La imatge —el concepte— de Palestina està gravat en els imaginaris del món. S’ha gravat amb bombes, sang i destrucció. S’ha d’haver viscut molt, molts anys, per a haver vist o sentit notícies que no giren al voltant d’aquesta qüestió, cada vegada que es parla de Palestina. En aquest relat dominant, que fa més de 75 anys que dura, les veus palestines han estat, durant molt de temps, marginades, fragmentades i descartades. A través d’aquestes obres gràfiques, les artistes palestines i els artistes palestins es rebel·len contra el silenci imposat. Utilitzen els traços per a revertir les representacions colonials. L’intel·lectual palestí Edward Said sostenia que, quan se li nega la veu a algú, se li nega, també, l’existència. Contra aquest silenci imposat i aquesta negació de l’existència, no hem de llegir aquestes històries que presentem com records passius. Són intervencions actives i dinàmiques contra l’amnèsia històrica.

Ací, les artistes palestines i els artistes palestins reivindiquen històries —les seues històries—; veus —les seues veus— i futurs —per construir. Hi revelen, també, les lluites quotidianes, la resistència i la vitalitat cultural palestina. Aquesta exposició no és només una mostra artística: hi va més enllà. És una afirmació de l’existència, un desafiament a l’hegemonia i un testimoni de la perseverança dels relats palestins. Cadascun dels traços de tinta i cada lletra de cada vinyeta s’alcen contra l’oblit i declaren que les històries palestines es continuar explicant com un crit col·lectiu; es continuaran explicant fins que es faça justícia.