—Les fonts només parlen quan hom sap interrogar-les.—
La distinció entre fonts primàries i secundàries és un tema habitual de qualsevol manual d’iniciació a mètodes i tècniques de recerca històrica. Les definicions s’han recolzat tradicionalment en un criteri “posicional”, és a dir, de proximitat espacial i temporal respecte a l’objecte d’estudi. D’aquesta forma, s’ha considerat que les fonts primàries estaven conformades per la producció (directa o indirecta) de les persones protagonistes dels esdeveniments estudiats. Seguint aquesta perspectiva, les fonts secundàries serien els escrits de les persones que, transcorregut un temps, van descriure aquests successos mitjançant l’anàlisi de les fonts primàries, definides en l’anterior sentit. Les fonts primàries serien, des d’aquesta perspectiva, les matèries primeres de la recerca, un valuós conjunt de vestigis que s’han de cercar i localitzar en jaciments variats (museus, biblioteques, hemeroteques, arxius, pinacoteques, etc.) on es conserven inalterats, en espera de ser emprats en el taller de la història. Aquest criteri “posicional” és propi d’una manera d’escriure història que, més o menys inspirada per conviccions positivistes, persegueix oferir un relat fidel dels fets mitjançant una minuciosa recopilació i una detallada anàlisi d’inscripcions i cròniques produïdes per protagonistes dels esdeveniments estudiats. La preocupació per distingir entre fonts primàries i secundàries és, en part, herència d’aquesta historiografia per a la qual el document escrit va ser durant molt de temps la principal (i, sovint, l’única) font utilitzada en els escrits sobre el passat. En aquesta seqüència d’escrits, des dels textos del passat als del present, va cobrar sentit la necessitat d’establir una frontera entre fonts primàries i secundàries. Es podia, per exemple, debatre si el Racconto storico della vita del Signore Galileu Galilei, escrit per Vincenzo Viviani (1622-1703) a penes uns anys després de la mort del famós biografiat, era font primària o secundària. Calia recórrer a artificis com la distinció entre fonts directes i indirectes, o fins i tot, entre fonts de primera o segona mà, depenent de la distància que suposadament separava el cronista dels fets narrats.
Per a continuar llegint:
https://sabersenaccio.iec.cat/fonts-primaries-i-secundaries/.
