El cinema forma part de les nostres vides. Alguns diàlegs o lemes de personatges s'han transformat en llocs comuns als quals recorrem per a expressar allò que pensem o sentim.

Aquesta influència que resulta imperceptible ha sigut estudiada per la filmologia, la disciplina a la qual Sigrid Leyssen dedica bona part de les seues investigacions.

Sigrid Leyssen és investigadora postdoctoral en L’École de communication de la Universitat Catòlica de Lovaina (UCLouvain) a Bèlgica i visitant en diferents moments de l'Institut Interuniversitari López Piñero (IILP).

El passat 1 de març va presentar a l´IILP-UV un seminari titulat La filmologia a l'Espanya de mitjan segle XX. En la seua intervenció, va començar introduint la filmologia com a disciplina, analitzant com es concebia en els seus orígens, els països on va sorgir i la pèrdua progressiva de presència en el món acadèmic. Segons va afirmar: “la filmologia va nàixer com una nova disciplina académica a París en 1947 amb el llibre Introduction Générale. Estudiar el cinema era interessant per a comprendre com afectava els éssers humans a l'hora de percebre i comprendre el món…però uns objectius tan amplis requerien un enfocament multidisciplinari, d'aquí ve que la filmologia implicara en els seus inicis a metges, psicòlegs, sociòlegs. S'esperava un treball conjunt en el qual tots ells donaren la seua perspectiva". No obstant això, la investigadora va explicar que amb el temps aquesta interdisciplinarietat no es va consolidar. Malgrat els congressos i les publicacions que aglutinaven tots els treballs en filmologia, el desacord i la prevalença d'unes disciplines sobre unes altres va acabar paralitzant les investigacions. No serà fins a 1953 el moment del ressorgir de la disciplina amb la publicació de L’univers filmique de Étienne Souriau, amb conceptes específics sobre els fonaments del cinema.

 Precisament és en aquesta època (mitjans del segle XX) on Leyssen ha trobat un moviment d'estudi de la filmologia a Espanya. Segons va afirmar “en 1947 l'Associació Espanyola de Filmologia celebrava trobades regulars en els quals es reunien directors de cinema, filòsofs i també científics; alguns europeus”. Com va explicar Leyssen: “és en 1951 amb la fundació del Departament de Filmologia del CSIC on la disciplina guanya pes institucional, especialment a través de la figura de Maurici de Begoña”. En endavant, Leyssen va compartir amb els assistents la seua recerca sobre les figures més significatives de la filmologia a Espanya. Segons va explicar: “Maurici de Begoña fa una aproximació filosòfica a la filmologia. El seu llibre Elementos de filmología. Teoría del cine conté traduccions de textos europeus i sistematitza la informació al mateix temps que critica i proposa termes alternatius als ja existents. Distingeix, a més els aspectes formal del cinema dels seus continguts”. No obstant això, de Begoña no va ser l'únic nom vinculat a la filmologia en aqueix període. Leyssen també va esmentar a José Germain Cebrian, qui estudiava el cinema des de la perspectiva de la psicologia experimental (estava vinculat al Departament de Psicologia Experimental de l'Institut Luis Vives), és a dir, des des d'una aproximació més científica.

La ponència va concloure amb una sèrie de comparatives del cas espanyol respecte dels casos europeus estudiats per Leyssen: “en organismes com L'Associació Espanyola de filmologia hi havia una major presència de cinèfils que en altres institucions europees, amb major nombre d'acadèmics” i va afegir: “a més, l'aproximació a l'estudi de la filmologia a Espanya tenia una visió molt més escolàstica que en la resta d'Europa i els temes que es tractaven encaixaven i s'aprovaven en el marc d'una dictadura”.

Leyssen, que al llarg de la conferència havia mostrat les seues investigacions d'altres casos europeus (per exemple, els experiments de percepció de l'Albert Michotte) va posar en relleu amb aquesta conclusió la importància d'estudiar una casuística àmplia, per a poder ampliar el nostre coneixement i perspectiva d'una disciplina que ens resulta d'escassa familiaritat.

Marina Piedrahita, Estudiant en pràctiques del Màster Universitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica en el IILP-UV.

Sigrid Leyssen mostrant un dels experiments de Michotte