Alexandre Melay
«La globalització comença com una geometrització del que no es pot mesurar». (Sloterdijk, 2010, p. 41)
Les fotografies de la sèrie [TIMESCAPES] plantegen una perspectiva compromesa sobre la set de domini dels éssers humans pel seu entorn, una set que defineix els inicis del segle XXI. Aquests interrogants, en efecte, són propis de l’extrem contemporani, i inclouen la impossibilitat del paisatge i la crisi de la urbanitat, l’aparició dels no-llocs i l’intent d’inventar llocs on viure enfront d’una implacable desconstrucció estructuralista del subjecte. El capitalisme, nascut de l’era de l’Antropocè —o «Segle de l’Home», a qui va donar pas la Revolució Industrial—, s’ha apoderat del nostre llenguatge visual, en el qual s’ha estructurat, construït i dissenyat tot un imaginari urbà. A més, s’hi ha establert un sistema que recorre a la realitat i la ficció, entre la realitat social i la imaginació poètica, entre el documental i la ficció. Un sistema els espais-mons del qual creen formes particulars i unes formes estètiques que es converteixen en escenaris privilegiats de ficcions representatives de l’espai contemporani. En altres paraules, aquest extrem urbà contemporani nascut del Capitalocè es tradueix en una urbanització desenfrenada del planeta, on les ciutats-món acaben definint per si mateixes noves formes de l’urbà. Tots aquests no-llocs fotogràfics designen espais-món, és a dir, són imatges de territoris descrits com a intermedis o intercalars. Mentre l’entorn urbà es construeix i desconstrueix en múltiples ocasions, aquestes imatges revelen un sistema particular: el d’un aparell de captació i distribució de fluxos. Es tracta d’una il·lustració de la tecnosfera, això és, la part física del medi ambient afectada pels canvis provocats per l’ésser humà. Dit d’una altra manera, la tecnosfera inclou la totalitat de construccions humanes, des de les primeres eines fins als últims avanços tecnològics passant per les infraestructures, els mercats industrials, els diferents mitjans de transport i tots els productes transformats. Així, els canvis del planeta es converteixen en un reflex dels canvis de les nostres societats humanes.
Aquests espais en perpetu moviment il·lustren, així mateix, el fenomen de l’acceleració del temps i les seues desviacions en territoris en constant transformació, on l’eternitat només es manifesta a través del canvi (ja que, sense moviment, sembla que no existeix un esdevenir en l’era del Capitalocè). Els efectes extrems de la globalització reconfiguren avui centenars de ciutats, convertides en un aparador del capitalisme salvatge. És sorprenent, de fet, el caos constant d’aquestes ciutats; una revolució urbana a base d’edificis que imposen una segregació socioespacial entre la densitat i l’urbanisme vertical. A més, suposa una visió del creixement urbà abstracte i descontrolat, on cada ciutat esdevé global, en moviment i en constant canvi, atrapada en el ritme desenfrenat i incontrolable de la urbanització imposada per la globalització del capitalisme. Les fotografies compten amb composicions dominades per la geometria que tendeixen a l’abstracció, i les condicions per a definir l’abstracte són la pròpia característica de l’acceleració del món. Per això, l’abstracció de la globalització i la racionalitat del capitalisme representen l’abstracció de la realitat material associada a un comerç mundial en el qual el capital ha aconseguit la desmaterialització definitiva. Aquestes abstracció i geometrització de l’espai revelen el predomini d’un pensament racionalitzat, en el qual la quadrícula suposa un punt de suport per a una economia basada en procediments estàndard optimitzats. Aquest dispositiu formal es converteix, en efecte, en un dels símbols dels principis de la raó instrumental i l’eficàcia econòmica. De fet, aquesta quadrícula estructura i (re)actualitza les relacions amb l’entorn i, al mateix temps, amb el món. En crear un espai pla, llis i infinit, i en un moment en què als éssers humans encara no sembla importar-los el destí catastròfic que estan construint, les distàncies desapareixen, cada posició val per una altra, les diferències culturals s’esvaeixen, l’individu acaba alienat i la seua sociabilitat, empobrida. Enfront de tal situació, és urgent posar fi a la lògica de destrucció que impera en el planeta per a reinventar la cohabitació dels éssers vius a través de múltiples mons entrellaçats. Només així es podrà superar la tensió entre el medi ambient i l’ésser humà.
Alexandre Melay
Doctor en Arts, Estètica i Teoria de les Arts Contemporànies per la Universitat de Lió. Artista i investigador diplomat per l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de Lió. Professor i investigador en la Universitat d’Aix-Marsella, on dedica la seua labor a l’estètica, l’imaginari i l’experiència de l’Antropocè. La seua obra fotogràfica examina l’espaitemps humà, les formes de la modernitat i els fenòmens de mutació propis de l’era de la globalització. Així mateix, aborda temes i qüestions simptomàtics de l’època contemporània, en la qual es barregen ficció i realitat.
Pàgina web: alexandremelay.com
