La Universitat de València va activar els seus protocols d’emergència i va adoptar mesures a través del comité d'emergències activat el dia 28 d'octubre per garantir la seguretat i la continuïtat de l’activitat acadèmica.

El 28 d’octubre de 2024, la Universitat de València va activar el seu Comitè d’Emergències davant les primeres alertes emeses per l’Agència Estatal de Meteorologia i el 112 de la Generalitat Valenciana. Aquest òrgan, creat en 2019 per a coordinar la resposta institucional davant situacions de risc, es va reunir per primera vegada eixe mateix dia per analitzar els informes meteorològics. “Constituírem el Comitè prenent en consideració les informacions que arribaven sobre possibles pluges i situacions climatològiques molt adverses”, explicava el vicerector d'Economia i Infraestructures Justo Herrera, qui subratllava que l’endemà, el dia 29 de matí, es van reprendre els treballs de seguiment.

A mesura que avançava el matí, les previsions es tornaven més greus. “Rebíem informació cada vegada més clara sobre el seriós perill que s’apropava”, recordava Elena Mut, degana de la Facultat de Ciències Socials i del campus de Tarongers. A les 10.30 hores, l’AEMET declarava l’alerta roja a bona part de la província de València. Pocs minuts després, a les 11.20, la Universitat activava el nivell 3 d’emergència, el màxim contemplat en els seus protocols interns, que implicava la suspensió immediata de tota activitat acadèmica, cultural, esportiva, administrativa i d’investigació.

“En primera instància suspenguérem les classes atenent a les alertes del 112 i de l’AEMET, sota la premissa que perdre un dia no afectaria significativament la docència”, recordava Antonio Alberola, cap del Servei de Prevenció i Medi Ambient. Però davant l’empitjorament de la situació, la decisió es va estendre a tota la institució. “Hi hagué crítiques, tant internes com externes; fins i tot se’ns va titllar d’alarmistes, però vist el que va passar, ningú ho dubta: va ser la decisió correcta”.

El mateix Herrera ho confirma: “Gràcies a aquella mesura, pràcticament tota la nostra comunitat universitària estava ja als seus llocs de residència a migdia, abans que començaren els efectes més greus de la DANA”. Des dels campus, l’aplicació de les mesures es va desenvolupar amb serenitat. “Malgrat la sorpresa inicial, aconseguírem un tancament tranquil i ordenat”, afirmava Manuel Lomas, degà de la Facultat de Geografia i Història i recentment nomenat degà del campus de Blasco Ibáñez, qui reconeixia que “molta gent no entenia per què es tancaven les facultats quan encara no plovia”.

Les hores posteriors confirmaren la gravetat de la situació. “Estem segures que aquella decisió va salvar moltes vides, perquè va evitar el perill en les carreteres i en el transport públic”, assenyalava Mut, subratllant el valor preventiu de la coordinació institucional. L’experiència acumulada, afegia, “ens ha servit per millorar protocols i prendre decisions més àgils”.

Els dies posteriors, la Universitat centrà els seus esforços en acompanyar la comunitat afectada i, més endavant, en garantir la continuïtat de la docència. “El primer pas va ser interessar-nos per la situació del personal, del professorat i de l’estudiantat, per veure si hi havia persones afectades i oferir-los suport”, explicava Ernest Cano, vicerrecor d'Ordenació Acadèmica i de Professorat. Dies després, l’11 de novembre, la Universitat adoptà un model de docència en línia temporal, davant les dificultats de desplaçament i a petició de la Generalitat, que volia reduir els moviments per unes carreteres encara danyades.

Aquella transició va ser possible gràcies a l’experiència adquirida durant la pandèmia. “Els nostres sistemes de docència online i el nostre professorat ja s’havien adaptat a un sistema no presencial que ara vàrem recuperar immediatament”, afirmava Isabel Vázquez, vicerectora d'Estudis. Però la institució també va ser conscient de les desigualtats derivades de la catàstrofe: “Hi havia estudiantat sense mitjans materials o en situacions anímiques difícils. Es va actuar amb comprensió i flexibilitat, i amb accions específiques per part dels diferents serveis”, destacava.

En aquest context, la Universitat va posar en marxa un servei de préstec d’equipament tecnològic per a l’estudiantat, coordinat per diversos serveis universitaris. “El servei es va activar amb la col·laboració dels serveis de Biblioteques i Documentació, Informàtica i de Màrqueting i Comunicació, amb l’objectiu de facilitar que l’estudiantat poguera continuar amb les seues activitats acadèmiques malgrat les dificultats materials”, explicava Beatriz Gómez, vicegerenta de Coordinació Econòmica i de Serveis. “Era una resposta urgent de préstec d’ordinadors portàtils, mòdems, telèfons o qualsevol altre equipament necessari. Aquest programa ja havia nascut amb la crisi sanitària de la COVID, però ara va funcionar amb molta més agilitat gràcies a l’experiència acumulada”.

A més, Gómez subratllava que “encara que en molts casos les necessitats eren materials, en altres es van detectar situacions emocionals greus, d’estudiantat que no podia reprendre els seus estudis durant setmanes o mesos”. D’aquesta experiència, afegia, “hem après a reforçar i reconfigurar el servei de salut mental de la Universitat, per oferir una atenció més personalitzada i empàtica, que combine suport emocional i recursos materials”.

La Universitat va activar també una convocatòria extraordinària d’ajudes directes per a l’estudiantat afectat, amb un import superior a 1,2 milions d’euros, per a cobrir pèrdues d’habitatge, d’activitat econòmica o situacions de malaltia i incapacitat. A aquestes mesures s’hi sumaren el préstec d’equipament informàtic i la disponibilitat dels serveis de suport psicològic, jurídic i sanitari.

“En els dies i mesos posteriors a la catàstrofe, la Universitat va estar al costat de la població ajudant i recolzant amb tots els mitjans que tenia al seu abast”, concloïa Vázquez.

La DANA del 29 d’octubre de 2024 deixà una petjada profunda, però també consolidà la capacitat de resposta de la Universitat de València davant emergències futures. Com recordava Herrera, “ha sigut una catàstrofe que, almenys, ens ha servit per aprendre la importància de la comunicació, l’alerta i la presa de decisions orientades al benestar i a la vida de les persones”.