En el procés ceràmic intervenen els quatre elements: terra, aigua, aire i foc. La ceràmica és la terra que viatja i canvia el seu estat en combinar-se amb els altres tres elements de la matèria. L’aigua la converteix en una matèria suau, mal·leable i modelable per a modificar-ne la forma. L’aire dispersa l’aigua per a començar la solidesa i permanència. Finalment, el foc s’hi fon i en transforma l’essència que culminarà el viatge.

 

Moltes tradicions comparteixen la teoria dels quatre elements i també el relat de l’origen de la humanitat, quan la deïtat modela l’ésser humà i amb el seu alè li dona vida. La matèria es transforma i en canvia l’essència. Els i les ceramistes també modelen i donen vida a les seues peces com a deïtats mundanes. La ceràmica té també vincles amb el culte a la maternitat i la fertilitat que arquetípicament es vincula a la dona. La Mare Terra que s’expressa a través seu. El procés de transformació de la matèria per l’acció de la calor s’ha relacionat amb els misteriosos processos alquímics. Durant segles, per assegurar-ne una bona cocció, es recorria a rituals religiosos o màgics cercant-hi la gràcia de les deïtats. La dona també ha despertat aquell desconcert per la seua capacitat de crear vida, el misteri del seu cos i del seu sexe que s’interpretava com la porta d’arribada al món. La paciència, l’espera i la sorpresa del naixement, s’ha relacionat amb els temps del procés ceràmic que no poden ser constrets i també amb l’última paraula de la cocció que no pot controlar-se íntegrament. Fins i tot el cos d’una dona s’ha comparat amb l’atuell que acull la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La ceràmica és una expressió de les capacitats humanes. Ha ofert solució a problemes del dia a dia i ha acompanyat revolucions com la neolítica de la mà de l’agricultura, i alhora l’ésser humà l’ha triat per a reflexionar sobre qüestions transcendentals, magicorreligioses, socials, artístiques i estètiques.

 

La seua consideració i importància ha basculat amb el temps des del desdeny pel seu vincle amb la matèria més pobra i els objectes funcionals, fins a un culte al luxe encarnat sobretot perles porcellanes, els primers revestiments i paviments dels palaus, o les peces úniques. Fet i fet, ha estat quasi invisible en la història de l’art, com ho ha estat la dona artista.

 

La característica de la invisibilitat ha acompanyat la dona com a creadora d’art en general i de ceràmica en particular. Les genealogies són importants per a reconèixer-nos-hi, i les ceramistes gairebé no les tenen. No coneixem els autors o autores més antics i atès que allò genèricament humà es defineix en funció de l’home, la invisibilitat hi roman. A més, allò que és genèric emmarcat en el que és masculí genera una paradoxa quan utilitzem determinades construccions. Si vull fer sobreeixir una autora com una de les millors ceramistes ¿entenem que és la millor entre les dones ceramistes o entre totes les persones ceramistes independentment del seu gènere? Ara bé, si diem el mateix d’un autor, és a dir «és un dels millors ceramistes», no hi ha lloc per a la confusió. El llenguatge és l’instrument que ens ajuda a conèixer i interpretar el món. Construeix pensament i el pensament crea realitats. I de manera inconscient condiciona el nostre coneixement del món.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La historiografia tradicional atribueix a la dona els inicis de la ceràmica, pel fet que la relega a l’àmbit domèstic. Encara que, curiosament, atribueix les manifestacions artístiques, pictòriques i escultòriques, a l’home. Tot i això, les actuals teories que inclouen els nous avanços en perspectiva de gènere no comparteixen aquesta divisió de treballs, i tenim troballes com ara la presència segura de dones a les pintures de mans prehistòriques atesos els estudis antropomètrics o les teories que interpreten les conegudes com a venus prehistòriques com a autorretrats que plasmen la perspectiva de l’autoconeixement del cos.

 

Els primers noms de dones ceramistes rescatades gràcies a les investigacions feministes que van començar a principis de la dècada dels setanta del segle passat, apareixen lligats al camp de la reforma de les arts decoratives i al naixement del disseny en la segona meitat del segle XIX. És el cas d’Hannah Barlow a Anglaterra o Mary McLaughlin i Maria Longworth als Estats Units. Encara que la història del moviment de la ceràmica artística en aquells moments no s’ha investigat pregonament. La participació de la dona hi va ser decisiva, va suposar un gran impuls per a professionalitzar-ne la pràctica i reivindicar la seua equivalència amb les produccions masculines.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’Escola de la Bauhaus va incorporar de bon començament aquesta disciplina com a ofici en què art i indústria ben bé podien encaixar. És precisament al taller ceràmic i al de tèxtils on trobem la més elevada presència de dones, relegades al que es considerava apropiat al seu sexe. La modernitat de la Bauhaus s’expressarà en la revolució formal i conceptual del disseny, però la mentalitat patriarcal continuava alenant. Marguerite Wildenhain o Grete Marks  van destacar-hi pels treballs ceràmics i van continuar la seua trajectòria brillant després del pas per la Bauhaus. El mateix podem dir d’altres de les seues companyes: els seus noms apareixen invisibilitzats, amagats al darrere de la fama dels seus companys homes.

 

Com a coetànies de les artistes bauhasianes trobem Susie Cooper i Clarice Cliff, emmarcades en l’art-déco, i la més coneguda dins dels cercles ceràmics, Lucie Rie. L’estètica de les seues elegants peces fa que s’hi conjuguen la potència escultòrica de les formes pures amb les formes tradicionals ceràmiques. Ella és considerada, a la vora de Bernard Leach i Hans Coper, com una pionera de la ceràmica d’estudi.

 

A la segona meitat del segle XX, dins de l’Organicisme destaquen els dissenys ceràmics d’Eva Zeisel, amb la seua recerca lúdica de la bellesa, com ella mateixa definia el seu treball.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

María Montoya, Martínez i Lucy M. Lewis i Margaret Tafoya han impedit que la ceràmica dels pobles natius americans desapareguera, i gràcies a la seua obra han deixat una gran empremta en la ceràmica contemporània.

 

Afortunadament, la presència de la dona als circuits del món ceràmic com més va més elevada ha estat. I una prova d’això n’és la presència a les principals fires internacionals o les biennals de ceràmica. Segueixen pesant, però, les categoritzacions al món de l’art, i tant a la ceràmica com a les dones els hi queda camí per fer per a ocupar el lloc que mereixen.

 

Si ser dona és una construcció cultural, també ho és la consideració de la ceràmica com una disciplina menor en l’àmbit de l’art i el disseny, i per això s’obri una immensa possibilitat: també podem crear, inventar i definir un nou model d’entendre i construir la disciplina ceràmica. Desfer-nos-en de tòpics i clixés.

 

Algunes artistes dones, a partir de les anomenades «qüestions femenines» s’han rebel·lat con- tra aquesta categorització, mitjançant la realització d’un art de conquesta de l’espai públic, i reivindicant les activitats tradicionalment i femenines, com ara la ceràmica, per transformar-les en una pràctica escultòrica. Moltes d’aquestes artistes comparteixen la visió segons la qual la temàtica les va triar a elles, no tingueren elecció, perquè com va dir Kate Millet «allò que és personal és polític».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Judy Chicago va triar la ceràmica, i el brodat, com a matèria protagonista de la seua coneguda obra The Diner Party. Ella fa una elecció per les disciplines tradicionalment considerades femenines i de segon ordre per a posar-les en valor en un homenatge a la genealogia de les dones protagonistes de l’art, la cultura, la política i la societat en la història.

 

Ara que les fronteres de les disciplines artístiques es dissolen i l’apoderament de la dona en el món de l’art comença a donar els seus fruits, trobem dones que utilitzen la ceràmica des de diferents plantejaments, dones que mostren el seu talent i les infinites possibilitats creatives de la ceràmica, tant a nivell nacional com internacional. Un exemple d’això són les propostes de les set ceramistes que s’agrupen en aquesta exposició. Es tracta de propostes que transiten a través de diferents materials com la porcellana o el gres, diferents tècniques, acabats i coccions. Així com gèneres, des de l’escultura, el mural, la seriació modular o les instal·lacions. Reclamen, a més dels rerefons conceptuals, l’entitat de l’expressió de les dones com a subjectes de l’art i el valor de la ceràmica com a matèria creativa.