Habitació. Pedro G. Romero. L'Arxiu F.X., les txeques psicotècniques de Laurencic i la funció de l'art és una mostra creada a partir de l’Arxiu F. X., que des del final dels anys noranta treballa sobre les txeques psicotècniques que Alfonso Laurencic va construir per al convent de Santa Úrsula de València i les esglésies dels carrers de Vallmajor i Saragossa de Barcelona entre 1937 i 1939. El projecte explora els desenganys de l’ampliació psicotròpica de la percepció, las necessàries crisis de la visió utòpica i els límits mateixos de l’art.

 

 

 

 

 

Des del final dels anys noranta del segle XX, l’Arxiu F.X. [1]; ha treballat les txeques psicotècniques que Alfonso Laurencic va construir per al Servei d’Informació Militar, SIM, de l’exèrcit republicà espanyol, sota el control del Partit Comunista, entre el 1937 i el 1939. Les circumstàncies, no del tot casuals, que aquestes construccions es dugueren a terme en espais sagrats, temples i convents confiscats a l’Església Catòlica les va convertir en un treball d’especial atenció. En cert sentit, els camps de sentit antagonistes que operaven en l’Arxiu FX es trobaven ací naturalitzats: estètica, coneixement i violència donats alhora com a art experimental i com a profanació religiosa.

 

Les txeques (de vegades escrit txeka per a singularitzar aquestes construccions enfront del mite de la txeca, centres de detenció il·legal que proliferaren durant la guerra civil espanyola en bàndol i en l’altre) utilitzaven elements de l’art modern, especialment dels anys Bauhaus de Vassili Kandinski, per a dur-hi a terme tortures, anomenades psicotècniques, sobre els penats. Més enllà de la seua eficàcia, es posa l’atenció sobre la inversió que pateixen determinades eines utòpiques i espirituals de l’art i el disseny moderns, així, allò que hauria de servir per a eixamplar la consciència i emancipar-nos serveix ara com a element punitiu i de subjecció.

El nucli central de l’exposició presenta les tres reconstruccions a escala 1:1 que des de l’Arxiu FX s’han produït: (Décor) la txeca psicotècnica de l’església de Vallmajor de Barcelona, propietat del MEIAC de Badajoz; (Notes on sculpture) la txeca psicotècnica del convent de santjoanistes del carrer de Saragossa, també a Barcelona, propietat del MNCARS de Madrid; (Barração) les primeres txeques experimentals del convent de Santa Úrsula de València, dipositades en la galeria Casa sin fin de Càceres. Al seu voltant hi hauria tot tipus de treballs documentals, fotografies (la sèrie d’Hermes a Barcelona, els treballs de Pérez de Rozas sobre la visita de Himmler a Vallmajor), films (per exemple el film ¡Viva la Libertad! d’Edgar Neville del 1939), peces d’art (gravats de Kandisky, Paul Klee o Antoni Tàpies), operacions (els displays de Juan José Lahuerta), fons bibliogràfic, dissenys arquitectònics (les maquetes de l'Ateneu Popular Enciclopèdic de Barcelona, el número de l'Hivern de 1934 de la revista D'ací i d'allà), etc.

 

 

 

 

 

 

En definitiva es tracta d’indagar sobre els funcionaments de l’Aparato Arte i aquesta HABITACIÓ —una referència evident a l’espai d’autonomia que reclamaven des de Le Corbusier fins a Virginia Woolf, des de De Quincey fins a Martha Rosler, des de Lautréamont fins a Alice Becker-Hoque, que l'art reclama. En aquest trajecte s’exploren successos històrics tan paradoxals com els de la rereguarda republicana en la Guerra Civil Espanyola, les contradiccions entre bondat i violència del projecte radical modern, els desenganys de l’ampliació psicotròpica de la percepció, les necessàries crisis de la visió utòpica i els límits mateix de l’art. És evident que l’art necessita un espai propi per parlar i que les avantguardes radicals s’han esgotat en la seua construcció. Les Txeques aguditzen les contradiccions que aquest gest ha portat al cos social i ho fan com a al·legoria, l’única manera de coneixement possible en el desastre, que deia Walter Benjamin. Aquesta paradoxa és la que les Txeques resumeixen amb clarividència. Aquesta exposició recull la necessitat d’aquest espai propi per a l’art, la seua propietat i, alhora, la seua urgent i necessària expropiació.

 

 

 

 

 

La mirada al passat més recent resultat de l’anàlisi i la revisió dels esdeveniments històrics, artístics, polítics i estètics, permet un millor coneixement del nostre present. Precisament com un exercici de memòria sorgeix l’exposició Habitació de Pedro G. Romero comissariada per Nuria Enguita i Ángel Calvo Ulloa.

 

Aquesta exposició proposa una revisió de les avantguardes a partir de la radicalització estètica que van suposaren, vinculada a la radicalització política a través de les imatges recopilades en l’Arxiu FX o de la reconstrucció de les txeques psicotècniques d’Alphonse Laurencic. Imatges i obres que, en definitiva, constitueixen un testimoni i incentiven un debat crític sobre la iconoclàstia política esdevinguda a l’Estat Espanyol. Es reclama, a través de l’exposició, una nova mirada conscient de les contradiccions i paradoxes que han acompanyat la utopia política i l’estètica artística radical

 

Habitació naix fruit de la col·laboració de tres institucions afins que aborden el pensament crític actual des de diferents posicionaments. El CA2M Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València i el Museu Nacional d’Art de Catalunya acullen aquest projecte dins de la seua programació amb diverses lectures discursives. Calendari expositiu:

 

CA2M: 24 de maig - 2 de setembre de 2018

La Nau - Universitat de València: 20 setembre - 25 novembre de 2018

MNAC: 4 desembre 2018 - 3 febrer 2019

 

 

 

---

 

[1] L’Arxiu FX és un fons documental “en construcció” que pretén assentar les bases amb les quals, parafrasejant Habermas, urbanitzar la província del nihilisme. Per una banda es constitueix en un arxiu de les imatges de la iconoclàstia política a Espanya. Per una altra, i sota aquesta llum, en un reflector dels projectes radicals de l’avantguarda moderna des de Malévich a Rothko, des de Dadà als situacionistes. En un temps en què, tal com succeeix avui, es procedeix a una revisió dels tòpics de la història de l’art del segle XX, sovint se subratlla el paral·lelisme existent entre la radicalització política i la radicalització estètica: una revolució il·lustrada que produeix monstres. En aquest sentit, les crítiques elaborades per Jean Clair o Eric Hobsbawm, però també per Hans Magnus Enzensberger o Christian Ferrer incideixen a evidenciar una comunitat d’interessos entre els projectes polítics radicals del feixisme, el comunisme, el capitalisme, i els excessos estètics de les avantguardes artístiques: aculturació, alienació, deshumanització, desvertebració, hiperestèsia dels sentits, eliminació de la figura humana, deposició, desmemòria, etc. Es tracta, en definitiva, de la descripció d’un paisatge: el nihilisme. Tornar