UVCulturaUV Logo del portal

DISTOPIA
Juan Cuéllar

Alienación, 2017 © Juan Cuéllar
Alienación, 2017 © Juan Cuéllar
 
 
 
 
 
Distopia familiar, 2018 © Juan Cuéllar
 
 
 
 
 
Distopia, l’exposició que Juan Cuéllar prepara per a la Sala Oberta del Centre Cultural La Nau, es presentarà com una compilació d’obres inèdites realitzades des de 2015. En elles predomina la tècnica del dibuix, eix central de la seua producció més recent, juntament amb algunes de les seues darreres pintures, format sobre el qual ha fonamentat el seu sòlid prestigi artístic des dels anys noranta del passat segle.
 
La producció gràfica sobre paper que conformarà el principal cos de Distopia  no és per a Cuéllar una instància prèvia a la seua obra pictòrica. No compleix cap mena de funció d’estudi per als seus quadres, ni d’esbós, ni tan sols de mer exercici. El dibuix és més aviat  per a Juan Cuéllar un punt d’arribada en el procés de recerca d’un material apte per a registrar les escenes d’un passat tan possible com irreal, tan definit com escatimat, tan tangible com evanescent.
 
Perquè Distopia és, amb tota propietat, una col·lecció de records inventats que persisteixen en l’imaginari col·lectiu com instantànies d’una modernitat que mai no va culminar. Cuéllar s’ha submergit en el sentit contradictori d’una utopia considerada com un futur que mai tindrà lloc de la manera en què es va dissenyar i que, quan ha estat més prop de veure’s realitzada, ha funcionat defectuosament, incompleta i desarreglada fins als límits d’allò sinistre. En aquestes composicions hipercalculades la visió esclaridora és contínuament negada i qualsevol evolució pensada des del concepte de temps històric queda detinguda, sense escapatòria del període de la modernitat clàssica del segle XX, temps congelat i delimitat per unes mancances de sentit i per unes contradiccions que no seran mai solucionades.
 
Distopia esdevé també disescòpia, visió incompleta. Blancs d’informació visual envaeixen discretament les escenes poblades d’hàbits estandarditzats a l’àmbit domèstic o als espais públics, de somnis induïts, d’objectes familiars naturalitzats i de naturalesa cosificada. Distopia  testifica el fracàs de l’ideal panòptic d’assolir l’evidència total per mig de l’obsessiva actitud vigilant que aspirava a inspeccionar eficaçment el món. El virtuosisme descriptiu de Juan Cuéllar i el seu tret d’estil característic, consistent en ometre elements essencials per a completar la informació, nodreixen el potent concepte que sustenta Distopia: la derrota inapel·lable i definitiva de la representació òptica de la realitat com a font de certesa front a l’etern bucle psíquic postmodern del desig i la decepció.  
 
 
 
 
 
Hueco - El lugar del olvido, 2016 © Juan Cuéllar
 
 
 
 
 
Quan el qualificatiu de distòpic pot ser aplicat a molts fenòmens, és hora d'alarmar-se, però quan el marc connotatiu de la distopia pot acollir quasi qualsevol sentit, és hora de sospitar que potser se’n fa un ús indiscriminat. Al contrari, quan el concepte distopia inunda els imaginaris col·lectius i estableix el seu domini hegemònic com a difús lloc comú, Juan Cuéllar presenta un conjunt clarament definit d'obres, dotades de la seua poètica més personal, travessades per unes estratègies representatives molt específiques i articulades de manera tècnica i temàtica.
 
Olis i dibuixos despleguen la visió distòpica de Juan Cuéllar per tres àmbits. En el de la Distopia domèstica se'ns presenta un estil estandarditzat i impersonal de poblar, mitjançant hàbits estereotipats, els nostres espais familiars, privats de l'autenticitat que només els afectes absents hi podrien haver generat. En Distopia pública prenen cos els nostres temors més profunds davant uns dispositius del poder omnipresents que inspeccionen i dissenyen una humanitat despullada de la seua capacitat de comunicació intersubjectiva que ha renegat de qualsevol ideal d'emancipació. Distopia natural tanca el cercle amb els seus animals i plantes presentats com a víctimes d'un procés d'alienació del qual no han escapat tampoc i que els ha conduïts fins a la mutilació i la taxidèrmia, expressions extremes i sinistres de la domesticació.
 
Al llarg de tots aquests àmbits es constitueix una col·lecció de memòries, que són alhora visions anticipants i imatges del present, d'una modernitat que es precipita per vies entròpiques. Envaïdes per punts i bandes cecs que desmenteixen en última instància l'ideal de la figuració com a imatge veraç del món, aquestes escenes de temporalitat congelada frustren qualsevol expectativa d'evolució pensada des del concepte lineal de temps històric, i proclamen la derrota inapel·lable de la idea de progrés davant l’etern bucle psíquic del desig i la decepció que alimenta la nostra percepció distòpica.
 
 
 
 
 
La censura, 2016. Col·lecció Dirk Verhoog, València © Juan Cuéllar
 
 
 
 
 
Juan Cuéllar Costa (València, 1967) estudia Belles Arts a la Facultat de Sant Carles (UPV) entre 1987 i 1992.
 
Ha sigut beneficiari de les beques Alfons Roig (1999), Acadèmia de Belles Arts de Espanya a Roma (2002) i Fortuny a Venècia (2002).
 
Ha realitzat un total de vint-i-dues exposicions individuals fins avui. Entre aquestes, cal destacar les de la galeria My Name’s Lolita Art de Madrid (des de La pintura és así, de 1997, fins a la més recent Hueco, exhibida el 2016) i altres, com ara  Settembre (2002), a la veneciana Bugno Gallery; Onze upon a time, a la Gala Gallery de Chicago; Citizen (2005), a la gal·leria Bacelos, de Vigo; La huida (2008), a l'Institut Francès de València; 1959 (2014), a Walden Contemporary, o Standard (2015) al Casino Lliberal d'Algemesí.
 
Entre les exposicions col·lectives en què ha participat podem esmentar l'emblemàtica Muelle de Levante (1994), exhibida als locals del Club Diario Levante, en la qual coincideix amb companys de viatge com Joël Mestre o Paco de la Torre; De la Valencia metafísica, a Caja Madrid, o 25 años de becas Alfons Roig (2006), que va tenir lloc a l'extinta Sala Parpalló.
 
Amb el també pintor Roberto Mollá posa en marxa Encapsulados el 2007. Es tracta d'un projecte que remet a la Boîte-en-valise de Marcel Duchamp, per mitjà del qual organitzen petites exposicions que poden durar a penes unes hores o un mes. Algunes s’han fet en ciutats com Tòquio, Miami, Hanoi, Pequín, Seül o Dénia.
 
Més recentment ha comissariat, juntament amb Roberto Mollá, l'exposició Arquitecturas pintadas. En aquesta mostra les seues obres a Berlín, Varsòvia i, pròximament, a Praga i Bucarest, juntament amb les de Dis Berlin, Charris, Teresa Tomás, Carlos García-Alix, Paco de la Torre o Nelo Vinuesa, entre altres.   
 
La seua obra es troba present en col·leccions d'institucions com la Fundació Banc Sabadell, IVAM, Col·leccció DKV, Fundació Coca-Cola, Artium, Museo Municipal de Madrid o el Parlament de La Rioja.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies