Darwin 2009

CONFERENCIANTS

Paràsits que manipulen als seus hospedadors, i paràsits autoestopistes : com sobreviure en el pitjor dels mons possibles

CONFERENCIES

1 Amparo Latorre
2 Andres Moya Simarro
3 Fernando Gonzalez
4 Hernan Dopazo
5 Julio Sanjuan
6 Juli Peretó i Magraner
7 Manuel Porcar i Miralles
8 Manuel Serra Galindo
9 Ricardo Flores
10 Pau Carazo Ferrandis
11 Toni Raga
12 Francisco Aznar
13 Santiago F.Elena Fito
14 Rosario Gil
15 Valentin Villaverde
16 Vicente Pallas
17 Mercedes Fernández
18 Xavier Lopez

A pesar del seu escàs atractiu estètic, els organismes paràsits inclouen alguns dels exemples més fascinants sobre adaptació. Els paràsits viuen literalment en “illes” (és a dir, els seus hospedadors) i han d'infectar els hospedadors “correctes” per a sobreviure i reproduir-se. En el seu cicle vital, molts paràsits utilitzen hospedadores intermediaris (HI) on es desenvolupen els estats juvenils, i hospedador definitius (HD) on el paràsit es fa adult i es reprodueix. En general, el paràsit infecta al seu HD quan aquest s'alimenta amb el HI. I aquest és el pitjor dels mons possibles: si un HI infectat no és depredat per un HD, o és depredat per un HD “incorrecte”, el paràsit morirà sense reproduir-se. Confiar en la sort no és sempre una bona estratègia, pel que molts paràsits acaben per manipular, a escala evolutiva, la morfologia i el comportament dels seus HI per a incrementar la probabilitat de transmetre's al HD ?correcte?. Considerem alguns d'aquests casos: quan Toxoplasma gondii infecta a una rata, aquesta comença a sentir-se atreta per l'olor d'orina de gat, perdent la seva aversió innata cap a aquesta olor. Aquesta “atracció fatal” facilita que un gat (el HD de Toxoplasma) es topi amb la rata, la hi mengi i s'infecti. Una formiga infectada amb Dicrocoelium dendriticum abandona el formiguer, es puja en l'extrem d'una brizna d'herba i es queda immòbil. Quan les ovelles (els HDs) pasten, s'empassen accidentalment la formiga i s'infecten. Altre paràsit indueix en els peixos símptomes similars als del Parkinson, amb el que resulten irresistibles per a les garses, les seves HD. I el més fascinant: recentment s'han descobert paràsits “autoestopistes” que es limiten a infectar els HI ja infectats per un paràsit manipulador; d'aquesta forma poden arribar a el mateix HD sense cap cost

1 Simbiosi: Aprenent a viure junts
2 La teoria de l'evolució avui
3 Evolució dels Virus: de l'origen de la Sida fins al caso Maeso
4 Genòmica i Evolució. El futur de la Biologia.
5 De l'origen de la ment a la psicopatologia .
6 Darwin i l'arbre de la vida
7 Del cranc de Heike als conreus transgènics: meravelles de la selecció artificial
8 Ecología de la reproducció sexual
9 Els viorides
10 Què ens fa humans?: El que l'evolució pot dir-nos sobre el nostre propi comportament
11 Biodiversitat en el Mediterrani
12 Paràsits que manipulen als seus hospedadors, i paràsits autoestopistes: com sobreviure en el pitjor dels mons possibles
13 Virus emergents
14 Cèl·lules mínimes: evolució i disseny
15 Procés evolutiu humà
16 Virus emergents
17 La vida en el mar: diari d'un dofí
18 Els Virus: L'Evolució en directe

FRANCISCO JAVIER AZNAR

UNITAT DE ZOOLOGIA MARINA, INSTITUT CAVANILLES DE BIODIVERSITAT I BIOLOGIA EVOLUTIVA

		Dr. en Ciències Biològiques; he ocupat diversos llocs com investigador postdoctoral en la Universitat de Brandon (Canadà) i la Universitat de València. La meva àrea d'especialització és la biologia de metazous paràsits de vertebrats marins, especialment de mamífers. En aquesta àrea he dirigit diversos projectes i he realitzat contribucions sobre taxonomia, ecologia de poblacions i comunitats, morfologia funcional, i ús de paràsits com marcadors poblacionals. El meu altre gran interès personal és la investigació sobre docència universitària i sobre divulgació científica, especialment dirigida a col•lectius desfavorits