una eina científica molt útil. En psicolingüística, és relativament habitual crear minillengües artificials per a estudiar com aprèn la ment humana.

Aquestes minillengües tenen regles simples i un vocabulari inventat. Gràcies a això, durant les recerques pot observar-se com les persones detecten patrons i aprenen estructures noves sense la influència ni el “soroll” de la llengua materna. Sorprenentment, la facilitat amb la qual s'aprenen aquestes llengües artificials prediu amb bastant exactitud la capacitat d'aprendre idiomes reals.

Un espill de la nostra arquitectura mental

Tots aquests escenaris revelen una cosa comuna: el cervell cerca constantment patrons, significat i intenció comunicativa.

La ciència, així, ens recorda un missatge poderós: més enllà de la diversitat d'idiomes del món, compartim una mateixa arquitectura mental per a aprendre i usar el llenguatge. És a dir, si una forma de comunicació té regles i serveix per a compartir idees, el nostre cervell pot adoptar-la i convertir-la en una eina per a pensar, relacionar-nos i construir coneixement.

Inka Romero-Ortells Labrada, Investigadora del Centro de Investigación Nebrija en Cognición, Universidad Nebrija; Jon Andoni Duñabeitia, Director del Centro de Investigación Nebrija en Cognición (CINC) y Director de la International Chair in Cognitive Health (ICCH) en la Universidad Nebrija, Universidad Nebrija y Manuel Perea, Profesor de Psicología, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.