- Dr. Luis Jimena Quesada
Catedràtic de Dret Constitucional en la Universitat de València
- D. Carlos Ortega Carballo
Lletrat del Tribunal Europeu de Drets Humans
- Dr. Cristóbal Borrero Moro
Catedràtic de Dret Financer i Tributari en la Universitat de València
- D. Joaquín Moreno Grau
Lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
- Dr. Juan Martín Queralt
Catedràtic de Dret Financer i Tributari en la Universitat de València
El deure d'informació del contribuent i la seua aplicació pràctica
L'obligació d'informar en la LGT ve recollida en els articles 93 i 142. Les conseqüències davant l'incompliment de la mateixa consisteix en la imposició d'una sanció. La informació suposa la base per a una liquidació tributària. Determinats procediments de sanció poden solapar-se amb la liquidació de la infracció i la sanció, superant la quantia de 120.000 euros, sent qualificable d'infracció penal.Quins escenaris de solució es contemplen? En primer lloc, acollir-se al dret de no declarar contra un mateix i, en segon lloc, una altra la d'un veto a la prova obtinguda coactivament, perquè quan es fa ús d'aquest deure d'informar s'actua sota la pressió que l'incompliment porta conseqüències sancionadores importants.
En aquest sentit, es pronuncia la STS de 14 de març de 2019 que segueix la doctrina del Tribunal Constitucional i, així mateix, al Tribunal de Drets Humans: aqueixa informació coactivament obtinguda no es pot utilitzar en el segon procediment administratiu sancionador en el que es declararà la infracció i per ende, la sanció; com tampoc pot utilitzar-se en el si d'un procés penal. Al seu torn, malgrat no tractar-se de sentències d'índole tributària, destaca l'aplicació de la doctrina del TJUE a través de l'extracció de principis des d'altres esferes del dret en dues sentències. La primera, tracta sobre la regulació de la disciplina de la normativa financera; l'estructura resulta semblant a l'estructura del dret espanyol tributari perquè a Itàlia també existeix aquest deure, en cas de vulnerar l'obligació d'informar l'Agència Tributària, s'obri un procediment sancionador. El segon cas, fa referència al dret a guardar silenci, i es tractava de l'àmbit de les rendes públiques d'adquisició d'accions. A un administrador se li requereix per a un procediment administratiu i es dicta resolució administrativa de la qual es deriva la possibilitat que s'òbriguen contra l'administrador (i no la societat), un procediment sancionador.
- Configuració del dret a guardar silenci
El problema en tots dos casos és l'exercici del dret a no declarar contra un mateix. En el primer supòsit, el TJUE situa l'exercici del dret en el primer moment, és a dir, en el moment del requeriment. En el segon cas, la conseqüència de no haver pogut exercir-se el dret a guardar silenci durant la fase de requeriment és que no té efecte vinculant en el segon procés sancionador; no pot utilitzar-se, sent semblant al dret espanyol. Ens podem trobar que podem connectar aquestes dues possibilitats de defensa davant un procediment que implique autoincriminación. No es preveu en la Carta, però està implícit en el dret a un procés equitatiu. En aquest sentit, es parla de sanció administrativa de caràcter penal, referint-se al caràcter repressiu de la sanció administrativa. Un exemple d'aquest caràcter punitiu de la sanció, el trobem en la STJUE 524/2014, la qual va qualificar una multa del 30% respecte del IVA reportat no tributat, com a penal quan es tractava d'una sanció administrativa.
Al nostre país, l'article 191 LGT castiga amb quanties que superen el 50%, arribant les conductes molt greus a establir una quantia del 100 fins a 150%, superant-se aquest límit a Espanya. Respecte als espais d'obertura amb el dret de la Unió Europea (en avant, DUE), l'article 51 de la Carta només és invocable quan el DUE siga aplicat en matèries harmonitzades que tenen un vincle clar amb el DUE. Quan es tracte de matèries tributàries no harmonitzades, en principi no hi ha vincle i és llavors quan podem trobar-nos amb problemes transfronterers i en relació als drets fonamentals dels Tractats que aquests es vegen compromesos.
En conclusió, les sentències relatives al DUE no donen un suport útil per a aplicar-les a Espanya perquè a la primera oportunitat, algú pot negar-se a donar info a la AEAT. El dret d'informació no connecta directament amb el dret sancionador, sinó que la fase de liquidació fa d'intermediària. Si utilizaramos l'aplicació directa, buidarem les possibilitats de la AEAT de complir amb el seu deure de comprovar i inspeccionar els tributs, corrent perill la liquidació. La postura del TS i el TC sembla raonable en desplaçar l'eficàcia del dret de no respecte el dret a no declarar al moment en el qual es tramita el procediment sancionador. Almenys en els objectius hi ha una reconfortant harmonia que no sempre es dóna en els diferents tribunals.
