UVCulturaUV Logo del portal

OCULTES I IL·LUSTRADES
Creixement i èxit de les il·lustradores a València

Il·lustració de Paula Sanz Caballero
© Paula Sanz Caballero
 
 
 

 

 
En els darrers anys, la il·lustració ha adquirit un gran protagonisme i es mostra present en tots els canals de comunicació i també en l'escena social, i València és un exemple, juntament amb altres capitals d'Espanya, de ciutats que nodreixen la seua oferta cultural amb tot tipus d'esdeveniments vinculats a la il·lustració i el còmic. Aquesta florida es viu també en altres països com Alemanya, amb el festival Illustrative de Berlín; o Itàlia, amb la Bologna Children’s Book Fair. A més d'aquests esdeveniments reconeguts internacionalment, amb una senzilla cerca podem localitzar nombrosos festivals, mercats, biennals, congressos i activitats que omplen d'il·lustració les agendes culturals d'un gran nombre de poblacions: el congrés internacional Ilustrafic, a València; Il·lustríssima, en el Museo ABC de Dibujo e Ilustración de Madrid; Valladolid Ilustrado; la trobada professional d'il·lustració Irudika, a Vitòria-Gasteiz; i un llarg etcètera. Ens costaria poder enumerar-los tots els d’Espanya.
 
Davant un tal escenari d'apogeu, ens proposem elaborar una exposició de referència que visibilitze el paper de la dona en la professió, ajustada a l'àmbit de la Comunitat Valenciana. Per què una altra mostra sobre il·lustració? És necessària una divisió per gèneres per a visibilitzar el treball de les dones il·lustradores? Rotundament, sí.
 
En la majoria d'àmbits professionals --i, concretament, en la història de l'art-- no s'ha atorgat el mateix valor al treball de les dones que al dels homes. En les col·leccions històriques més importants del món a penes trobem obres de dones i en els treballs existents allò que predomina són escenes a base de natures mortes, paisatges i autoretrats, d’una manera que mostra la posició que les dones ocupaven en un terreny dominat per homes. A tall d'exemple, el Museu Nacional del Prado, un dels millors d'Europa, només exposa sis obres fetes per dones. I les xifres són clares: només tres pintores tenen l'honor de formar-ne part de la col·lecció. Són la renaixentista italiana Sofonisba Anguissola, la flamenca Clara Peeters i l'artista italiana barroca Artemisia Gentileschi.[1] La majoria dels manuals les exclouen, encara que és de sobres sabut que va haver-hi dones retratistes en les corts, escultores i pintores religioses que van ser silenciades. Sofonisba Anguissola, que sí que té la fortuna de presentar obra en aquesta col·lecció, va realitzar un dels més famosos retrats de Felip II que durant segles s’havia atribuït al pintor Sánchez Coello, que després es va demostrar que era obra d'aquesta artista italiana. Clara Peeters, per la seua banda, és l'única dona a qui el Museu ha dedicat una exposició individual en les seus dos-cents anys d'història. I és que ja ho denunciaven les Guerrilla Girls el 1989, quan van col·locar una gran pancarta enfront del Metropolitan Museum de Nova York en què podia llegir-se: “Cal que les dones vagen nues per a entrar al MET? Menys del 5% dels artistes en les seccions d'art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. Segles després, la presència i el reconeixement de l'obra de les dones continua limitat i hi ha una constant que es repeteix: el dubte que una dona siga capaç d'estar a l'altura ‘creativa’ d'un home.
 
 
 
 
 
 
© Nani Serrano
 
 
 
 
 
Aquests poquíssims exemples d’un problema quasi inabastable justifiquen a bastament les preguntes que han sigut la causa d’aquesta exposició, i fan que ens qüestionem l'origen d'aquest apogeu que la il·lustració està vivint: què ocorre amb les il·lustradores? Han patit el mateix grau d'ostracisme que les dones artistes al llarg de la història? L'exposició no és únicament una aposta de gènere sinó una requeriment d'igualtat i una oportunitat per a ressituar l la tasca de les il·lustradores valencianes que, a més d'oblidades, han passat desapercebudes com a conseqüència de l'hegemonia masculina de l'època i han aconseguit desenvolupar la seua carrera lluitant contra les imposicions socials, familiars i les pròpies del sector.
 
A l'inici del projecte, a l'equip ens va sorprendre l'enorme dificultat de trobar qualsevol referència a il·lustradores des dels anys de la República i continuant amb la Dictadura, encara que, si som sincers, ho esperàvem. Des del principi del segle XX, a València ja existia una prestigiosa escola d'il·lustradors: Ambrós, Raga, Climent, Arturo Ballester, Vicente Ballester, Diago, Cabedo, Dubón, Pérez Contel, Petit Guillem, Castelló Gastón, Sanz Miralles, Renau, Monleón i molts més. Per poc que s'indague en el tema, apareixen mig centenar de grans artistes, homes, que van treballar la imatge de les falles, les fires o els cartells taurins. Pel que fa a les dones, no n’hi ha ni rastre. D'una manera similar a allò que ha ocorregut en la història de l'art, les dones queden ocultes, llevat d'alguns noms, com ara Manuela Ballester, que va aconseguir un cert grau de reconeixement pel fet de treballar en l'entorn de Josep Renau, la seua parella. Al taller de Renau també treballaven les seues germanes, Rosa i Fina, que, segons que hem pogut esbrinar, no sols es dedicaven a pintar els fons dels cartells del mestre, sinó que també van desenvolupar les seues pròpies obres pictòriques, però poc més en sabem. Un altre cas és Piti Bartolozzi, coneguda habitualment per ser la filla del gran dibuixant Salvador Bartolozzi, encara que hauria de ser-ho per mèrit propi.
 
Dècades després, amb el sorgiment de les grans agències de publicitat en els setanta, les dones tampoc no accedien a càrrecs creatius de rellevància en les empreses i ocupaven llocs de menor importància com a ajudants d'estudi, artfinalistes, tècniques de laboratori o gestió interna. Estem convençudes que va haver-hi dones treballant en els departaments creatius, però una vegada més els seus noms no ens han arribat.
 
 
 
 
 
© Fina Fuertes
 
 
 
 
 
No és fins als anys vuitanta, època d'esplendor per a la creació artística, que van començar a sonar noms de dones il·lustradores que apareixien habitualment en revistes de còmic, treballaven en un estudi de publicitat o en altres activitats similars. Resulta evident que no van sorgir del no-res i que el seu treball, així com el de les seues predecessores, mereix un reconeixement i que la societat els atorgue el lloc que sempre haurien d’haver ocupat com les grans professionals que van ser. Volem que es reconega la seua vàlua i el seu interès, per aquests motius assenyalats, ja que durant aquests anys, en els àmbits del còmic i la historieta, igual que en el disseny, la publicitat o l'arquitectura, per citar alguns exemples, la dona era relegada a tasques considerades aleshores secundàries, com el guió o l'entintatge, eren limitades a càrrecs d'ajudant o bé treballaven sota un pseudònim que ocultava la seua vertadera identitat. Inclusivament, les historietes de les revistes dedicades al públic femení, dibuixades en molts casos per homes, eren de caire alienador i es dirigien a les xiques en termes onírics de fades, encantaments i amb un adoctrinament domèstic tan evident que vorejava l'obscè.
 
Des d'una perspectiva historiogràfica que abasta des de les primeres dècades del segle XX fins a l'actualitat (apuntant en el recorregut, d'una manera breu però significativa, les gravadores i impressores del segle XVI), l'exposició fa un especial èmfasi en aquelles il·lustradores pioneres els treballs de les quals no han rebut el reconeixement merescut, de manera que es mostra l'evolució i l'augment del col·lectiu dins la nostra comunitat. Partint d'aquesta acotació temporal, dividim el contingut en tres línies de treball: la primera és la il·lustració editorial, que inclou obra publicada en revistes, periòdics, llibres de text i novel·les. La segona és la publicitat i la cartelleria, a la qual hem afegit un apartat dedicat a la il·lustració aplicada al producte. I la tercera línia és la del còmic, novel·la gràfica o llibre il·lustrat. Totes les il·lustradores exposades participen en algun d'aquests tres blocs, a voltes fins i tot en diversos, perquè actualment les professionals es caracteritzen per abordar diferents matèries dins de la seua mateixa disciplina creativa.
 
El nostre objectiu principal ha sigut focalitzar l'exposició en dones dibuixants i no en dones artistes dedicades a qualsevol altra disciplina plàstica (pintura o escultura, per exemple) i emfasitzar la seua presència en la professió durant uns anys en què eren de sobres coneguts els noms masculins, però no tant els femenins, tal com hem apuntat. Creiem que és important, a banda de donar acollida en la mostra a la major quantitat possible d'il·lustradores, exposar la gran varietat de temes i formats existents en les il·lustracions creades per les autores i mostrar així la versatilitat del treball de totes elles. Una tasca que dóna com a resultat unes obres i unes publicacions que esperem que seran valorades per la seua qualitat, sense importar el gènere, i que ajudaran a eliminar en un futur no gens llunyà etiquetes tals com “còmic femení”, “il·lustració de dones” o “mirada sensible” que continuem arrossegant avui dia.
 
 
 
 
 
© Paula Sanz Caballero
 
 
 
 
 
És evident que, amb el transcurs del temps, aquesta situació ha evolucionat positivament i ha situat les autores en primera línia. Les xarxes socials han resultat una eina clau per a difondre i situar el treball de les il·lustradores, una mena d'altaveu amb el qual poden alçar-se i fer-se perceptibles com les grans professionals que són. Aquest apogeu està avalat per les xifres, i és que, segons el Colectivo Autoras de Cómic (AC) que presenta anualment una llista d'obres d'autores publicades en les principals editorials del nostre país, durant l'any 2017 es van comptabilitzar fins a cent obres participades o creades per autores de còmic. En el seu blog es poden consultar xifres d'anys anteriors, que demostren l'augment en els últims anys. Per contra, aquest apogeu també ens suscita altres interrogants: seran capaces les dones il·lustradores de mantenir una carrera professional en aquest àmbit? Acabaran novament ocultes per un engranatge comercial, dins de la idíl·lica conciliació? Està realment preparada la societat per a assumir una igualtat real en la frenètica carrera contra rellotge que representa una professió en l’àmbit cultural?
 
Hem disposat, a més, de la inestimable col·laboració de professionals expertes en la matèria, les recerques i punts de vista de les quals han sigut clau per a nodrir l'exposició i aquesta publicació. Les seues aportacions ens permeten aprofundir en la vida i l’obra de les il·lustradores valencianes, les seues històries i les circumstàncies en què han desplegat les carreres. El nostre més sincer agraïment a Clara Berenguer, Carla Berrocal, Xavi Calvo, David Heras, Vicent Eivissa i Osca, M.ª Carmen Martínez Ortega, Elisa McCausland, Miguel C. Muñoz Feliu, Álvaro Pons, Pedro Porcel, Nuria Rodríguez i Eva Solaz per haver-se sumat al projecte.
 
 
 
 
 
© Cristina Durán
 
 
 
 
 
Cal destacar també la gran implicació de totes les il·lustradores participants, l'ajuda de les quals ha sigut imprescindible per a armar aquesta mostra. Finalment, volem excusar-nos per no haver pogut incloure, per raons òbvies d'espai, altres professionals amb qui ens hauria encantat comptar. L'esperançadora realitat és que, en aquest moment, hi ha tantes grans il·lustradores i d'una qualitat tan indiscutible que és difícil incloure-les totes. Des de la revolució iniciada en els vuitanta, i després de tants anys en silenci, aquest col·lectiu no ha deixat de créixer i ens presenta un futur prometedor. Ara mateix, a València, la il·lustració està dominada per elles.
 
Ocultes i il·lustrades. Creixement i èxit de les il·lustradores a València és un necessari i merescut homenatge a totes elles: a les d'ahir per la seua trajectòria i a les d'avui perquè puguen continuar avant i siguen reconegudes. I és també una aportació personal i professional de tres coneixedors del sector, en un desig d'integrar i enfortir la comunitat d'il·lustradores valencianes acostant la il·lustració a tots els públics dins d'una institució de referència com és el Centre Cultural La Nau i la Universitat de València, a les quals hem d'agrair el seu suport i el seu excel·lent treball. Tant de bo que aquesta siga l'última exposició que es faça amb aquest enfocament i que a partir d'ara la normalitat siga parlar de creadores amb més o menys talent, sense que el gènere siga un detall important.
 
Cristina Chumillas - MacDiego - Melani Lleonart
Comissaris
 

[1] Font: Huffington Post. https://www.huffingtonpost.es/2018/03/06/el-museo-del-prado-solo-expone-seis-obras-de-mujeres-son-estas_a_23375343/

 
 
 
Jaume I, rei de Catalunya - Aragó, 1208-1276, Chronica, o comentaris del gloriosissim, e inuictissim Rey en lacme primer... dictada per aquell
en sa llengua natural, e de nor feyta estampar per los Iurats de la insigne ciutat de Valencia...,
En Valencia: en casa de la  viuda de Ioan Mey Flandro, 1557
 
 
 
 
 

IL·LUSTRADORES PARTICIPANTS:

 
ADA SINACHE
AITANA CARRASCO
ANA MIRALLES
ANA ONCINA
ANA PENYAS
ANA PETERS
ANABEL COLAZO
ANTONIA GÓMEZ (VIUDA DE ORGA)
CACHETEJACK
CARLA FUENTES
CRISTINA DE COS-ESTRADA
CRISTINA DURÁN
CONSUELO ARIZMENDI
ESTRELLA BASCUÑÁN
FINA FUERTES
JERÓNIMA GALÉS (VIUDA DE MEY, VIUDA DE HUETE)
JUANA FRANCISCA (PAQUITA RUBIO)
JUANA MILLÁN
JULIA CEJAS
LAURA CASTELLÓ
LAURA PÉREZ
LINA VILA
LIRIOS BOU
LOLA LORENTE
LOURDES BELLVER
LYDIA SÁNCHEZ
MAR HERNÁNDEZ 
MARÍA ÁNGELES MONLEÓN
MARÍA HERREROS
MARÍA MONTES
MARÍA PILAR SANCHIS
MARTA ANTELO
MARTA CHAVES
MILA BOUTAN
MIREIA PÉREZ
NANI SERRANO
NATHALIE ORTEGA
NURIA RIAZA
NÚRIA TAMARIT
NYDIA LOZANO
PAULA BONET
PAULA SANZ CABALLERO
PAULAPÉ
PILAR MIR
PITTI BARTOLOZZI
REME BELTRÁN
ROSA DELTORO
ROSANNA CRESPO
SABINA ALCARAZ
SEÑORA LUDOVISI
VICTORIA FRANCÉS
VICKY
VIRGINIA LORENTE
XULIA VICENTE
 
 
 
 
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies