Exemplar de Mibladen (el Marroc) de la col·lecció Juan López Aliaga del Museu de la Universitat de València d'Història Natural.

La vanadinita (Pb₅(VO₄)₃Cl del llatí “Vanadis”, divinitat escandinava, és un mineral del grup dels vanadats caracteritzat pels seus cridaners cristalls hexagonals i tabulars d'un intens color roig-ataronjat molt brillant. Els cristalls de vanadinita, amb grandàries que oscil·len entre diversos mil·límetres fins als 3 centímetres, s'ajunten entre si formant cridaneres composicions d'hexàgons interconnectats (macles mineralògiques), la localitat de Minbladen al Marroc, la que ha aportat els millors exemplars a nivell mundial. Encara que a Espanya també s'ha localitzat vanadinita (Almeria, Còrdova, Granada, Màlaga, Toledo, Salamanca, Barcelona, Tarragona, Madrid i Badajoz), no tenen ni el color roig sang ni la grandària de per exemple aquest exemplar de Minbladen del qual publiquem la seua fotografia, el qual, forma part de la col·lecció Juan López Aliaga, donada al Museu de la Universitat de València d'Història Natural i formada per més de 1400 minerals de qualitat i raresa excepcional.

La vanadinita es considera un mineral rar i és molt buscat per col·leccionistes, a més, és un dels minerals d'obligada presència en la majoria de museus amb col·leccions mineralògiques. A nivell industrial la vanadinita és una important mena o font de vanadi, encara que també s'obté plom com a producte secundari. El vanadi s'empra amb acer per a obtindre aliatges molt resistents a la corrosió i abrasió (instruments cirurgia, peces i eines mecàniques, navilis i avions) encara que també és un oligoelement vital per a plantes i animals trobant-se en el pebre, ous, olis vegetals, carn bovina, peixos, ocells, mariscos, bolets i julivert. La seua manca pot provocar alteracions en l'absorció i degradació de carbohidrats, lípids i deterioració òssia entre altres.

El vanadi (V) forma part al costat del platí (Pt) i el Tungsté (W) els únics elements químics de la taula periòdica descoberts per espanyols. En 1801, Andrés Manuel del Rio Fernández va dir haver descobert l'element 23 de la taula periòdica, en una mina de plom mexicana (Zimapán) i com les seues sals eren roges, ho va denominar eritronio. En 1805 el francés Hippolye Victor Collett va dir que el que havia aïllat, era en realitat cromat bàsic de plom, la qual cosa va conduir a del Rio a retirar el seu reivindicació. En 1830 l'element va ser redescobert (d'ací el repartiment entre Espanya i Suècia) per Nils Gabriel Sefström, que per la varietat de colors el va denominar vanadi en record a la deessa Vanadis.

Postdata: si tens algun exemplar de vanadinita, intenta no exposar-lo a la llum, en cas contrari anirà perdent la seua característica lluentor.