La importància que la persona major va prenent en la nostra societat és cada vegada més evident, tant des del punt de vista demogràfic com social, econòmic i sanitari. El major increment de l'esperança de vida segons les Nacions Unides es produirà en les pròximes dècades, previsiblement cap a l'any 2050 (Informe MIPAA, 2002). Es preveu que en aqueix any es quintuplique el grup de persones amb 80 o més anys (Vaupel i Jeune, 1995). L'Organització Mundial de la Salut assenyala que en l'actualitat en el món hi ha al voltant de 600 milions de persones majors de 60 anys (Informe Organització Mundial de la Salut, 2009). D'altra banda, pel que fa a Espanya i segons les dades de l'any 2009, existeix una població major de 65 anys de 7.5 milions, la qual cosa representa un 16,5% de la població (Informe Imserso, 2010). Sobra dir que l'envelliment és un dels grans progressos d'aquest segle, no per això sense conseqüències, ja que la transformació estructural i funcional de la població està generant importants repercussions polítiques, que requereix de modificacions i adaptacions segons canvie la societat.

En aquest marc, la investigació d'aquest grup s'orienta a dos vessants:

- L'evolució demogràfica fa necessària investigació per a determinar l'efectivitat i ús de noves tècniques de prevenció, entrenament, rehabilitació, envelliment actiu i/o tractament per a millorar la salut i limitar la despesa soci-sanitari.
- A més, l'efectivitat cost-benefici en la gestió dels recursos de les persones majors és un aspecte a tindre en compte en tot sistema sanitari actual que aprecie la qualitat en la seua gestió.