.jpg)
María J. García-Rubio, Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Universitat de València; Laura Viqueira Gutiérrez, Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Universidad Internacional de Valencia y Sandra Hoyos, Catholic University of Uruguay
Davant una pèrdua inesperada, un conflicte familiar persistent o una etapa prolongada d'incertesa, algunes persones aconsegueixen adaptar-se i recuperar l'equilibri emocional amb relativa rapidesa, mentre que altres es queden atrapades durant mesos o anys en el malestar. Aquestes diferències solen atribuir-se al caràcter, a la fortalesa psicològica o a la capacitat individual per a “afrontar” les dificultats.
Ara bé, les recerques neurocientífiques de les darreres dècades apunten que la resiliència no és només una qüestió d'actitud: té una base biològica identificable en el cervell i depèn de com diferents sistemes neuronals regulen l'estrès, l'emoció i l'adaptació al llarg del temps.
No resideix en un únic lloc del cervell
A diferència de funcions relativament localitzades, com el processament visual o el llenguatge, la resiliència no pot atribuir-se a una sola estructura cerebral. Es tracta d'una propietat emergent d'una xarxa de regions interconnectades que participen en la regulació emocional, la presa de decisions i la resposta a l'estrès.
Entre les àrees més rellevants es troba l'escorça prefrontal, sobretot les seues regions dorsolateral i ventromedial. Aquestes zones permeten avaluar una situació adversa, inhibir respostes impulsives i reinterpretar cognitivament els esdeveniments negatius. Diversos estudis de neuroimatgeria mostren que les persones amb més resiliència presenten més capacitat de l'escorça prefrontal per a modular l'activitat d'estructures subcorticals, cosa decisiva en el manteniment del control emocional.
Una altra estructura clau és l'amígdala, fonamental per a detectar amenaces i generar respostes de por. La resiliència no implica una amígdala “apagada”, sinó una de ben regulada; és a dir, capaç d'activar-se davant el perill real, però també de desactivar-se quan l'amenaça ha passat. Aquest equilibri resulta essencial per a evitar estats prolongats d'ansietat o hipervigilància.
L'hipocamp, per la seua banda, exerceix un paper central en la memòria i en la contextualització de les experiències estressants. Aquesta estructura ajuda a distingir entre situacions veritablement perilloses i aquelles que només evoquen records d'experiències negatives prèvies. A més, és especialment sensible a l'estrès crònic, fet que explica per què l'exposició prolongada a l'adversitat pot deteriorar la capacitat d'adaptació.
Flexibilitat respecte a l'estrès
Des del punt de vista biològic, la resiliència no equival a “no sentir estrès”. Al contrari, les persones resilients activen els mateixos sistemes de resposta a l'estrès que qualsevol altra, incloent-hi l'eix eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal, responsable de l'alliberament de l'hormona cortisol.
La diferència clau resideix en la rapidesa i l'eficàcia amb la qual el cervell i el cos tornen a l'equilibri una vegada que el desafiament ha passat. Hi ha estudis en neuroimatgeria i psicofisiologia que mostren que els individus més resilients presenten una millor coordinació funcional entre l'escorça prefrontal i l'amígdala, així com també una recuperació fisiològica més ràpida després de situacions estressants.
En aquest sentit, la resiliència pot entendre's com una forma de flexibilitat neural: la capacitat del cervell per a adaptar-se a demandes canviants sense quedar atrapat en estats persistents d'alerta o amenaça.
Plasticitat cerebral: la resiliència es construeix
Una de les aportacions més rellevants de la neurociència contemporània és que la resiliència no és un tret fix. El cervell és plàstic al llarg de tota la vida i les xarxes implicades en l'adaptació a l'estrès poden enfortir-se o debilitar-se segons l'experiència.
Intervencions com l'exercitació en regulació emocional, la teràpia psicològica, la pràctica de l'atenció plena (mindfulness) o l'exercici físic regular s'associen a canvis estructurals i funcionals en regions com l'escorça prefrontal i l'hipocamp. De la mateixa manera, el suport social i l'existència d'entorns segurs tenen efectes mesurables sobre els sistemes neurobiològics de l'estrès i reforcen la capacitat d'adaptació.
Implicacions per a la salut i la societat
Comprendre la neuroanatomia de la resiliència té implicacions directes per a la prevenció en salut mental, l'educació i les polítiques públiques. Promoure entorns que afavorisquen la regulació emocional, l'aprenentatge i el suport social no és només una qüestió ètica o social, sinó també neurobiològica.
Al mateix temps, aquesta visió convida a ser cauts amb els discursos que exalten la resiliència com a responsabilitat exclusiva de l'individu. El cervell pot adaptar-se, però s'adapta dins de límits imposats per les condicions de vida. Reconèixer la base neural de la resistència a l'adversitat no significa culpabilitzar a qui no aconsegueix sobreposar-s'hi, sinó entendre millor quins suports són necessaris perquè aquesta capacitat puga desenvolupar-se.
María J. García-Rubio, Profesora de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia - Codirectora de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia global y cambio social - Miembro del Grupo de Investigación Psicología y Calidad de vida (PsiCal), Universidad Internacional de Valencia; Alejandro Cano Villagrasa, Director del Grado en Logopedia, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Profesora Ayudante Doctora. Departamento de Psicobiología, Universitat de València; Laura Viqueira Gutiérrez, Directora Máster Formación Profesorado Secundaria, Universidad Internacional de Valencia; Paloma López, Professor and researcher Cognition, Affect, and Resilience Research Group. Faculty of Health Sciences. International University of Valencia (VIU), Universidad Internacional de Valencia y Sandra Hoyos, Profesora del Departamento de Neurociencia y Aprendizaje. Doctora en Psicología., Catholic University of Uruguay
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
