Els moviments migratoris dels refugiats imprimeixen en els territoris de pas i d'acolliment un rastre de petjades que permet entendre la magnitud del viatge i la complexitat de les trobades entre dues cultures. Podria dir-se que el treball d'un historiador s'assembla en bona part al d'un rastrejador, perquè a través dels documents, els objectes, els llocs i la història oral es pot reconstruir aquest viatge.

El passat 25 d'abril, en l'Institut Interuniversitari López Piñero de València (IILP-UV), l'estudiant Mallaury Carcelen va presentar la metodologia del seu projecte d'investigació en el seminari titulat “L'exili republicà a França: Noves fonts d'estudi per a un hospital singular (1944-1950)”. El seu projecte està emmarcat en els estudis del Màster d'Introducció a la Investigació Històrica de la Universitat de Toulouse-Jean Jaurés. Carcelen és graduada en Filologia Hispànica per la mateixa universitat i sempre havia tingut un interès especial per l'exili republicà espanyol a França. Segons va assenyalar “Toulouse va ser la capital de l'exili republicà a França i, en acabar els meus estudis de grau, vaig voler desenvolupar un projecte d'investigació que connectara la història de l'exili republicà espanyol amb la meua ciutat. En una primera cerca vaig trobar el llibre de Àlvar Martínez-Vidal i a partir d'ací va començar la cerca de fonts d'un projecte que dirigeix des de la Universitat de Toulouse Cécile Mary Trojani”.

El punt de partida d'aquest estudi no es comprèn sense el treball realitzat per Álvar Martínez-Vidal, professor d'Història de la Ciència a la Universitat de València i investigador a l´IILP-UV, ara jubilat. Martínez- Vidal havia realitzat una investigació sobre l'Hospital Varsòvia, actualment l'Hospital Joseph Ducuing de Toulouse. L'Hospital Varsòvia va ser fundat per metges republicans espanyols i va obrir les seues portes a l'octubre de 1944 per a acollir als ferits de la invasió d'Aran. L'investigador va tractar de recollir diverses fonts per a reconstruir la memòria de l'hospital però es va trobar amb uns certs impediments. Segons va indicar “d'una banda, vaig tractar de recollir testimonis, però les fonts orals presentaven discursos variats que a vegades es contradeien. D'altra banda, vaig tractar d'accedir als arxius emmagatzemats en l'actual hospital però no va ser possible”. Martínez-Vidal sí que va poder accedir als nou números de la revista que publicava l'hospital i a les diferents pel·lícules que es van gravar en ell. Amb aquests materials i un projecte de tesi d'una antiga estudiant va poder escriure el llibre Exili, medicina i filantropia: l’Hospital Varsòvia de Tolosa de Llenguadoc (1944-1950). Aquest seria posteriorment traduït al francès amb el títol L’hôpital Varsovie: Exil, médecin et resistance (1944-1950).

Aquest llibre va ser la primera font amb la qual va treballar Mallaury Carcelen i a partir de la qual començaria la cerca de les seues fonts primàries. Carcelen es va interessar pels documents d'arxiu que Martínez-Vidal no havia pogut accedir, fonamentalment les històries clíniques dels pacients de l'hospital. A França, l'accés a aquests documents i el seu posterior ús depèn de l'aprovació dels arxius departamentals. Segons va explicar “s'ha d'emplenar una sol·licitud on s'explique quin ús pretén fer-se dels documents. Després aquesta sol·licitud passa diferents filtres administratius fins que arriba la resolució. En el meu cas, em permetien consultar les històries clíniques però no podia prendre fotos d'elles, ni tan sols sota el marc de la investigació. Això complica la recollida de dades perquè he de passar molt de temps en l'arxiu, a vegades puc estar mitja hora amb una sola història clínica per a analitzar-la bé” va comentar Carcelen.

Dels 136 dossier existents, Carcelen ha seleccionat 116 i ha creat una base de dades on coexisteix la informació personal dels pacients, juntament amb les proves mèdiques, els noms dels doctors que els van tractar, dades relatives a la correspondència metge-pacient i les llengües en què s'escriuen les diferents tipologies documentals. No obstant això, la investigadora va voler posar en relleu l'escassetat documental a la qual s'enfronta: “crec que la conservació és deficient. A França, els documents s'emmagatzemen durant 20 anys i, després d'aquest període se sotmeten a una revisió en la qual els arxius departamentals i els directors de determinades institucions decideixen què es conserva i què no. Jo treballe amb històries clíniques amb numeracions superiors a 2000 i, no obstant això, existeixen molt pocs dossiers relatius a l'Hospital Varsòvia en aquest període, per la qual cosa els que no estan degueren perdre's o ser destruïts”.

El període espanyol de l'Hospital Varsòvia va finalitzar en 1950, quan els metges republicans van ser expulsats per l'administració francesa amb l'Operació Bolero-Paprika. El treball de Mallaury Carcelen finalitzarà l'any vinent amb l'anàlisi de les fonts anteriorment esmentades. La seua investigació resulta de gran interés per a la memòria col·lectiva d´ambdós països: en el cas de França per a reconstruir la història de l'Hospital Jacques Ducoing i en el cas d'Espanya per a reconstruir la memòria col·lectiva dels refugiats republicans a França.

Marina Piedrahita, Estudiant en Pràctiques en l'Institut Interuniversitari López Piñero (IILP-UV).