La pel·lícula ‘El discurso del rey’ ha ajudat a visibilizar la labor del logopeda exposant el cas real de Lionel Logue, el terapeuta australià que va ajudar al rei britànic Jorge VI a superar els seus problemes de quequesa i a recuperar la seua autoestima.
El discurso del rey, Óscar a la millor pel·lícula en 2010, va posar en relleu la figura del logopeda com el professional del llenguatge, la parla i la veu encarregat de tractar els problemes del llenguatge que puguen patir les persones al llarg de la seua vida.
La pel·lícula dirigida per Tom Hooper narra una història real de superació en una època convulsa per al Regne Unit: abdicació del rei Eduardo VIII i declaració de guerra a Alemanya en 1939. En aquest context de falta de lideratge, la quequesa es va convertir en motiu de preocupació per al llavors aspirant al tron britànic Jorge VI. I és que la veu és el principal instrument que té un mandatari per a dirigir-se a la ciutadania i projectar la imatge d'autoritat concorde al càrrec.
Font imatge: http://i.telegraph.co.uk/
El discurso del rey aborda la relació pacient-terapeuta amb la particularitat que el que necessitava ajuda era el màxim dirigent d'un país. La confiança en el professional i en els seus mètodes van ser clau perquè Jorge VI aconseguira superar el seu trastorn i interactuara amb naturalitat amb el seu entorn social. I és que a més del monarca, interpretat per Colin Firth (Óscar al millor actor), el gran protagonista del film és Lionel Logue, el logopeda australià al que dóna vida l'actor Geoffrey Rush. A continuació destaquem les principals fites de la seua carrera professional:
Club d'oradors. En la ciutat australiana de Perth va donar els seus primers passos com a professional. Va ser allí on va impartir classes sobre locució i com parlar en públic; i on va fundar un club per a oradors.
Primera Guerra Mundial. Després de viatjar per mig món estudiant els mètodes d'oratòria, Logue va tornar a Perth per a tractar als veterans de la Gran Guerra que havien patit algun tipus de fatiga en la veu durant la contesa.
Trasllat a Anglaterra. A mitjan anys 20, Logue es va traslladar amb la seua família a Londres, on va ocupar posats d'ensenyament de locució en diverses escoles i on en 1926 va obrir la seua consulta en el 146 d'Harley Street. Gràcies a aquesta clínica va conèixer al seu client més prestigiós, Jorge VI. En 1935 va ser cofundador de la Societat Britànica de Logopedes i es va convertir en membre fundador del Col·legi de Logopedes en 1944. La relació pacient-terapeuta es va fer tan estreta que Jorge VI va reconèixer la gran labor realitzada pel logopeda nomenant-li membre de la Real Ordre Victoriana.
La confiança en el professional i en els seus mètodes van ser clau perquè Jorge VI aconseguira a superar el seu trastorn
Un trastorn molt comú
Però, què patia exactament el monarca? Disfèmia, comunament coneguda com a quequesa. La CIE-IO (Classificació Internacional dels Trastorns Mentals i del Comportament-OMS) defineix la disfèmia de la següent forma: "trastorn del parla caracteritzat per la freqüent repetició o prolongació dels sons, síl·labes o paraules o per freqüents dubtes o pauses que interrompen el flux rítmic del parla".
La disfèmia de Jorge VI es va escenificar en el discurs de clausura en l'Exposició de l'Imperi britànic en Wembley el 31 d'octubre de 1925. Aqueixa mala experiència li va portar a recórrer a un professional, Logue, qui després de diagnosticar una falta de coordinació entre la laringe i el diafragma li va prescriure exercicis vocals perquè el monarca es relaxara en parlar i evitara així la tensió que li ocasionava espasmos musculars.
A continuació podeu veure un vídeo en el qual TVE destaca la tasca dels logopedes arran de l'estrena en 2010 del discurs del rei. I és que en aquest cas el cinema ha servit per a visibilizar un treball que en moltes ocasions no transcendeix a la resta de la societat per desconeixement. En paraules d'Ignacio Rivas, director del Gabinet Senda de logopèdia a domicili a Madrid: “(El discurso del rey) no solament ha popularitzat la funció del logopeda, sinó que ha fet que molts vegen en un cas pràctic la utilitat de la teràpia”.
