Investigadors de la Universitat de València i del INCLIVA han validat un innovador mètode genètic per a tractar la distròfia miotònica de tipus 1. El mètode consistirà en l'augment terapèutic del gen muscleblind mitjançant el silenciament d'altre, dos miRNAs reguladors negatius específics. La possible aplicació del resultat d'aquesta investigació permetria reduir l'atrofia i altres manifestacions musculars derivades d'aquesta patologia. L'estudi, realitzat en model animal, ha sigut publicat en la revista científica 'Scientific Reports'.
La investigació ha sigut realitzada per investigadors del grup de Genòmica Traslacional del Departament de Genètica i de l'Estructura d'Investigació Interdisciplinar en Biologia i Medicina (ERI BIOTECMED) de la Universitat de València i de l'institut d'Investigació Interdisciplinar en Biotecnologia i Medicina (ERI BIOTECMED) de la Universitat de València i de l'Institut d'Investigació Sanitària de l'Hospital Clínic de València (INCLIVA). El grup està dirigit per Ruber Artero, professor titular de Genètica de la Facultat de Ciències Biològiques. En paraules de Artero, els resultats obtinguts "són prometedors, ja que obrin les portes a l'anàlisi en models cel·lulars i murins, amb el fi d'augmentar els nivells d'expressió d'aquest gen com a diana terapèutica per al tractament del DMI1".
La distròfia miotònica de tipus 1 (DMI1) és una malaltia hereditària rara que té com a causa genètica l'expansió de més de cinquanta còpies de nucleótids (GTG) en el gen DMPK (dystrophia myotonica-protein kinase). Es tracta del tipus de distròfia muscular més comú entre adults, apareix en un de cada 8.000 naixements. És manifesta entre els 15 i 35 anys, i és una malaltia que afecta nombrosos òrgans: musculatura esquelètica, cor i sistema nerviós central.
La metodologia, validada en mosca de vinagre (Drosophila melanogaster), ataca la malaltia a escala molecular potenciant el gen muscleblind (causant d'alguns dels símptomes de la malaltia com atrofia, miotonia i cardiopatia) i el silenciament d'altres gens, dos tipus de miRNAs. Aquest últim són xicotetes molècules que alguns casos s'han vist alterades en DM1 i tenen com a funció regular l'expressió gènica.
El treball publicat analitza l'efecte que tindria el silenciament del miRNA com potencial teràpia per a reduir i alleujar els problemes musculars que apareixen en la fase inicial d'aquesta malaltia. D'aquesta manera es podria, per exemple, tractar l'atròfia que porta al fall respiratori, primera causa de mort en DM1.
Els símptomes més característics d'aquesta malaltia són: dificultat per a la relaxació muscular (miotonia), perduda de massa muscular (atrofia), manifestacions sistèmiques cardíaques, respiratòries, gastrointestinals, endocrines, cognitives o cataractes.
Fins al moment, totes les estratègies terapèutiques testades en diferents models animals anaven enfocades a degradar el gen DMPK. Malgrat aixó, cap d'elles havia arribat a la clínica. Davant d'aquesta situació, una alternativa poc explorada es la modulació terapèutica de l'expressió génica, que busca augmentar o disminuir l'expressió endógena d'un gen per alleujar un determinat estat patològic.
Per a dur a terme aquest estudi, centrat en la patologia a escala muscular, s'han utilitzat mosques model amb 480 repeticions en múscul com a conseqüència del sistema d'expressió UAS/Gal4 i a la presència d'un driver específic de musculatura, Myosin heavy chain (Mhc)-Gal4. Aquestes mosques model DM1 es van creuar amb mosques que expressen unes construccions de cimbell o sponge, és a dir, expressen RNAs que contenen moltes dianes per a un miRNA donat, el que genera una falta de funció d'aquest.
Així, al creuar els dos tips, s'aconsegueix reduir la funció del miRNA de manera específica en múscul. Utilitzant aquesta estratègia s'han identificat dos gens, dme-miR-277 i dme-miR-304, reguladors de l'expressió de muscleblind en el múscul de Drosophila. "Els resultats han sigut sorprenent, ja que el model animal de DMI1 va mostrar un increment dels nivells de muscleblind en relació als controls en silenciar dme-miR-277 i dem-miR-304, respectivament", explica Estefanía Cerro, del grup d'investigació.
L'eficàcia d'aquesta estratègia s'ha demostrat també a escala funcional, ja que l'augment dels nivells de muscleblind pel silenciament de dme-miR-277 i de dme-miR-304 eren capaços d'augmentar la musculatura d'aquestes mosques. Així mateix, el silenciament d'aquests dos miRNAs millorava l'activitat locomotora de les mosques amb distròfia miotònica. Tant a escala fisiològica com funcional, ha augmentat la supervivència mitjança d'aquests insectes.
Accedeix a la noticia original.
