La gestió del turisme és una competència pública recollida en la nostra Constitució.

Encara que aquest fet ha sigut posat en dubte durant dècades, ja no hi ha cap dubte del paper decisiu de l'Administració (en qualssevol dels nivells en els quals es dividisca), per a admetre que la seua presència proveeix al turisme d'un marc estable, no condicionat exclusivament a l'esdevenir del mercat.

I ha de ser així, fonamentalment, perquè l'activitat turística requereix per al seu desenvolupament de l'ús de béns i serveis públics que, en la majoria de casos, o bé no van ser creats amb aqueixa fi o no existeixen. Des d'una visió micro, els productes turístics que es creen per a aqueix consum estan conformats, entre els seus components bàsics, amb béns públics que, en general, constitueixen els elements més valorats en l'elecció dels qui els consumeixen. I igualment determinants, encara que menys visibles, són altres components (com a infraestructures, accessibilitat, seguretat o sanitat) que, des d'una visió macro, condicionen en molts casos l'èxit del turisme.

Aquests béns i serveis públics que, dit siga de pas, no són en general competència de turisme, generen friccions entre administracions, i aquestes amb l'esfera privada i civil, la qual cosa es tradueix en espais de conflicte. Conseqüentment, el turisme ja no sols crea benefici econòmic, sinó també altres externalitats que, discutides fins a temps molt recents, ja han sigut assumides en l'actualitat per la política turística.

Així doncs, i en l'esfera del públic, la gestió del turisme centra la seua atenció no sols a apostar per l'explotació convenientment de les oportunitats que s'albiren en els territoris amb potencialitat sinó també en com mitigar els efectes negatius de l'activitat. Tot això considerant la diversitat d'actors implicats i els seus interessos, i no havent de prioritzar entre les dimensions social, econòmica i ambiental.