Asbel Bohigues, Universitat de València

L'11 de setembre de 1973 un colp d'estat va posar fi al govern de Salvador Allende, a la seua vida i, en definitiva, a la democràcia xilena. Va acabar així, de manera abrupta i violenta, allò que s’havia anomenat la “via xilena al socialisme”, això és, el camí cap al socialisme no a través de la revolució sinó a través de la democràcia.

Xile era un règim democràtic i, a més, l'exemple que, per mitjà de les urnes i respectant el joc democràtic, un projecte d'esquerra podia guanyar i governar.

Neoliberalisme en dictadura

Des de 1973 fins a 1990 Augusto Pinochet, juntament amb una junta militar, va dirigir el país a força de repressió i violència. A diferència d'altres dictadors de la regió, va aplicar un programa econòmic de tendència neoliberal que, guiat pels anomenats Chicago Boys, va canviar radicalment al país.

Aquestes reformes tingueren com a resultat un notable creixement econòmic, sovint objecte de lloances.

En un breu espai de temps Xile va passar de ser l'exemple de la via democràtica al socialisme a ser l'exemple d'una economia neoliberal. També de violacions dels drets humans (pàgina 115).

Pinochet, igual que altres dictadors, va institucionalitzar aquestes reformes perquè sobrevisquessen més enllà de la seua persona i règim. D'aquesta manera, encara que Xile va recuperar la democràcia el 1990, ho va fer amb una constitució de marcat caràcter neolibera i amb els enclavaments autoritaris que preservaven els interessos dels grups de poder de la dictadura. Com a exemple, Pinochet va abandonar la presidència convertit en senador vitalici i amb un sistema electoral que beneficiava la dreta.

Transició, alternança i reforma

Xile és des de 1990 una democràcia plena. Durant trenta-dos anys (1990-2022) el país ha sigut governat per dues forces polítiques que grosso modo podrien qualificar-se d'esquerra i de dreta: d'una banda, la Concertació de Partits per la Democràcia (Nova Majoria des de 2013) i, de l’altra, Aliança per Xile.

Així, la reforma constitucional de 2005, durant la presidència de Ricardo Lagos, va eliminar molts enclavaments autoritaris i va llevar de facto tot rastre autoritari de la Carta Magna xilena.

Malgrat l'aparent èxit del model xilè, al país han conviscut greus problemes i injustícies socials: la desigualtat, el difícil accés a l'educació, l'alt cost de la vida, la impunitat de les forces vinculades a la dictadura…

Les protestes estudiantils de 2011 van fer ben palès aquest malestar latent.

Protestes i procés constituent

A l'octubre de 2019, arran d'una pujada del preu del metro a Santiago, la societat xilena va esclatar al crit de “No són 30 pesos: són 30 anys”.

Les protestes, sense cap precedent, van revolucionar el panorama polític i van pressionar el sistema fins que es va obrir per iniciar un procés constituent.

Aquest esclat tingué la seua rèplica electoral: en les eleccions de 2021 les dues primeres forces foren el Partit Republicà, amb l'ultradretà José Antonio Kast com a candidat, i Apruebo Dignidad, una coalició de partits d'esquerra, amb Gabriel Boric.

Les dues forces que governaren Xile des de 1990, cada vegada més desconnectades de la societat, donaven pas a dues noves forces, l’una, més a l'esquerra, i l’altra, més a la dreta.

Boric, exlíder estudiantil, va guanyar la segona volta a Kast i es va convertir, en 2022, en el nou president de la República de Xile.

Rebuig al procés constituent de 2022

En paral·lel, la majoria dels ciutadans xilens (78%) van votar en 2020 a favor d'iniciar un procés constituent conduït per una Convenció Constituent paritària. Després de quasi un any de feina reblert de polèmiques, en 2022 la Convenció lliurar el seu projecte de constitució, amb mesures realment innovadores.

Tot i això, en el plebiscit de setembre de 2022 va guanyar per àmplia majoria el rebuig a aquesta proposta (62%). Després de setmanes d'incertesa, les principals forces polítiques del país van acordar continuar el procés. A partir de dotze bases constitucionals, una comissió experta (no electa), un comitè tècnic d'admissibilitat (no electe) i un consell constitucional (electe) van quedar a càrrec de redactar una nova proposta constitucional.

Aquestes dotze bases, que han de respectar-se en la nova redacció, ja constitueixen en si mateixes tot un avanç, com el reconeixement que Xile siga un estat social i democràtic de dret.

Un consell constitucional escorat a la dreta

En les eleccions per al consell constitucional (50 consellers) de maig de 2023, el Partit Republicà de Kast, obertament oposat al procés constituent, va obtenir 23 escons, i la dreta en el seu conjunt, 34: una clara majoria. Es dona així una paradoxa: mentre que l'esquerra governa un país modelat institucionalment i econòmicament per la dictadura, la dreta lidera ara el procés constituent destinat a substituir la constitució de 1980, aquella que va modelar el país institucionalment i econòmicament.

Xile està afrontant el seu passat autoritari. Ha conviscut amb aquest fantasma durant dècades i ara s'hi encara amb major o millor fortuna. No tots els països que han patit una dictadura que els ha llegat un marc econòmic i institucional ferri han aconseguit emprendre un procés constituent.

De cara al futur 

En una certa manera, Xile ha sigut sempre un exemple per a l’Amèrica Llatina i el món: la via xilena al socialisme, el neoliberalisme, un sistema de partits estable i estructurat en termes programàtics, la reconfiguració del sistema polític per mitjà de les protestes i les urnes… Sempre ha sigut el país dels possibles.

Cinquanta anys després del colp, Xile és una democràcia plena governada per l'esquerra i amb un procés constituent en marxa liderat per la (extrema) dreta per a substituir, precisament, la Constitució que va llegar al país el règim militar que va començar l'11 de setembre de 1973.

Allò que va ocórrer fa cinquanta anys encara persegueix Xile, i no sembla que haja de deixar de perseguir-lo.

Asbel Bohigues, Professor de Ciència Política, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.