Segona part de “sabers en acció”: https://sabersenaccio.iec.cat/. Secció dedicada a "Ciència i gènere".
Una revisió de les definicions, les representacions i els debats al voltant de l’androcentrisme en ciència.
“El que solem anomenar ‘naturalesa humana’… és en gran part només naturalesa masculina… La nostra cultura androcèntrica ha estat, i continua sent, una cultura excessivament masculina i, com a tal, objectable”.
Aquestes paraules de Charlotte Perkins Gilman, recollides en la seva obra The Man-Made World or Our Androcentric Culture (1911), constitueixen un dels primers usos crítics de la paraula “androcentrisme”. Encara que aquesta aproximació analítica està en la base de les crítiques de moltes teòriques feministes, va ser en les últimes dècades del segle XX quan el terme es va desenvolupar com a categoria útil per a identificar i analitzar tota forma de coneixement que neix de la mirada i l’experiència social masculina, especialment de la de l’home occidental, blanc, heterosexual de classe mitjana, tal com va conceptualitzar Donna Haraway. L’androcentrisme implica la identificació del masculí amb l’humà en general i, al seu torn, l’equiparació de l’humà en general amb el masculí, és a dir, la constitució del masculí com a norma. Com van assenyalar algunes filòsofes de la ciència feministes, aquesta manera de conceptualitzar els éssers humans i d’estudiar els seus processos biològics i socials està present en totes les etapes del procés investigador. L’androcentrisme defineix els temes prioritaris per a la recerca i la manera d’abordar-los, igual que els resultats i la seva interpretació. En paraules d’Evelyn Fox Keller, l’androcentrisme no sols forma part del mètode científic, sinó que és el mètode de la ciència que respon a l’experiència social i els interessos d’homes. Per això, l’home blanc de classe mitja heterosexual és, en la ciència androcèntrica, el subjecte productor de coneixement i també l’objecte d’estudi preferit.
Per a continuar llegint:
