El passat 1 d'abril, Josep Eladi Baños, doctor en Medicina i Catedràtic de Farmacologia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va impartir un seminari titulat “La incorporació de les teràpies complementàries en els estudis de medicina i aproximacions sobre els efectes placebo i nocebo”, en el Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València.

Des del principi del seminari, impartit als membres de l'equip ESTENAS, Josep Eladi Baños va insistir en la necessitat de deixar alguns punts clars per a poder abordar les teràpies complementàries també dites naturals o alternatives. En primer lloc, va assenyalar que hi ha practicants de la medicina que les entenen totes com una gran estafa i aqueixa sota el seu punt de vista tampoc és una opció assenyada, perquè dins del conjunt de “teràpies complementàries” hi ha massa diversitat. Per part seua, el Ministeri de Sanitat ha sigut incapaç de regular fins al moment la pràctica d'aquestes teràpies, la qual cosa sens dubte permetria un control sanitari i facilitaria la distinció. Al no estar regulat, no és clar qui pot titular-se obrint-se la porta al frau primer, i al perill per a la salut, després.

Josep Eladi va insistir a exemplificar el cas de la osteopatía i la quiropraxia, dos tipus de teràpies considerades ‘naturals’ pel Ministeri de Sanitat, però que són ensenyades en Màsters específics en la UPF. El professor defensa que és necessari que els professionals puguen aprendre tots els processos i coneixements necessaris per a conéixer en profunditat els efectes i possibles conseqüències, tant positives com negatives, de la pràctica de la teràpia. En el cas de la UPF, els alumnes que es matriculen en el màster són professionals de la salut (metges, fisioterapeutes, graduats en educació física…) i la duració d'aquests estudis superiors són de dos anys. Com a comparació, a Europa hi ha molts països en els quals els graduats en osteopatía han fet un grau específic sobre aquests sabers. Per tant, un osteòpata amb titulació oficial es diferenciaria completament d'una altra mena de “terapeuta” amb un curs de dues setmanes de duració i sense formació prèvia en l'àmbit de la biomedicina.

En el transcurs del seminari va sorgir el debat sobre si el problema o la virtut que poden tindre aquestes teràpies naturals o complementàries és que donen confort momentani, però que no curen, de manera que emmascaren els avisos d'un diagnòstic més greu. Es ressalta per tant la necessitat de diferenciar “augment de la sensació de benestar” i “curació”. El que ens va portar a l'objecte del seminari en si: l'efecte placebo.

És necessari distingir entre placebo i efecte placebo. Un placebo és una substància o tractament que no té un efecte biològic explicable sobre la malaltia. D'altra banda, l'efecte placebo és la resposta biològica enfront de l'administració d'un placebo. En l'actualitat, l'efecte placebo es considera part integrant de l'efecte total que segueix a qualsevol procediment terapèutic juntament amb uns altres. Qualsevol tractament que es realitze té una part d'eficàcia deguda a aquest efecte placebo.

L'efecte placebo és encara una cosa difícil d'explicar, però real i quantificable. Segons ens va comptar Josep Eladi, per a començar, és de vital importància l'expectativa inicial dels pacients. Del 100% d'efecte d'un medicamente, fins a un 50% pot ser degut a aquest efecte placebo i això es manifesta en funció de les expectatives que tinguen els pacients sobre aquest. De fet, ens va comentar que hi ha metges que tenen personalitat placebo, que només per com atenen, ja indueixen a la millora del pacient.

Per a exemplificar l'efecte de les expectatives en la millora dels pacients, Josep Eladi va explicar el cas dels assajos Clínics amb grups creuats (Crossover Clinical Trial), que són assajos clínics en els quals tots dos tractaments en estudi (experimental i control) són administrats a cada pacient en períodes successius que han sigut determinats aleatòriament, la qual cosa permet a cada subjecte ser el seu propi control. És a dir, la primera vegada als pacients del grup A se els dóna una substància activa i als pacients del grup B una substància inactiva (placebo) i la segona ronda al contrari. En moltes ocasions s'observa en la segona ronda que el grup A, només amb el record de l'alleujament que van sentir davant el consum de la substància activen el mecanisme d'alleujament de manera quasi tan forta com el grup B, que sí que està rebent el tractament actiu en aquesta segona ocasió.

Per a acabar la sessió, Josep Eladi va explicar uns altres molt diversos factors que influeixen en l'efecte placebo: des del discurs del metge (si mira als ulls, si el missatge que dóna és positiu…) a les característiques físiques del medicament. Per exemple, la grandària de la pastilla (més grans, més efecte), o el color. I si en lloc d'una pastilla es tracta d'una injecció o una operació, l'efecte és encara major.

Per a més informació sobre efecte placebo i el seu contrari, l'efecte nocebo, us convidem a consultar l'article de revisió i de lliure accés de Josep Eladi en la revista Medicina Clínica “Efecto nocebo: la otra cara del placebo”.