Últim exemplar conservat de foca monjo (Monachus monachus) de les costes valencianes. MUVHNZH0125. Col·lecció de vertebrats taxidermitzats del MUVHN.

El declivi mundial de les poblacions de foca monjo (Monachus monachus) és un tema de gran preocupació en matèria de conservació de la biodiversitat a Europa. L'espècie està catalogada En perill crític d'extinció (CR) per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i hi ha diversos projectes de gestió en marxa per a evitar la seua completa extinció. En l'actualitat, aquesta espècie es troba distribuïda en tres poblacions molt aïllades, amb grups que habiten les costes de l'Adriàtic, fins a Grècia i Turquia, una altra població que apareix de manera excepcional en les costes del Marroc, Algèria i nord d'Àfrica i, finalment, les millors poblacions estan assentades en les costes atlàntiques, entre Madeira i el litoral de Mauritània, on estan emparades per programes especials de conservació. En total, la població mundial de l'espècie s'estima en uns 500 exemplars.

En la seua etapa adulta, la foca monjo pot arribar a aconseguir els dos metres i mig de longitud i els 300 kg de pes. La seua alimentació es basa fonamentalment en peixos, cefalòpodes i altres mol·luscos diversos.

El gènere Monachus inclou tres espècies que han viscut en temps recents: M. monachus, la foca monjo del Carib (M. tropicalis), extingida cap a meitat del segle passat i la foca monjo de Hawaii (M. schauinslandi), que també va estar a punt de desaparéixer, si no haguera sigut per l'aplicació d'un pla integrat de conservació que ha garantit la seua supervivència.

Antany, la foca monjo habitava totes les costes del Mediterrani i part de l'Atlàntic, on es reunia en grups a les platges. No obstant això, la seua persecució per part de l'ésser humà degué començar fa molts anys, almenys a partir del Paleolític, perquè existeixen evidències de depredació en assentaments d'aquella època. La carn d'aquests animals es va utilitzar com a aliment i el seu greix o sarín es va emprar en la il·luminació amb llums d'oli, tan esteses en l'època clàssica. Desconeixem quan es va produir l'extermini generalitzat d'aquesta espècie, però sabem que en molts llocs d'Europa era molt rara cap a mitjan segle XVIII. A conseqüència d'això, es va veure obligada a canviar els seus costums i a refugiar-se en llocs més protegits que les platges. Van desaparéixer els grans ramats que descansaven en l'arena i va passar a habitar les costes rocoses on va buscar refugi en les coves i buits que els penya-segats i altres formacions rocoses li brindaven. La presència d'exemplars d'aquesta espècie es va convertir en una raresa a la fi del segle XIX, sent diversos els documents en els quals es dóna comunicat del descobriment d'algun exemplar aïllat i on s'expressa la notorietat i excepcionalitat del cas. Amb el temps, aquestes notícies van acaparar protagonisme en la premsa o diaris de l'època.

La imatge ens mostra un exemplar juvenil de foca monjo, que va aparéixer l'any 1932 en l'escullera del port de València, sobre les roques. La notícia va ser publicada en el diari Las Provincias i mereix destacar el tracte que se li va donar a la seua troballa, perquè l'animal va ser batejat com a monstre marí fins i tot pels pescadors i personal del port que el van trobar. Resulta cridaner que aquestes persones, tan pròximes a la vida en la mar, no pogueren reconéixer en ell a una foca i això ens dóna una idea de l'excepcional que seria l'albirar aquesta espècie en les nostres costes durant la primera meitat del segle XX. Lamentablement, un carabiner va disparar i va donar mort a l'animal i el seu cos es va entregar a la Universitat de València per a la seua conservació i estudi. L'exemplar va ser naturalitzat per Rafael Curats, un dels taxidermistes més reconeguts de la ciutat de València, qui ja havia participat en la producció d'exemplars per a l'antic Gabinet-Museu de la mateixa institució. Després de recórrer diverses dependències i magatzems de la Universitat, l'exemplar pot hui contemplar-se a la sala d'exposició de Zoologia de l'actual Museu de la Universitat de València d'Història Natural (MUVHN).