24 de de maig de 2016

La CIE-10 (Classificació Internacional dels Trastorns Mentals i del Comportament-O.M.S.) defineix la disfèmia com %o201Cel trastorn del parla caracteritzat per la freqüent repetició o prolongació dels sons, síl·labes o paraules o per freqüents dubtes o pauses que interrompen el flux rítmic del parla". Alguns autors consideren que disfèmia i quequesa són el mateix, mentre que altres experts diferencien entre tots dos trastorns del parla. Entre les causes més comunes figuren les següents:

• Genètiques: en bessons monocigótics (que s'originen a partir d'un únic òvul i espermatozoide), si un dels germans pateix disfèmia, l'altre té un 77% de probabilitats de desenvolupar-la. Entre els dicigótics (individus gestats a partir de dos òvuls i espermatozoides diferents), la probabilitat és del 32%. De pares a fills, les probabilitats se situen entre el 30% i el 40%.
• Sexe: és més freqüent en homes (75%) que en dones (25%).
• Psicolingüístics: problemes d'articulació derivats d'un dèficit en el pensament linguoespecular (associació de significat i paraula escrita) enfront d'un ràpid processament sensoactorial (associació de significat i imatge).
• Traumàtiques: la disfèmia també pot estar provocada per estats de tensió perllongats.

Segons els errors més comuns del parla, la disfèmia es pot classificar en clònica (repetició compulsiva de síl·labes o paraules), tònica (paralització o espasmos que causen interrupcions o parla entretallada) i tonoclònica o mixta (combinació de les dos anteriors amb predominança d'una sobre una altra).

Evolució

En Disfemia o tartamudez [REV NEUROL 2005; 41 (Supl. 1):S43-S46], J. Sangorrín-García afirma que la disfèmia sol aparèixer en la infància, habitualment entre els dos i quatre anys, coincidint amb el llenguatge connectat, quan el xiquet comença a combinar diverses paraules formant les primeres frases. La disfèmia inicial podria aparèixer entorn dels tres anys, associada a la dificultat d'articular el llenguatge pròpia d'aquesta edat. L'episódica s'origina a partir dels cinc anys i en ella són característics els episodis de quequeig que alteren la fluïdesa verbal. Transcorreguts els primers deu anys després de l'aparició dels primers episodis, es considera que el subjecte ja pateix disfèmia o quequesa. Alguns dels símptomes més comuns són els següents:

• Manifestacions lingüístiques: ús de “muletillas” verbals, llenguatge redundant, frases incompletes, discurs incoherent i descoordinació entre el pensament i el llenguatge.
• Manifestacions conductuals: mutisme i inhibició temporals, ansietat a l'hora de comunicar-se i logofòbia o por a les paraules.
• Manifestacions corporals: tics, espasmos i hipertensió i respostes psicogalvàniques (sudoració, pal·lidesa, etc.).

Tractament

J. Sangorrín-García estableix que en el tractament i prevenció de la disfèmia s'apliquen tècniques de la logoterapia combinades amb la psicoterapia, entre les quals figuren les següents:

• Ensenyament de la mecànica del parla;
• Observació de la conducta en parlar;
• Correcció de la quequesa;
• Relaxació muscular i control vocal;
• Fluïdesa.

En un post anterior us comentàvem que l'oscarizada pel·lícula El discurso del rey explica el cas del logopeda australià Lionel Logue, que va ajudar al llavors aspirant al tron britànic Jorge VI a superar els seus problemes de quequesa.