“Queréis ocultar la infamia, pero el color de cobardes no se os irá de la cara”

Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada (M. Rajoy, 2015)

Una altra més, diferent a les dues anteriors, és fingir a canvi d'alguna cosa i esperar que funcione.

31 mesos després, no cap un altre to que el del subtítol. La cita és de Miguel Hernández (“Los cobardes”, Viento del Pueblo, 1937) i ja va ser emprada per la RUxP en la primera edició del Tribunal de los Pueblos sobre la Complicidad con el Genocidio Palestino en el Estado (UCM, novembre de 2025).

Comencem per reconéixer les aptituds que han fet del president del govern espanyol un referent contemporani de la verborrea legalista i la prèdica moral. 

Per a fer-ho, primer hem de posar en el seu lloc els termes “pau, justícia i dignitat”, recordar el seu vertader significat i, sobretot, comprendre com funcionen tots ells en el cicle actual de “sionización del capital i palestinización de les formes de resistència”. L'ocorregut en l'aeroport de Bilbao dissabte passat, al costat de casos com Valladolid, les 8 de Becerril i tantíssims uns altres, ens recorda quantes formes de pau, justícia i dignitat existeixen. I que diferents poden ser les maneres de “defensar-les”.

Ací significat no és el mateix que funció. No és un joc de paraules: més enllà de la definició de cert terme en el diccionari, funcionar és produir realitat o participar en això. Ens continua interessant subratllar, sobretot, una idea: sovint dir SÍ (malgrat la definició de SÍ que el seu significat dicta) funciona produint o permetent fer NO. Això té molt a veure amb el que tractem d'explicar a continuació. Pot ocórrer que el diccionari de la RAE, el parenostre demòcrata o l'ordenament legal continuen definint SÍ com a oposat a NO però, alhora, (precisament per això) dir SÍ permeta fer NO als qui tenen el poder, els altaveus, l'habilitat i el permís de l'audiència per a legitimar amb paraules els seus actes, decisions o omissions, encara que aquests violen el dret internacional i/o el propi ordre jurídic estatal.

Que no, que no és un joc de paraules: és la principal contribució que el front bla de l'Eix del Genocidi (a.k.a. Sindicat Epstein) aporta a l'esforç d'un “Occident col·lectiu” a la vora del ictus, centrat en mantindre la seua posició dominant (amb data de caducitat) en l'estructura global del capitalisme racial (aqueix pleonasme). Les peces del front dur són ja ben conegudes: tecnofascismo, nakba planetària i destrucció absoluta. Costa més assenyalar al capdavant bla perquè el seu paper i els seus mètodes són diferents: somriu, sap dir “dret internacional” i “valors democràtics”, dóna suport a la “solució dels dos estats”, tira flors a Francesca Albanese –la mateixa relatora de NNUU que ens ha explicat per què els estats estan col·laborant amb el genocidi, Espanya inclosa– o suspén la participació d'RTVE en Eurovisió el mateix cap de setmana que retransmet un Espanya-Israel d'handbol.

I quina pena això de la Flotilla, una altra vegada “interceptada i retinguda”... Que brut, aqueix Ben Gvir... Després de dècades de cura i tenacitat, les avantguardes del món lliure han aconseguit fer de la pràctica de la tortura un dels pilars de la nostra normalitat civilizatoria.

Quan a les nostres autoritats se'ls ocorre emetre “una crida a la comunitat internacional perquè assumisca les seues responsabilitats jurídiques i morals, i garantisca la protecció de la població civil…”, s'estan enviant el missatge a ells mateixos? El 18 de maig, el ministeri d'Exteriors signava una declaració conjunta condemnant els últims atacs contra la Flotilla Global Sumud “en els termes més enèrgics“. Ole, brau, ja només els falta dir “perquè ara m'enfade i no respir”. “Fem fins on podem fer”, va apuntar un dia el ministre Bolaños. A hores d'ara de 2026, el Govern espanyol no ha anul·lat un sol contracte adjudicat després d'octubre de 2023 a la indústria armamentística de “Israel”. 

Com bé explica Daniel Lobato, en eludir les obligacions que el dret internacional imposa als estats tercers (recordades al juliol de 2024 per la CIJ i al setembre de 2024 per l'Assemblea General de NNUU), “la progressió especulativa en les accions contra Israel” que practica l'estat espanyol “implica la reversibilitat”, perquè de tals accions es dedueix que “no tenen un punt de ruptura entre el tolerable i l'intolerable” o que aquest punt, després de dos anys i mig de genocidi accelerat, “encara no s'ha aconseguit”. Segons els qui gestionen els efectes de l'extermini explotant la retòrica humanitarista, potser bastaria amb recuperar la “normalitat” anterior a… 2026?, 2025?, 2023?, 1967?, 1948?... i així poder “participar de nou en Eurovisió al costat d'algun militar sionista cantant sobre els seus remordiments després de fer carn picada amb les erugues del seu tanc a qualsevol ésser humà palestí”.

Red Universitària per Palestina (RUxP)

Font: El Salto