stoatphoto/Shutterstock

Sergio García Magariño, Universidad Pública de Navarra y Bernabé Aldeguer Cerdá, Universitat de València

A Espanya, les estratègies de lluita contra la corrupció han detectat i sancionat comportaments que afebleixen la credibilitat en les institucions i les lògiques democràtiques: la politització de la justícia, les contractacions irregulars d'obres  públiques, la selecció falsejada de funcionaris o l'ús fraudulent de fons estatals i autonòmics.

No obstant això, és necessari un enfocament més ampli que impregne totes les polítiques públiques i que al seu torn es concrete en estratègies específiques d'integritat, que involucre empleats i càrrecs públics de manera individual, però també les institucions.

La integritat de les institucions ha anat guanyant pes en el discurs públic i els debats institucionals com una garantia de qualitat democràtica i innovació administrativa. Més enllà de l'absència de corrupció o el càstig de conductes contra l'administració pública, aquesta apel·la a la prevenció del frau i a la generació d'una cultura que anticipe riscos.

L'àmbit autonòmic espanyol ha desenvolupat un entorn jurídic d'integritat, transparència i bon govern al llarg de l'última dècada, la qual cosa permet disposar d'una perspectiva temporal suficient per a valorar-ne la posada en pràctica i avaluar els eventuals assoliments o impactes no esperats d'aquesta realitat emergent. Per exemple, Transparència Internacional –una organització no governamental global dedicada a prevenir i combatre la corrupció política i corporativa–, ressalta l'esforç de la Comunitat Valenciana, el País Basc i Catalunya.

Més enllà d'un model homogeni per als diferents contextos autonòmics, en l'estudi realitzat sobre els sistemes d'integritat a les comunitats autònomes d'Espanya, recentment publicat per l'editorial Comares, s’observa que les formes que adopten aquests sistemes d'integritat varien considerablement.

Sistemes sofisticats enfront d'altres afeblits

Algunes comunitats, com la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears, han consolidat sistemes relativament sofisticats en matèria d'integritat institucional, amb estratègies transversals, organigrames definits i recursos propis que tenen agències individuals de lluita i prevenció del frau i la corrupció. També han avançat considerablement en aquest àmbit Andalusia i Galícia, amb programes i estratègies transversals.

Tanmateix, en altres casos hi ha un cert afebliment de les normes que exigeix continuar enfortint-les, com ara l'esquema excessivament centralitzat, jeràrquic i fragmentat de Madrid o les poques eines pràctiques de Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Extremadura.

D'aquesta manera, algunes comunitats autònomes encara han de fer esforços per a incorporar plans antifrau, mecanismes de transparència o canals de denúncia com a part d'una estratègia global que garantisca la implementació de les normes. Evitar la fragmentació i operar millor en contextos crònics de manca de recursos constitueixen assignatures pendents per a aconseguir objectius satisfactoris.

Aquest diagnòstic ens assenyala que els sistemes d'integritat autonòmics, tot i que afortunadament ja estan proliferant, haurien d'anar més enllà del compliment d'uns mínims legals i ser més ambiciosos per a obtenir resultats efectius en la pràctica organitzativa i superar la distància entre el que proclamen les administracions i el que fan realment.

Aquesta bretxa és significativa: la realitat que les autonomies declaren respecte al que desitgen que ocórrega en termes d'integritat i els fets en aquesta matèria són dos mons separats.

Però, per què es produeixen aquests buits i aquestes diferències entre comunitats autònomes? Sobretot, per les variacions en el lideratge polític i institucional: perquè la integritat transcendisca i siga un fet, és fonamental aportar coherència a la tríada conformada pels discursos, les normes i la implementació pràctica. Així, segons que els lideratges siguen més o menys compromesos, la capacitat administrativa es veu enfortida –especialment, quan s'assumeix a més l'imperatiu de la transparència, el bon govern i l'ètica pública i es consoliden trajectòries a llarg termini– o afeblida.

D'aquesta manera, encara que totes les comunitats autònomes han adoptat legislació sobre transparència i bon govern –i incorporat instruments impulsats en l’àmbit comunitari europeu–, no sempre es detecten compromisos concrets. Malgrat això, cal reconèixer que factors com la gestió dels fons europeus han afavorit la posada en marxa de plans antifrau i mecanismes de control o de rendició de comptes.

El fet que les exigències europees hagen exercit més influència sobre l'impuls de la integritat que les dinàmiques polítiques pròpies evidencia la necessitat de continuar incentivant l'adopció d'enfocaments, mètodes i instruments que no tinguen com a propòsit únicament protegir la gestió de recursos econòmics, sinó també la millora de la qualitat democràtica.

Per a superar, a més a més, la distància entre el disseny jurídic i la implementació efectiva, cal incorporar-hi agències d'integritat i sistemes d'avaluació i monitoratge que, en la pràctica, superen les limitacions a les quals s'enfronta el camí cap a l'assoliment d'un impacte real en matèria d'integritat.

La definició d'indicadors clars, comparables, fàcils de mesurar i connectats amb la rendició de comptes faria més visible la integritat i la connectaria amb altres àrees de gestió implicades en el catàleg competencial autonòmic.

Eines per al reforç.

Tot i que aquest estudi se centra en la integritat institucional, convé situar-lo dins d'un marc més ampli: el de la bona governança. Aquest enfocament proposa diferents eines per a millorar el funcionament dels governs i les administracions públiques, com reforçar la col·laboració, fomentar el govern obert, impulsar un lideratge basat en l'ètica del servei o crear millors espais per a la presa de decisions .

No obstant això, avançar en aquesta direcció no depèn només de canvis tècnics, legals o de més supervisió. També exigeix transformar la cultura de les institucions i consolidar valors que, encara que menys visibles, són essencials perquè aquests canvis siguen realment efectius.

L’avanç desigual de la integritat institucional en l'àmbit autonòmic espanyol mostra l'existència de limitacions organitzatives, culturals i polítiques, però serveix també d'esperó per a continuar consolidant sistemes holístics que incidisquen, de manera profunda i quotidiana, en la pràctica administrativa.

Sergio García Magariño, Associate Professor, Sociology and Political Science, Universidad Pública de Navarra y Bernabé Aldeguer Cerdá, Profesor titular de de Ciencia Política y de la Administración, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.