Aquest projecte segueix l'estela de dues precedents: Teories i pràctiques de la Història Conceptual (HUM2007-61018 / FISO) i Cap a una història conceptual comprehensiva: girs filosòfics i culturals (FFI2011-24473). En el primer delimitem la Història Conceptual d'altres enfocaments afins i vam concloure que ella no és un simple mitjà auxiliar, ni posseeix un estatut
filosòficament subsidiari, sinó que, més enllà de la seva praxi lexicogràfica, aspira a convertir-se en un saber substantiu, permeable a altres ciències humanes i socials. En el segon es va ponderar la permeabilitat de les diferents versions de la Història Conceptual als girs culturals més recents, preeminentment al lingüístic i l'icònic. La més fructífera va resultar ser la de Reinhart Koselleck, ja que no s'esgota en una simple història dels conceptes i està alimentada per una ambició filosòfica.

Precisament el jaciment que desitja explotar el projecte que sol·licitem promou una reflexió crítica sobre els temps històrics (afavorida per la Històrica koselleckiana) i s'interroga sobre els cronòtops fins ara imperants, els obsolets i els emergents. Aquesta reflexió crítica s'ha transformat en alguns dels seus actuals representants en una crítica ideològica de noves formes de mistificació i de dominació. La Història Conceptual s'ha centrat en l'era moderna, però no se cenyeix a aixecar acta del processament conceptual de la seva gènesi i desenvolupament, és a dir, a fer un diagnòstic, sinó que s'atreveix a formular un pronòstic sobre el seu curs i a  desvetllar els seus paranys sense renunciar a una funció terapèutica. Després suposa una discussió amb la teoria de la modernització i la teoria de la modernitat i fins i tot de les modernitats en plural (després de la fallida del singular col·lectiu). Si la primera s'até a una descripció històrica del sorgiment i desplegament de les societats industrials occidentals; l'última atén fenòmens marginats pel concepte de modernització, que adopten diversos àlies: distorsió, patologia, alienació,... La Història Conceptual, que acull entre els seus variants tant aquesta vocació descriptiva com normativa, ha inspirat als més agosarats pensadors actuals ja constel·lacions intel·lectuals contemporànies en l'examen del capitalisme i la seva crisi en clau temporal: l'antropologia de l'homo compensator dels ritterianos (H. Lübbe i O. Marquard) o del simbòlic (des de A. Warburg al grup Poètica i Hermenèutica, en el qual sobresurt Blumenberg), la sociologia de l'acceleració d'H. Rosa i Byung-Chul Han, la modernitat líquida de Z. Bauman, la dromología de P. Virilio, el presentisme postmodern de H. U.  Gumbrecht i de la seva contrapunt F. Hartog la fal·làcia ja va ser denunciada metodològicament pel tàndem Skinner i Pocock-, el culte a la memòria de Assmann, el grup de recerca paduano del lèxic polític-jurídic europeu, etc. Aquestes perspectives conviden a una revisió i reciclatge de les premisses de la Història Conceptual (temporalització, democratització, ideologització i politització) per indagar la seva vigència a partir del s. XX, ja que s'aprecia un hiat entre la Sattelzeit (1750-1850) amb els seus moments àlgids de la Revolució Francesa i la Industrial- i el nostre present. El llenguatge històric-polític de la modernitat es veu afectat un cop més per un canvi de significat, és a dir, les transformacions que van conduir a la modernitat semblen haver derivat cap a una transformació de la modernitat.