El procés de Bolonya destaca, entre els seus compromisos de major transcendència, l’establiment, en tots els països europeus, d’un nivell d’estudis de postgrau en el qual s’integren, de manera coordinada, els ensenyaments conduents a l’obtenció del títol de màster i del títol de doctor. Aquests ensenyaments estan orientats a possibilitar a l’estudiant una formació avançada, de caràcter especialitzat, en un determinat àmbit científic, tècnic o artístic, o bé a promoure la seua formació en tasques investigadores. Es fomenta, a més, la col·laboració entre departaments d’una mateixa universitat i entre universitats, espanyoles i estrangeres, perquè puguen organitzar conjuntament programes de postgrau conduents a l’obtenció d’un mateix títol o d’una doble titulació oficial de màster i doctor.

Per a facilitar l’accés a aquests ensenyaments, el màster universitari en física mèdica ha optat per una modalitat d’ensenyament semipresencial amb classes de teoria i problemes en línia i classes de pràctiques i exàmens presencials obligatoris a desenvolupar a la Universitat de València. En l’apartat d’horaris del màster es pot veure la distribució de l’ensenyament en línia i presencial: https://www.uv.es/uvweb/master-fisica-medica/es/programa-del-master/calendario-horarios/-calendario-horarios-del-master/teoria-1286208333347.html

A Espanya, així com a Europa, el camp de les aplicacions de la física a les ciències de la salut, tant en l’aspecte del funcionament bàsic dels organismes vius com en el desenvolupament de tècniques de diagnòstic i teràpia, està adquirint una gran rellevància. De fet, els físics són requerits cada vegada més en tots els àmbits relacionats amb la sanitat: la indústria relacionada, els serveis d’electromedicina, radiodiagnòstic i radioteràpia dels hospitals i la pròpia administració sanitària.

La física mèdica s’ocupa de proporcionar la base científica per a la utilització de les noves tecnologies de diagnòstic i teràpia (radiologia convencional, computada i digital, ressonància magnètica, tomografia, acceleradors de partícules, etc.), d’establir criteris per a la utilització correcta dels agents físics que empra la medicina (radiacions ionitzants, microones, làser, etc.), de marcar criteris per a la protecció radiològica dels treballadors i dels pacients, de participar en el disseny d’instrumentació auxiliar i d’establir normes per a la mesura de moltes variables biològiques.

Afortunadament, l’ús de les tècniques més modernes de diagnòstic i teràpia en medicina està àmpliament estès en el sistema sanitari. Gairebé invariablement, el desenvolupament d’aquestes tècniques està lligat a la física. Així, en tots els hospitals espanyols treballen radiofísics, que manegen l’equipament més modern i vetlen pel seu estat i funcionalitat. Però també és necessari el concurs de físics experts en física mèdica en empreses de comercialització i en tots els àmbits que, d’una manera o d’una altra, tenen relació amb l’ús de la física en medicina.

Pel que fa a les iniciatives a la Unió Europea relacionades amb el màster de física mèdica, podem dir que el procés de convergència dels estudis s’està realitzant en major o menor grau en tots els països, especialment als països escandinaus, el Regne Unit, França i els Països Baixos.

Espanya és un dels pocs països europeus que no compta amb un ensenyament reglat per a aquesta disciplina. Actualment, aquesta formació es realitza en la pròpia indústria, en els mateixos hospitals o en departaments universitaris. Tot això de manera molt aïllada, ja que a la universitat hi ha molt pocs grups que realitzen investigació en aquesta matèria.

Els físics realitzen en els hospitals tasques concretes de tipus assistencial, com ara la planificació de tractaments amb radiacions, el control dels equips de radiologia, el disseny i control de les instal·lacions radiològiques, el control del personal i de les zones exposades a radiacions, etc. Aquestes tasques estan legislades pel Reial decret 220/1997, de 14 de febrer, que crea i regula l’obtenció del títol oficial d’especialista en radiofísica hospitalària. Aquest títol, que habilita per a l’assistència en hospitals, s’obté exclusivament després de superar una prova de caràcter nacional dependent del Ministeri de Sanitat i Consum, que selecciona els aspirants (llicenciats en física o un altre títol superior en disciplines científiques i tecnològiques) per a un període formatiu de tres anys consecutius en les unitats docents acreditades per a la formació d’especialistes en radiofísica hospitalària.

El màster en física no habilita per a l’obtenció del títol d’especialista en radiofísica hospitalària, que només pot obtenir-se mitjançant el procediment indicat anteriorment, però pretén formar l’alumnat en els aspectes físics i tecnològics necessaris com a base per a aprofundir en el camp de la física mèdica. La formació dels nostres estudiants està orientada a aprofundir en la física de les radiacions (ionitzants i no ionitzants) en la seua aplicació a la medicina, de manera que permeta a llicenciats amb formacions diverses estar en bones condicions per a superar la prova nacional d’accés a la formació d’especialistes o integrar-se en camps d’investigació o de la indústria associats a la física mèdica.