University of Valencia logo Logo Science Culture and Innovation Unit - Chair for Science Popularisation Logo del portal

Allò que els esclaus mediterranis contaren sobre la seua captivitat

  • Scientific Culture and Innovation Unit
  • February 21st, 2023

 

Representació de la venda dels presoners cristians com a esclaus en el mercat d'Alger, de Jan Luyken. 1684. Amsterdam Historic Museum / Wikimedia Commons

 

Teresa Peláez Domínguez, Universitat de València

 

“Mes jo, com que portava aquell desig de veure els pares, no sentia el camí, que en cinc dies vaig arribar, sense ser-ne ells gens sabedors i complint-se allò que jo havia escrit des d'Alger”.

 

En 1592, tres anys després que el capturessen els corsaris algerians al Mediterrani, diu Diego Galán que va escriure una carta als seus pares en què els posava al corrent de la seua captivitat. Ho sabem perquè, en tornar a terres cristianes, ell i uns pocs més com ell van escriure les seues experiències com a esclaus al nord d'Àfrica.

 

La captivitat i l'esclavitud al Mediterrani modern

 

L'esclavitud va ser un fenomen intrínsec a les societats mediterrànies de l'edat moderna. Una esclavitud que no responia tant a les dinàmiques del tràfic d'esclaus que es va desenvolupar amb força a partir del segle XV, sinó que es gestava en el si mateix de la frontera mediterrània. Aquesta frontera dividia, principalment, la cristiandat i l'islam en conflicte. Cosa que, al seu torn, dividia grosso modo les dues ribes del Mediterrani, nord i sud. Però també creava divisions internes dins de les monarquies, els regnes i les ciutats.

Per tant, el Mediterrani de l'edat moderna es coneix com una “societat de frontera”: un món constantment en moviment, on es teixia un complex entramat de relacions econòmiques, culturals, socials i polítiques. Les fonts donen testimoniatge d'això. Però enmig dels conflictes i les violències, el Mediterrani també era una zona de cohesió i de necessària comunicació amb l'enemic. Ací els grups hostils cohabiten i no forçosament a través de la violència.

Les persones captivades i esclavitzades van ser protagonistes en aquest context. Segons la definició aristotèlica que va circular per les legislacions medievals, com en Las Siete Partidas, i que va continuar actuant en les pràctiques bèl·liques, la captivitat i l'esclavitud, fruit de la rivalitat amb els infidels, es legitimaven pel fet de ser l'intercanvi per la vida de l'enemic capturat.

 

 

Monument a Ferran I de Mèdici sobre quatre escultures de bronze que representen quatre esclaus. Wikimedia Commons, CC BY

 

Als regnes de Castella i Aragó, fins a la conquesta del regne de Granada, la captivitat estava relacionada sobretot amb la guerra medieval dins dels límits de la península Ibèrica. A partir del segle XVI, després de la conquesta cristiana de Granada, les grans batalles es van traslladar al Mediterrani.

Però, a més, algú podia ser pres com a captiu en topar-se amb una nau corsària enemiga mentre navegava o per patir una de les ràpides incursions a les costes, cosa que a la fi del segle es va convertir en la forma de guerra habitual entre les potències cristianes i islàmiques: l'anomenada guerra del cors.

 

La veu del captiu: la narració de l'experiència de l'esclavitud

 

Per tant, la captivitat i l'esclavitud eren fenòmens intrínsecs a les mentalitats de l'època i consegüentment es van reflectir en les creacions literàries. De fet, s'ha parlat de la “literatura de captius” com un gènere literari en el Segle d'Or espanyol compost per uns relats, a priori ficticis, que prenien com a personatge principal un captiu o una captiva. L'exemple més famós és el de Miguel de Cervantes i el seu capità captiu.

Les persones procedents de societats islàmiques eren esclavitzades en territoris europeus, igual que les cristianes en terres musulmanes. En aquest context, es va desplegar tota una sèrie de xarxes de rescat que van fomentar la interrelació entre les dues ribes del Mediterrani.

 

 

Portada del tractat sobre Barbaria, Histoire de Barbarie et de ses corsaires, publicat pel pare redemptor de captius francès Pierre Dan el 1637. Bibliothèque Nationale de France

 

Així, rescatats o fugits, alguns dels cristians esclavitzats van aconseguir tornar a les seues terres d'origen. D'aquests, una petita minoria va emprendre la tasca d'escriure les seues experiències. Són les “narracions de presoners”, “cròniques de captius” o “autobiografies de captius”, per utilitzar algunes de les terminologies amb les quals els investigadors s'han referit a aquests textos.

Gràcies a aquests documents, s’ha intentat donar compte de l'esclavitud a partir de les paraules mateixes de les persones esclavitzades. Però més que pensar que aquestes narracions ens acosten a l'experiència tal qual de la captivitat i l'esclavitud, els especialistes assenyalen que és important no perdre de vista els objectius d'aquestes fonts quan ens hi enfrontem. La raó és que es pot suposar que, per aconseguir que el text complís els objectius desitjats pels autors (declarats explícitament o no), es recorria a diversos mecanismes discursius. Com deia Walter Benjamin, “tot llibre és una tàctica”.

La captivitat i l'esclavitud mediterranis traslladaven forçadament gent cristiana a territoris islàmics i viceversa. Això, per tant, era problemàtic per a una Monarquia Hispànica que estava duent a terme un procés d'unificació etnoreligiosa entre els seus súbdits i definint-se enfront de l’Altre musulmà. És a dir, la cristiandat, en aquest cas, el catòlic i l'hispànic, es definien enfront del musulmà, l'àrab i el turc, paradigmes de l'alteritat.

Per tant, l’exesclau, després d'haver passat tant de temps en contacte amb l’“enemic infidel”, generava suspicàcies en la societat a la qual retornava. Aquestes suspicàcies sorgien de la possibilitat que la persona esclavitzada hagués transgredit unes certes normes socials i religioses o fins i tot que hagués canviat de fe durant la seua convivència amb les societats islàmiques i s’hagués convertit en renegat. Així, els escrits que van elaborar en tornar s'entenen com a eines que van utilitzar per a purgar aquestes sospites i per afavorir-se la reintegració en la comunitat cristiana de retorn.

El que es pot observar amb l'anàlisi de la selecció de temes narrats en aquests relats és com els excaptius reconstruïen la seua experiència d'esclavitud a Alger presentant-se com a catòlics que no van abandonar la seua fe malgrat les temptacions, les tortures i els perills, i com a súbdits de la Monarquia Hispànica que no van deixar de ser-ho durant la captivitat.

 

 

Sant Pere Nolasc redimint captius, obra de cap al 1599. Retaule del convent de la Merced Calzada a Valladolid de Pedro de la Cuadra. Nicolás Pérez / Wikimedia Commons, CC BY-SA

 

Feien del seu text una narració testimonial de l'experiència de l'esclavitud i representaven un esclavatge tolerable als lectors cristians. Per a això, donaven un sentit religiós a la seua captivitat i creaven la seua pròpia llegenda de màrtirs, tot i que imperfectes, perquè el seu martiri no havia acabat en mort. També ocultaven o silenciaven els comportaments menys ortodoxos que podien ser problemàtics de presentar en tornar a la cristiandat.

Al final, en aquest conjunt de relats es pot rastrejar un discurs comú de l'esclavitud en terres islàmiques, una manera de representar-la i d'entendre-la. És a dir, una memòria que es va crear en el context del projecte hegemònic catòlic antiislàmic de la Monarquia Hispànica i, en general, de l'enfrontament entre la cristiandat i l'islam. Des d'ací l’exesclau cristià elaborava el seu text i des d'ací és des d'on s'entén.

 

La persona esclavitzada com a subjecte transimperial

 

Però la nostra mirada ha de anar més enllà. Tot i que l'imaginari situe la convivència amb el captor musulmà en el mateix infern, es té la certesa que aquests captius, convivint i sobrevivint durant anys en les societats islàmiques, no sempre van patir l'experiència de la seua captivitat i la seua esclavitud com un conflicte de dues civilitzacions enfrontades.

 

 

Filippo Lippi, esclau a Alger en el segle XVI, dibuixant un retrat del seu amo a la paret. Obra de Pierre-Nolasque Bergeret. Musée Thomas-Henry / Wikimedia Commons

 

Les relacions establertes entre cristians i musulmans eren molt més polivalents i les experiències viscudes, molt més diverses i gens unívoques. És en aquest context on s'ha apreciat l'esforç que van fer per reconstruir allò que havien passat: ho ajustaven als límits d'una narració que no incloïa la varietat i l'heterogeneïtat que podien caracteritzar la vivència de la captivitat en països islàmics.

Però alhora que reproduïen i produïen l'imaginari sobre l’alteritat, en realitat també col·laboraven en la transmissió de coneixements i idees d'una riba a una altra de la mar interior, derivades de la seua perícia, i creaven un patrimoni cultural propi, fruit de la mateixa frontera mediterrània.

En aquest sentit, si les persones captivades i esclavitzades es van interpretar durant algun temps exclusivament com a producte de la guerra i com a mercaderia, ara també s'entenen dins de la societat de frontera en si mateixa, com a mediadors culturals d'un Mediterrani porós que afavoria un flux constant de persones i idees.

 

Teresa Peláez Domínguez, Contractada predoctoral FPU en el Departament d'Història Moderna i Contemporània, Àrea d'Història Moderna, Universitat de València

 

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.