20 de junio de 2018

RAFAEL ROCA  *           

En els darrers anys, el coneixement literari i cultural del Vuit-cents valencià, i la percepció que en vàrem tenir durant dècades, han experimentat un canvi radical. I és així que el nostre segle XIX ha començat a deixar enrere la imatge folklòrica i estantissa que, sobre la base de quatre tòpics mal garbellats, hom en va bastir durant els anys setanta i vuitanta de la passada centúria.

La clau d’aquesta transformació ha vingut determinada, com no podia ser d’una altra manera, per l’estudi, per l’anàlisi detallada dels principals autors i, també, dels condicionants que imposava l’època: del complex context polític i social en què els nostres escriptors desenvoluparen la seua activitat. I encara, diguem-ho tot, per l’abandonament de molts dels prejudicis que pesaven sobre el període. Així ho assenyalen tres excel·lents investigacions que, al voltant de tres autors clau del Vuit-cents valencià, han sigut elaborades durant els últims mesos: l’estudi Vicent W. Querol i l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de València (1870-1876), de Víctor Pastor Banyuls, editat per Publicacions de la Universitat de València; la monografia Esperit de valencianisme. Constantí Llombart (1848-1893), de Josep Enric Estrela, que ben prompte veurà la llum a la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació; i la biografia del dramaturg Manuel Millàs titulada Escenas de un burgués en la Valencia del Ochocientos, que ha sigut publicada per l’editorial Sargantana i elaborada pel seu besnét, el periodista i escriptor Jaime Millàs.

De fet, la implicació dels descendents de molts d’aquests lletraferits en el procés de recuperació de la vida i obra dels escriptors vuitcentistes en què ens trobem immersos resulta fonamental, ja que, gràcies a l’esforç de custòdia i conservació que, durant més de cent anys, han realitzat dels arxius dels seus avantpassats –i de la generositat que han demostrat en obrir-los als investigadors–, hem tingut accés a notes, epístoles i d’altres obres manuscrites que permeten dibuixar una més completa dimensió intel·lectual dels personatges i un més ajustat perfil humà.

En aquest sentit, el darrer escriptor que hem pogut analitzar, a través de la documentació conservada pels familiars, és Rafael Ferrer i Bigné –a la imatge- (1836-1892), poeta, periodista i erudit que, a excepció d’un únic volum, mai no va reunir la seua producció escrita; que, en conseqüència, ens ha arribat majoritàriament esparsa i inèdita. Així, tal com explicarem en el Seminari que tindrà lloc hui a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, el seu arxiu personal ha permés comprovar que es tracta d’un autor que acredità una notable capacitat de treball; i també, una ferma voluntat de recuperar la memòria literària del poble valencià i l’ús culte de la llengua. D’aquesta manera, amb molta perseverança, Ferrer i Bigné aconseguí edificar una història de la literatura valenciana que anava des del segle XIII fins al XIX, i que en gran part restà inèdita; i també, fer-se present en quasi totes les activitats de protecció i impuls de la cultura pròpia que, en coordinació amb els escriptors catalans i balears, hom portà a terme durant la segona meitat del segle XIX. I és així que, entre d’altres coses, fou fundador i president de la societat Lo Rat Penat; excursionista il·lustrat; mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona; i membre de les acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i de Belles Arts de Sant Carles.

Sortosament, la majoria dels investigadors valencians del Vuit-cents ja han llançat al contenidor dels caducats la metàfora, suada i castradora, «del guant i l’espardenya», que tanta pudor feia. I han iniciat el camí sense retorn de l’estudi i la rehabilitació d’uns autors que, pel fet d’escriure en valencià, hagueren de nadar contracorrent. És tot un símptoma de reconciliació amb una època, el segle XIX, a la qual durant massa temps els valencians vàrem girar l’esquena.

*Universitat de València