Dimitrina Lavchieva/Shutterstock
Sacramento Pinazo-Hernandis, Universitat de València
El 29 d'octubre de 2024, València va patir la major catàstrofe climàtica de la història d'Espanya. Hi van morir 238 persones i les xifres de danys materials a causa de l'aigua van arribar a aproximadament 17 000 milions d'euros. Nosaltres volem posar el focus en una cosa devastadora, però que resulta menys visible. Ens referim a l'impacte que encara té la riuada en la salut mental de les persones grans.
Les dades suggereixen que no sols es van enfrontar a un risc físic desproporcionat (representen quasi dues de cada tres defuncions), sinó que ara breguen amb seqüeles psicològiques profundes. Per exemple, el conegut com a “trastorn d'estrès posttraumàtic”.
El Col·legi Oficial de Psicologia de la Comunitat Valenciana ha ofert ajuda psicològica gratuïta a 5 500 persones per a alleujar l'impacte emocional i prevenir que aquest i altres problemes mentals es cronifiquen.
Anatomia d'un instant
La inundació va ser un esdeveniment traumàtic col·lectiu. Va interrompre abruptament la seguretat de moltes llars sense que ningú ho esperés. Per a centenars de persones el trauma es manifesta mesos després a través de records intrusius o flashbacks, en què escenes de la inundació es reexperimenten amb una vivesa aterridora en tancar els ulls. Això es veu alimentat per un entorn social i mediàtic que, a causa de la magnitud de la tragèdia, actua com un recordatori constant.
Des d'una perspectiva clínica, l'evidència és reveladora. Els estudis indiquen que les persones grans tenen més del doble de probabilitats de desenvolupar símptomes de trastorn d'estrès posttraumàtic que els joves després de desastres naturals d'inici sobtat.
Aquesta vulnerabilitat no es refereix només a la que puga provocar l'edat i la pèrdua de funcionalitat i mobilitat. També es relaciona amb la intensitat de l'exposició i la falta d'avisos primerencs que va impedir una evacuació efectiva.
Somatització: el cos relata el desastre
Al llarg de la nostra recerca hem fet entrevistes a trenta persones d'entre 60 i 84 anys. D'aquestes, el 80 % eren dones i el 40 % vivien soles. Una de les troballes més significatives del nostre treball (encara pendent de publicació) és la somatització del malestar emocional. En altres paraules, el trauma no sols resideix en la ment: els testimoniatges recollits tres i onze mesos després del desastre descriuen símptomes físics clars: “Dolors punxants al pit, tensió muscular extrema i fatiga crònica que no remet amb el descans”.
La ciència explica que aquest estrès prolongat i no tractat es manifesta amb “una sensació de bloqueig físic i emocional que impedeix reprendre les activitats quotidianes”. També amb un patró d'insomni reactiu, en què la por al fet que el desastre es repetisca durant la nit impedeix un son reparador. Alguns afectats “han optat per dormir al sofà o continuar vestits durant la nit per a estar apunt enfront d'una possible fugida”, cosa que evidencia un estat d'alerta patològic.
Hipervigilància i ansietat climàtica
El trastorn d'estrès posttraumàtic després de la dana ha generat un fenomen de hipervigilància ambiental. Per a una persona gran que viu a la zona zero l'oratge ha deixat de ser una conversa trivial per a convertir-se en font de pànic. Segons el nostre treball, “el simple fet que el cel s'ennuvole desencadena respostes d'ansietat climàtica i necessitat compulsiva de consultar les previsions meteorològiques”.
L'ansietat anticipatòria és un símptoma clau del trastorn d'estrès posttraumàtic. L'anàlisi de les fonts bibliogràfiques destaca que aquesta ansietat és particularment aguda en dones que viuen soles i persones amb mobilitat reduïda, en habitatges en plantes baixes o atrapades durant mesos en pisos alts per l'avaria d'ascensors. Un any després de la catàstrofe, un miler encara estava fora de servei o amb les obres paralitzades.
La falta de confiança en les institucions, deguda al fet que l'alerta oficial va arribar quan ja era tard i l'aigua inundava els habitatges, ha exacerbat aquest sentiment d'inseguretat. Com que no senten protegits per qui hauria de protegir-los, es produeix un estat d'estrès permanent.
El sentiment d'haver sigut oblidats per l'Administració aprofundeix la ferida traumàtica i dificulta la recuperació, ja que el suport social és el principal factor protector contra el trastorn d'estrès posttraumàtic.
L'impacte psicològic del moment catastròfic es veu agreujat per la pèrdua d'objectes amb una càrrega emocional insubstituïble. Per a una persona gran la destrucció de fotografies i objectes personals “no és només una pèrdua material, és una erosió de la seua pròpia identitat i història de vida”.
Una necessària intervenció psicològica
La comunitat científica adverteix que el trauma en les persones grans després d'una catàstrofe climàtica sol ser silenciós. Això succeeix perquè hi ha una tendència (per part seua i per la de la societat) a normalitzar el sofriment i a minimitzar el dolor en comparació amb el d'altres grups d'edat. Com a resultat, això porta a una autoexclusió dels serveis de salut mental.
Les nostres dades ho mostren amb claredat. Cap dels participants en la nostra recerca no ha buscat suport psicològic formal d'una manera proactiva, tot i presentar símptomes evidents de trastorn d'estrès posttraumàtic.
És imperatiu que les polítiques de recuperació després del desastre vagen més enllà de reconstruir infraestructures. Urgeix un suport psicològic realitzat per professionals especialitzats perquè les persones grans puguen reconèixer les seues necessitats i recuperar el benestar.
Només a través d'una intervenció que cure la ferida invisible de l'estrès posttraumàtic es podrà garantir que les persones majors no sols sobrevisquen a la catàstrofe, sinó que recuperen la capacitat de viure sense por quan el cel es fa gris.
Sacramento Pinazo-Hernandis, Professora titular de Psicologia Social, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
