Resum

Es declara contrària a Dret l'obligació imposada als intermediaris en els arrendaments de curta duració no establit a Itàlia consistent a designar un representant fiscal a Itàlia, obligació que s'havia establit per a garantir el control de les operacions realitzades. Es considera contrari a l'article 56 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. No obstant això, es declara conforme a Dret l'obligació imposada a tots els intermediaris en els arrendaments de curta duració de subministrament de dades relatives als contractes celebrats amb la seua intermediació. Es declara conforme a Dret l'obligació imposada als intermediaris que intervinguen en el pagament de les rendes o les hagen rebudes consistent a retindre i ingressar l'impost corresponent.

El govern italià va establir 3 obligacions als intermediaris en arrendaments d'immobles turístics de curta duració: 

• Obligació a tots els intermediaris (persona física o jurídica, independentment del mitjà emprat) de subministrament de dades relatives als contractes celebrats amb la seua intermediació. 
• Els intermediaris, residents o no, i que hagen percebut les rendes dels contractes o intervingut en el pagament de tals rendes o contraprestacions, té obligació de retenció sobre l'import de les rendes en el moment del pagament al beneficiari. 
• Els responsables tributaris, no residents i sense establiment permanent a Itàlia, hauran de designar un representant fiscal a Itàlia. 

Les demandants gestionen el portal AIRBNB. 

Directiva de 2000/311:  Directiva 2000/31/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 8 de juny de 2000, relativa a determinats aspectes jurídics dels serveis de la societat de la informació, en particular el comerç electrònic en el mercat interior (Directiva sobre el comerç electrònic). 

Directiva 2006/123:  Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006 , relativa als serveis en el mercat interior.

Directiva 2015/1535: Directiva (UE) 2015/1535 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de setembre de 2015, per la qual s'estableix un procediment d'informació en matèria de reglamentacions tècniques i de regles relatives als serveis de la societat de la informació.

Primer, es descarta l'aplicació de les Directives 2000, 2006 i 2015 perquè l'àmbit d'aplicació de les mateixes exclou la fiscalitat o les disposicions fiscals. 

Segon, s'analitza la legalitat de les mesures a la vista de la prohibició establida en l'article 56 TFUE (llibertat de prestació de serveis). 

Respecte de la primera obligació (recollida i comunicació a l'Administració tributària):  s'assenyala que és una obligació imposada a tots els intermediaris en el procés d'arrendament immobiliari de curta duració. S'engloba en una estratègia global de lluita contra l'evasió fiscal en aquest sector. A més, s'assenyala que el cost addicional que genera tal obligació sembla ser reduït. 

Es fa referència a jurisprudència: una normativa nacional aplicable a tots els operadors que exerceixen la seua activitat en el territori nacional i que no té per objecte regular les condicions d'exercici de prestació de serveis i els efectes restrictius sobre la lliure prestació de serveis són massa aleatoris i indirectes. 

Respecte de la segona obligació (obligació de retindre en la font de l'impost degut sobre les quantitats abonades pels arrendataris als arrendadors); aquesta obligació s'aplica a tots els intermediaris, estiguen o no establits a Itàlia. 

Es fa referència al diferent tractament que té segons estiga establit a Itàlia (serà substitut de l'impost) o no (responsable de l'impost). No obstant això, aquesta distinció no suposa un detriment per als quals no estan establit a Itàlia (apartat 54). 

Tercera obligació: designar un representant fiscal a Itàlia. Es destina aquesta obligació només per als que no tenen establiment permanent a Itàlia. A més, no és a qualsevol no establit sinó únicament per als prestadors que cobren les rendes o intervenen en la percepció dels lloguers. Els obliga aquests prestadors a efectuar tràmits i a suportar en la pràctica el cost de la retribució del representant. Consideren, en principi, que la mesura constitueix una restricció a la lliure circulació de capitals prohibida.

S'assenyala que el TJUE no ha enunciat un principi d'incompatibilitat entre l'obligació de designar a un representant fiscal imposada per una legislació respecte a les persones (físiques o jurídiques) residents o establides en un Estat membre diferent del de la imposició i la lliure prestació de serveis. No obstant això, la jurisprudència estableix que cal valor si la restricció podria estar justificada per raons imperioses d'interés general. 

El sector dels arrendaments de curta duració presenta un tipus estructuralment elevat d'evasió fiscal. La lluita contra el frau fiscal i l'eficàcia dels controls fiscals poden invocar-se per a justificar restriccions a l'exercici de les llibertats fonamentals garantides pel TFUE. També la necessitat de garantir una eficaç recaptació de l'impost. 

Primera conclusió: aquesta mesura persegueix un objectiu legítim compatible amb el tractat TFUE i està justificada per raons imperioses d'interés general. 

Segona conclusió: aquesta obligació és adequada per a garantir la consecució de l'objectiu de lluita contra l'evasió fiscal i permetre l'exacte cobrament de l'impost. 

“Les autoritats italianes (…) desitgen assegurar-se, a través del representant fiscal, que tal comesa s'ha dut a terme i que les quantitats percebudes, degudament recaptades, en un moment ulterior s'han transferit correctament a l'Administració tributària” (p. 64 Stcia).

Tercera conclusió: s'ha de verificar si la mesura no va més enllà del necessari per a aconseguir l'objectiu. És a dir, si és proporcional. El principi de proporcionalitat implica que no existisquen mesures adequades per a aconseguir l'objectiu de lluita contra el frau fiscal que atempten en menor mesura contra la lliure prestació de serveis que l'obligació de designar un representant fiscal resident o establit en el territori de l'Estat membre de tributació. En l'apartat 72 de la sentència, el TJUE indica que aquesta mesura, en aplicar-se sense distinció a tots els intermediaris, excedeix del necessari per a la consecució dels objectius d'aquest règim.

S'entén que la gran quantitat de transaccions que es produeixen pot fer difícil el control per part de les autoritats tributàries, però ja la primera mesura va encaminada a facilitar a les administracions tributàries tota la informació que permeta al mateix temps identificar als contribuents obligats al pagament de l'impost i determinar la base imposable.

El segon tipus de mesures, a assegurar la retenció. Es recrimina que no s'haja tingut en compte la possibilitat que el representant fiscal residisca o estiga establit en un EM diferent d'Itàlia. 

“La mera afirmació que el requisit de residència garanteix millor el compliment eficaç de les obligacions fiscals que pesen sobre el representant fiscal manca de pertinència” (p. 74 Sentència). 

“No sembla que el control del compliment de les obligacions que incumbeixen als prestadors de serveis de què es tracta en qualitat de responsables de l'impost no puga garantir-se per mitjans que incórreguen en una menor contradicció amb el art 56 TFUE que el nomenament d'un representant fiscal resident a Itàlia”. (p. 75).

Es planteja una altra qüestió prejudicial de caràcter “processal”: el TJUE estableix que l'òrgan judicial remitent pot reformular la qüestió prejudicial sense que s'haja de limitar a transcriure la qüestió formulada per les parts.  

Es ressalta l'exercici independent de la facultat d'apreciació.