r , títol d’aquesta exposició, se’ns ofereix com una xifra, com a signe (siga dit sense oblidar-ne –ans al contrari– la qualitat icònica) que introdueix un joc semàntic en la percepció del conjunt d’obres que ara es presenta. Es tracta d’un joc indeterminat, suggerit únicament perquè aquesta lletra és la inicial d’una sèrie de paraules que es van convocant (raíz, rama, rito, recuerdo, roturar…) i de les múltiples connotacions de les quals (perquè tal és l’àmbit d’intervenció d’aquesta proposta) l’artista espera propiciar una recepció activa del que hi ha exposat per part de l’espectador, tot confiant en les possibles associacions de tota índole (emotiva, intel·lectual…) que puguen despertar-se o activar-se en el seu pensament.

Parlant amb l’artista, m’explicava com sol treballar –en un primer moment– davant les plantes (analitzant-les, estudiant-les, interioritzant-les), per elaborar-ne després la seua pròpia versió, com recomanava Henri Matisse procedir als seus alumnes davant els models. Una versió que no pretén ser còpia, ni tampoc interpretació (expressiva, manierista –O’Keefe sí que podria ser tinguda per tal–, sintètica…), sinó que busca establir-se com a veritat plàstica per se, autònomament, sense necessitat d’una validació referencial (analògica) concreta –en línia amb la màxima proposta per Paul Klee: “l’art no reprodueix el que és visible; fa visible”

La simplificació de la morfologia de les plantes, on tot queda reduït a alguns elements primordials, és el resultat de la seua voluntat d’aconseguir una síntesi formal eloqüent, vàlida en si mateixa–com ja hem dit–; bella per les propietats graficoplàstiques i compacta en la definició. Els enquadraments utilitzats (en els quals els motius ocupen una bona part de la superfície, com si es tractara de fragments monumentals) són indicatius de la fixació i l’interès –comentats més amunt– amb els quals l’artista s’acosta i ens acosta a les flors, i contribueixen a potenciar aquesta sensació de rotunditat en els dibuixos; tot s’ofereix a la vista amb el mateix grau de nitidesa i de concreció, sense concessions al fenomènic ni a efectismes d’índole retòrica. El modelatge de les tiges és formulari i elemental, però suficient per suggerir aquesta corporeïtat de què l’artista no vol privar la seua flora; tot i la innegable homogeneïtat de la definició (fruit d’una pacient tasca en què la suma de línies va ordint l’escala els grisos que suggereixen el volum), una contemplació detinguda d’aquest tractament ens permet advertir, però, l’itinerari seguit per la seua mà a l’hora de pensar (conceptualment), recórrer (sensorialment) i construir (gràficament) les formes.

Els seus dibuixos parteixen sempre del suprem contrast entre el negre del grafit o la intensitat tonal que li proporciona la punta d’argent –de què parlarem de seguida– i el blanc del paper (perfum de flors negres ha estat un dels títols usats per Nieves Torralba). El modelatge, fins i tot amb variades gradacions degudes a la diferent pressió i insistència exercida amb aquells estris i a les distintes qualitats que cadascun d’aquests materials li proporciona, és ferm, quasi m’atreviria a dir dur, en la línia d’aquella definició volumètrica que fóra característica d’algunes experiències avantguardistes.

A més de la utilització de procediments tan tradicionals com ara la punta d’argent o el grafit, Nieves Torralba s’ha servit de la tecnologia digital per dibuixar/imprimir els seus treballs, ampliant l’horitzó de les seues possibilitats a diferents nivells.

D’igual manera, els dibuixos que l’artista ha realitzat directament sobre les parets de la sala d’exposicions es beneficien de la incorporació d’aquesta tridimensionalitat com un element més de l’obra, un aspecte significatiu, per tal com afegeix il·lusió ambiental al seu projecte i converteix el conjunt en una mena de jardí envoltant que, a nivell dialèctic, estableix un context molt idoni per al cas. La convivència de distints plantejaments entorn d’una mateixa temàtica permet que advertim l’abast de la seua proposta des d’una perspectiva certament enriquidora.

Victor Zarza. Comissari.