6 de de setembre de 2016

En el seu article “El nou Pla General de Comptabilitat Pública i la normativa de desenvolupament comptable aplicable a les entitats integrades al sector públic administratiu estatal”, José Alberto Pérez, interventor General de l’Administració de l’Estat; assegura que aquest últim PGCP respon a la intenció d’harmonitzar els criteris de comptabilitat publica en Espanya. En línia amb les Normes Internacionals de Comptabilitat Pública (NICSP), en el PGCP’10 s’augmenta la qualitat i quantitat d’informes dels estats financers, assegura Pérez.

Per la seua part, Isabel Brusca, de la Universitat de Saragossa, analitza al seu estudi “Comptabilitat pública vs. Comptabilitat privada: la reforma de la comptabilitat pública front l'empresarial”; les novetats de l’últim PGCP i les principals diferencies entre ambdues entitats. En primer lloc, assegura que tradicionalment la normalització comptable pública a Espanya “ha pres com a referència la normativa comptable aplicable al sector empresarial, adaptant-la a les seues peculiaritats”.

Tradicionalment la normalització comptable pública a Espanya “ha pres com a referència la normativa comptable aplicable al sector empresarial, adaptant-la a les seues peculiaritats”

A continuació, l’autora destaca el marc conceptual com una novetat important del PGCP’10 en relació al del 1994, que mancava d’un. Aquest es divideix al seu torn en sis apartats i s’ha inspirat en el marc del PGC, però també en el del IASB, el de l’AECA i el de la NICSP. Encara que manté les seues pròpies diferències, tals com l’explicitació de la rendició de comptes com a objectiu de la informació comptable pública.

Dins d’aquest marc, també és interessant subratllar que el PGCP’10 inclou als estats financers de les empreses, un estat addicional representatiu de l’execució i liquidació del pressupost de l’entitat, açò es deu al fet que una de les principals preocupacions de les Administracions és el control de les despesses, donat que es financen amb els impostos que recapten dels ciutadans i de les empreses.

En aquest sentit, respecte al punt quatre del marc conceptual, segons destaca Brusca, a més dels elements tradicionals que integren els estats financers econòmics-patrimonials, el PGCP afig aquells que es vinculen a l’estat de fluxos d’efectiu i altres específics de la comptabilitat pública. Per tant, la seua diferencia més significativa resideix en la definició d’actius.

La seua diferencia més significativa resideix en la definició d’actius

El PGCP els defineix com a “béns, drets i altres recursos controlats econòmicament per una entitat, resultants de successos pesats, dels que l’entitat obtindrà en el futur rendiments econòmics o un potencial servei”. Així, a diferència del PGC, el PGCP també considera actius aquells elements que no generen rendiments econòmics a l’entitat, sinó a la col·lectivitat.

Pel que fa al concepte de passius i patrimoni net el PGCP segueix les mateixes directrius que el PGC. En aquest sentit, ocorre el mateix amb la concepció d’ingressos i despeses.

• Passius: obligacions actuals sorgides com a conseqüència de successos passats, l’extinció dels quals probablement reduirà els recursos.
• Patrimoni net: part dels actius de l’entitat, una vegada deduïts tots els seus passius. Encara que, existeixen diferències importants pel que fa al patrimoni per a cada tipus d’entitat. Per a una empresa el patrimoni representa recursos dels propietaris, mentre que en una Administració pública, el concepte de propietari no existeix.
• Ingressos i despeses: diferencia els ingressos i despeses que componen el compte del resultat econòmic d’aquells altres que s’imputen al patrimoni de l’entitat.

A la vegada, també són molt pareguts, entre el PGC i el PGCP, els criteris de reconeixement d’aquests elements que configuren els estats financers patrimonials.

L’objectiu últim de les AAPP no n’és l'estabilitat sinó proporcionar serveis públics, com ja hem dit abans, per tant, a més de les diferències abans explicades, també és senyala que a diferència del PGC, el PGCP recull en el seu pla, en relació als criteris de valoració, la possibilitat d’aplicar el model de revalorització, encara que solament en aquells casos en els quals el valor comptable no siga representatiu del real i existisca un mercat significatiu.

A l’hora d’aplicar les transferències i subvencions el PGCP tracta d’acotar la tipologia d’aquestes en operacions que constitueixen un ingrés, un passiu o una aportació patrimonial. No obstant això, en la presentació dels comptes anuals la principal diferència hi està en la informació del tipus pressupostari que afecta també al contingut de la memòria, so sols a l’existència de l’estat de liquidació del pressupost.

En definitiva, "el PGCP mantenir l’orientació iniciada ja fa unes tres dècades d’aproximar la normativa comptable pública a l’empresarial", tal com afirma l’autora, encara que, ajustant-se a les particularitats existents en ambdós tipus d’entitats.