Eva Mª Rosa Martínez, Universitat de València i Carmen Berenguer, Universitat de València

Les ciutats es troben cada vegada més plenes de gent. La població urbana es va duplicar del 25% en 1950 al 56,2% en 2020. Més encara: es preveu que continuarà augmentant fins al 58% en els pròxims cinquanta anys.

Paral·lelament, els trastorns mentals han passat de 654,8 milions de casos en 1990, a 970,1 milions en 2019, cosa que correspon a un augment del 48,1%. I la sospita que poden estar relacionats ha fet que augmenten les recerques sobre la relació entre urbanització i salut mental.

Els estudis indiquen que viure a la ciutat s'associa amb una major activitat de l'amígdala, peça essencial de la resposta a l'estrès i l'ansietat. De fet, la taxa de prevalença de molts problemes de salut mental és més alta a les ciutats que no en zones rurals: aproximadament un 40% més de risc de depressió, un 20% més d'ansietat i el doble de risc d'esquizofrènia.

Massa vèrtexs i patrons geomètrics repetitius ens estressen

En el passat, les ciutats es planificaven atenent a interessos comercials i productius, sense tenir en compte el benestar dels habitants. Però actualment cal un canvi de paradigma, sobretot després de les grans crisis mundials generades pel canvi climàtic i la pandèmia de la covid-19.

Hi ha diversos factors de la vida a la ciutat que poden actuar com a estressors: l'amuntegament, el soroll, la contaminació, i, no cal dir-ho, el mateix disseny urbà.

Si, en mirar al nostre voltant, observem un excés de patrons repetitius i geomètrics, com els dels edificis, això ens pot generar estrès visual. De fet, un predictor de l'estrès urbà percebut és el nombre de vèrtexs isovistes, és a dir, el nombre de vèrtexs visibles per a un individu situat en una determinada localització.

Ben al contrari, l'entorn natural sembla tenir una major complexitat fractal, cosa que implica un menor nombre de fixacions oculars i, per tant, menor esforç en el processament de la informació visual.

Ara bé, no tot el que ens aporta la ciutat és negatiu per a la nostra psique. Una bona accessibilitat al transport públic sumada a una estructura urbana densa (en lloc de dispersa) augmenta les oportunitats de tenir una vida social activa i contribueixen a reduir el risc de depressió, sobretot per a les persones grans i amb necessitats especials.

Amb zones verdes ens sentim millor

Les condicions ambientals urbanes, com la falta de llum natural o l'escàs contacte amb la natura, poden afectar l'estat d'ànim i les emocions. S’han demostrat repetidament els beneficis d'incorporar zones verdes en els entorns urbans. Aquests beneficis estan relacionats principalment amb la possibilitat de desplegar activitats físiques en espais verds. Més encara: la mera exposició a elements naturals, com el cel, els arbres, l'aigua, la llum natural o la brisa redueixen la percepció de l'estrès.

I no és només una cosa que verbalitzem (allò que en l'argot es coneix com a mesures d'autoinforme): hi ha marcadors fisiològics que ho corroboren. Veure el cel o passejar entre arbreshttp://doi.org/10.3390/ijerph10094086 és prou per a disminuir la pressió arterial, la freqüència cardíaca, els nivells de l'hormona de l'estrès (cortisol) i l'activitat neuronal en àrees cerebrals vinculades a les malalties mentals.

Quina dosi de natura necessitem exactament? Sorprenentment, amb només cinc minuts d'exposició a zones verdes es produeix una recuperació significativa de l'estrès.

Com poden contribuir la psicologia i la neurociència al disseny urbà?

Les solucions arquitectòniques que alleugen l'estrès urbà es consideren part de l'estratègia sostenible per a planificar ciutats amables amb els éssers humans, i això s’adiu amb l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible 11 que l'Organització Mundial de la Salut s'ha fixat per a 2030. En concret, amb la meta 1.3 (urbanització inclusiva i sostenible) i la meta 11.7 (donar accés a espais verds públics, segurs i inclusius).

Investigar l'impacte que els diferents factors de l'entorn construït tenen sobre la resposta d'estrès de les persones, en particular les més vulnerables, és imprescindible per a definir uns criteris d'urbanització saludables. La psicologia i la neurociència disposen de les eines adequades per a avaluar la percepció de l'entorn per mitjà de les respostes conductuals dels individus, de tècniques de seguiment de moviments oculars, de respostes fisiològiques com la taxa cardíaca o la pressió arterial i fins i tot de l'activitat fisiològica del cervell mesurada amb tècniques com la ressonància magnètica.

Hi ha iniciatives com la de la Fundació 7 Senses, a Austràlia, que treballa per desenvolupar veïnats més saludables exigint el disseny multidisciplinari dels espais públics.

Allò que sembla indiscutible és que l'estrès urbà és un problema multifactorial que es pot prevenir amb la col·laboració entre els responsables de la planificació urbana i els investigadors de la psicologia i la neurociència per a dissenyar ciutats que promoguen la salut mental per mitjà d'elements protectors.

Eva Mª Rosa Martínez, Professora Titular del Departament de Psicologia Bàsica de la Universitat de València, Universitat de València i Carmen Berenguer, Professora del departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.