Els estudis sobre la relació entre societat i medi ambient (en general) i sobre qüestions de sostenibilitat (en particular), són característicament interdisciplinàries o, més exactament, transdisciplinars.

Les raons de la valoració precedent són en síntesi les següents: La investigació de la relació entre medi ambient i societat implica l'anàlisi, d'una banda, dels efectes socials de les alteracions de l'entorn natural i, d'altra banda, de les repercussions sobre el mateix de les transformacions i canvis socials. Es tracta doncs d'un assumpte situat en el llindar entre els dos grans camps de la ciència moderna, les ciències naturals i les socials o humanes, dos camps la separació entre els quals no ha fet més que augmentar des de fa molt temps.

Eixa condició fronterera suscita immediatament la pregunta per les oportunitats per a una nova aproximació entre eixos dos mons que s'han donat l'esquena, així com per les condicions i límits de l'esmentada aproximació. El biòleg E.O. Wilson ha expressat així la idea: "La connexió d'aquest últim camp [els estudis de sostenibilitat] amb la teoria social pot semblar feble en principi, però no ho és en absolut. L'ambient natural és el teatre on va evolucionar l'espècie humana i al qual la seua fisiologia i el seu comportament estan subtilment adaptats. Ni la biologia humana ni les ciències socials poden tindre un sentit complet fins que les seues visions del món tinguen en compte aquest marc de referència tenaç".

La relació societat-medi ambient es concreta sobretot en la discussió respecte al concepte de sustentabilitat (o sostenibilitat). Eixa relació té mediacions diverses. Si comencem per les preguntes més pròpies de l'ecologia humana, es pot plantejar la qüestió relativa a la capacitat de càrrega per a éssers humans (a la població sostenible). Tot i que ha d'haver-hi límits naturals en aquest terreny, és clar que aquests poden ser canviants segons les característiques de les tècniques disponibles: en l'espècie humana, la biologia no és independent de la tecnologia.

Una conseqüència d'aquesta (la proliferació d'artefactes irrevocablement associats als cossos humans) té una implicació notable: algunes persones poden tindre prolongacions exosomàtiques molt més grans que unes altres. Entren així en l'anàlisi la desigualtat i el conflicte social: la biologia no és separable de la tecnologia ni de la sociologia ni de la política.

D'altra banda, la creença en què l'acció social pot frenar la crisi ecològica depén de la hipòtesi que l'espècie humana -a diferència de qualsevol altra- és capaç de trobar en el seu entorn fonts de recursos sense explotar-les fins a l'esgotament, és a dir, que l'estructura de necessitats pot regular-se per raons diferents a l'existència o manca de mitjans per a satisfer-les (o, dit d'una altra manera, que les respostes als estímuls ambientals no estan rígidament programades en la dotació genètica dels humans).

Ens trobem així en el terreny de la cultura (dels estils de vida i consum, dels valors i també dels mites). Dins del marc d'un examen general de les relacions entre societat i naturalesa, tots aquests nivells d'anàlisis tenen dimensions rellevants i no poden ser ignorats. És bastant clar, llavors, que cap ciència particular, amb els seus instruments i categories actuals, està en condicions d'abordar totes les facetes d'un objecte de coneixement com aquest. L'alternativa més adequada passa per un intent de compatibilitat mútua sense reduccionismes (sense cap perspectiva disciplinar privilegiada). Això és una mica més que un mer assalt interdisciplinari, però també bastant menys que la reaparició d'una ciència unificada.