Studio Romantic/Shutterstock

Laura Viqueira Gutiérrez, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Universitat de València; María J. García-Rubio, Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Universidad Internacional de Valencia y Sandra Hoyos, Catholic University of Uruguay

“Els meus pares es van divorciar quan jo era una criatura. Vol dir això que la meua relació de parella també està destinada a fracassar?” Aquesta és una pregunta que es fan moltes persones en assolir l'edat adulta. La idea que créixer en una família en la qual els pares es van separar marca inevitablement la manera d'estimar i de construir relacions estables segueix molt present en l'imaginari col·lectiu.

I no és una preocupació sense fonament. Des de fa dècades, les investigacions mostren que les persones que van viure durant la infància el divorci dels pares presenten, de mitjana, una probabilitat més gran d'experimentar dificultats en les relacions de parella. De fet, un estudi va trobar que el divorci dels progenitors duplicava aproximadament la probabilitat que els fills repetiren aquesta conducta en l'edat adulta.

No és un destí inexorable

No obstant això, aquest augment del risc reflecteix una tendència observada en grans grups de població i no implica que la ruptura dels pares determine inevitablement el futur de cada persona.

La raó és que el divorci, per si sol, no explica com seran les relacions afectives dels fills. La recerca assenyala que variables com el nivell de conflicte entre els progenitors, la qualitat del vincle que mantenen amb els fills, l'estabilitat familiar després de la separació o el suport emocional rebut en la infantesa tenen un pes igual o fins i tot més gran que la separació mateixa.

Per això, créixer en una llar amb nivells de conflicte elevats pot resultar més perjudicial per al benestar i el desenvolupament socioemocional que una ruptura en la qual els progenitors aconsegueixen mantenir una relació respectuosa i cooperativa.

Experiències que modelen el cervell

En psicologia, una de les explicacions més acceptades és que les primeres experiències familiars influeixen en la manera en què aprenem a relacionar-nos amb els altres. A través de la convivència amb els pares desenvolupem expectatives sobre la confiança, la comunicació, la resolució de conflictes o el compromís.

Des del punt de vista del neurodesenvolupament, el ben cert és que les experiències familiars al llarg de la infància no influeixen només en la manera com interpretem les relacions, sinó també en com responem davant l'estrès i les emocions. Durant els primers anys de vida, el cervell presenta una gran capacitat d'adaptació —coneguda com a plasticitat cerebral—, per la qual cosa les experiències repetides ajuden a modelar els circuits implicats en la regulació emocional, la confiança i la resposta al conflicte.

Això no significa que el divorci “canvie el cervell”. L'evidència científica apunta al fet que és l'exposició mantinguda a un ambient familiar molt conflictiu o estressant la que pot alterar el funcionament de sistemes relacionats amb la resposta a l'estrès, com l'eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, i de regions cerebrals implicades en el processament emocional, com l'amígdala i l'escorça prefrontal.

Aquests canvis poden fer que algunes persones siguen més sensibles als senyals d'amenaça, tinguen més dificultats per a regular les emocions o reaccionen amb més intensitat davant els conflictes interpersonals.

La bona notícia és que aquests processos no són irreversibles. Gràcies a la plasticitat cerebral, les experiències posteriors també poden modificar el funcionament d'aquests circuits. Un entorn segur, relacions afectives estables, models de vincle saludables i, fins i tot, la intervenció psicològica quan és necessària poden enfortir les estratègies de regulació emocional i afavorir formes més segures i satisfactòries de relacionar-se.

Recomanacions a la llum de la ciència

La recerca de les últimes dècades ha permès respondre una pregunta clau: després del divorci dels progenitors, què ajuda els infants a adaptar-s’hi millor?

Segons aquests estudis, la cooperació entre els progenitors, el manteniment de vincles afectius segurs amb tots dos, una comunicació respectuosa, l'estabilitat en les rutines familiars i el suport emocional actuen com a factors de protecció. Aquests elements s'associen amb una millor adaptació psicològica i social dels infants i poden reduir l'impacte que té la separació sobre el seu benestar.

Per contra, l'exposició prolongada a conflictes intensos, desqualificacions o un clima familiar hostil s'associa a un risc més gran de dificultats de salut mental, com ansietat o símptomes depressius, problemes de conducta, dificultats en les relacions socials, un descens temporal del rendiment acadèmic o un consum problemàtic d'alcohol i altres substàncies en l'adolescència. No obstant això , aquestes associacions depenen en gran manera de la qualitat de les relacions familiars, del suport emocional rebut i dels recursos personals i socials amb els quals compten les criatures.

En definitiva, conèixer la nostra història pot ajudar-nos a comprendre'ns millor, però no determina qui serem ni com construirem les nostres relacions. Encara que la infantesa influeix, el futur també es construeix a partir de les experiències, les decisions i els vincles que desenvolupem al llarg de la vida.

Laura Viqueira Gutiérrez, Directora Máster Formación Profesorado Secundaria, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Director del Grado en Logopedia, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Profesora Ayudante Doctora. Departamento de Psicobiología, Universitat de València; María J. García-Rubio, Profesora de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia - Codirectora de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia global y cambio social - Miembro del Grupo de Investigación Psicología y Calidad de vida (PsiCal), Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Professor and researcher Cognition, Affect, and Resilience Research Group. Faculty of Health Sciences. International University of Valencia (VIU), Universidad Internacional de Valencia y Sandra Hoyos, Profesora del Departamento de Neurociencia y Aprendizaje. Doctora en Psicología., Catholic University of Uruguay

Aquest article es publicà originalmente en The Conversation. Llegiu l'original.