Vladimir Martínez-Bello, Universitat de València

Per a què van els infants de tres a sis anys a l'escola? Hi van a descobrir el seu cos i les seues possibilitats d'acció? Probablement a ningú ens vindria al cap respondre això, però així consta en el currículum d'Educació Infantil espanyol.

Aquesta etapa estableix les bases de l'activitat física com a part d'una vida saludable, especialment si l'entorn els enforteix l'autoestima i els permet experimentar la satisfacció de la consecució. Els beneficis de l'activitat física van més enllà de l'element merament motor: influeix de manera positiva en el desenvolupament cognitiu, en la gestió emocional i en l'adquisició d'hàbits que els configuraran la salut futura.

Més enllà del joc lliure

Tant el joc lliure com l'activitat física estructurada beneficien el desenvolupament infantil, però el primer, tot i ser essencial, no garanteix per ell mateix l'adquisició de competències fonamentals en el desenvolupament integral.

Les dades confirmen que, complementant el joc lliure, les experiències estructurades tenen un impacte més significatiu en el desenvolupament integral. De fet, quan s'apliquen propostes estructurades i participatives, els infants augmenten l'activitat física, redueixen les conductes sedentàries i exploren noves possibilitats motrius.

Dissenyar situacions idònies

Com podem dissenyar i aplicar aquestes activitats de manera adequada a cada edat i amb un alt component participatiu? Es tracta de fomentar-hi no sols el reconeixement del propi cos, la superació de dificultats i l'autoestima, sinó també d'aprendre a resoldre problemes. En definitiva, de donar-los les eines per a sentir-se capaços i feliços.

L'activitat física estructurada a les aules d'educació infantil sol treballar-se amb activitats de psicomotricitat, educació física o motricitat. Amb qualsevol d'aquests enfocaments, el que importa és que el professorat dissenye experiències en les quals el moviment tinga un sentit. No com un mitjà per a un altre fi, sinó com un fi en si mateix. Que siga un espai de descobriment, social i participatiu, que nasca també dels interessos dels mateixos infants. Així, els estarem donant l'oportunitat de connectar amb ells mateixos, de mirar-se per dins.

En aquest camí, el professorat esdevé un actor clau, un suport que exerceix un paper actiu (acompanya, juga, anima, demostra, promou, instrueix, gaudeix) durant les oportunitats estructurades i que ofereix seguretat i confiança perquè l'infant visca el moviment des de dins i, per mitjà d'aquest, aprenga a conèixer-se.

Un desenvolupament harmònic

Podem assenyalar tres claus d'aquest enfocament: recuperar el valor intrínsec del moviment –com a fi en si mateix i font de plaer–, educar en el respecte a la diversitat des de la corporalitat i dissenyar entorns segurs que aprofiten recursos com el joc simbòlic.

Partint dels pressupòsits de la psicomotricitat relacional o vivenciada, l'objectiu és establir espais i rituals en què els infants entren en una interacció amb els objectes i amb els altres a partir dels seus interessos i que puguen deixar empremta de la seua pràctica motriu per mitjà de l'expressió plàstica.

Acompanyar millor el professorat

Estem acompanyant adequadament al professorat en exercici i en formació per a aquest paper? Encara que l'activitat física es revela com un pilar indiscutible del desenvolupament infantil, el professorat reconeix sentir-se poc preparat per a incorporar-la de manera efectiva en la pràctica diària. Aquesta bretxa formativa –tal com ho assenyalen diversos estudis– limita seriosament la qualitat i la freqüència de les experiències motrius que oferim als més menuts.

Hi ha espais de coneixement compartit que permeten dissenyar experiències de moviment que realment impacten en el desenvolupament integral: fer projectes conjunts de recerca educativa (per exemple, la naturalització de patis escolars i els patis coeducatius) entre els centres escolars i les facultats de formació de professorat; posar en marxa de projectes d'aprenentatge-servei que responguen a les necessitats de la infància i dels centres escolars; establir propostes interdisciplinàries que convoquen una diversitat d'agents (centres escolars, universitats, administració pública, tercer sector, etc.). En definitiva, fomentar la vinculació del professorat dels centres en projectes de recerca i innovació no pas com a simples reproductors, sinó com a autèntics creadors; i establir xarxes de professorat universitari per a millorar la formació dels docents.

Podrem així formar un professorat actiu, capaç de crear entorns motors diversos i estimulants que acullen cada individualitat des d'un enfocament basat en els drets de la infància.

Vladimir Martínez-Bello, Professor Titular de Didàctica de l'Expresió Corporal, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.