Cruz Pérez Pérez, Universitat de València

Viure en un país amb un règim polític democràtic, en el qual les lleis s'aproven en el parlament després de debat i discussió sobre els seus continguts per part dels representants lliurement elegits pel poble, pot haver-se convertit en una cosa tan òbvia i quotidiana que hem deixat de ser conscients de la importància que té aquest fet. Sembla com si la democràcia estigués ací des de sempre i per sempre, i que ja no hi haja possibilitat de reculada.

Però, desgraciadament, tenim prou exemples històrics de països democràtics que van acabar en dictadures –Espanya, Alemanya, Itàlia, Xile, Veneçuela, entre altres– que mostren com aquesta possibilitat és real. L'estabilitat dels sistemes democràtics requereix ciutadans cívics, conscienciats de la vàlua de les seues institucions i que hi participen de manera activa i responsable.

Les democràcies retrocedeixen al món

Hi ha informes recents, com el del V-Dem Institute, que assenyalen la debilitació de les democràcies al món durant la darrera dècada. En aquests moments, uns 5 400 milions de persones del planeta (el 70% del total) viuen sota règims polítics dictatorials. Això representa una reculada significativa respecte a la dècada anterior, en la qual el 50% de la població vivia sota règims polítics democràtics.

Països del nostre entorn cultural, com els Estats Units o el Brasil, han patit reculades democràtiques sota els mandats de Trump o Bolsonaro, que s'han resistit o s’han negat a reconèixer la victòria electoral dels seus oponents i han afavorit, per acció o omissió, l'assalt als seus respectius parlaments.

Afortunadament, les institucions democràtiques han aguantat l'embat, però hem estat a punt que es produís una reculada en països amb democràcies consolidades, especialment als Estats Units, que és el bressol de la democràcia moderna.

S'ha encunyat el terme democràcia il·liberal per a designar aquells països en els quals, tot i haver-hi eleccions regulars, estan mancats de les llibertats fonamentals com les d'expressió, reunió, associació, etc.

L'evolució sociomoral de Habermas

Tal com planteja el filòsof Jürgen Habermas, en allò que es coneix com la teoria de l'evolució sociomoral, les societats avancen tecnològicament i també èticament al llarg de la història.

Però, així com els avanços tecnològics són irreversibles, els avanços ètics o morals es poden revertir.

És comprensible que ningú no vulga tornar a un mòbil o a un cotxe dels anys noranta per qüestions utilitàries, excepte col·leccionistes o nostàlgics. Però no podem dir el mateix dels avanços ètics o morals.

Tensió educativa

Per això, Habermas planteja que cal mantenir la “tensió” educativa sobre els valors democràtics en el dia a dia, si no volem que es produïsquen reculades en aquest àmbit tan fonamental per a les nostres vides. Tenir institucions democràtiques fortes i consolidades és important, però no podem confiar-los-ho tot.

Hem de fer una aposta forta per l'educació, perquè és la consciència democràtica d'un poble la que manté viva la democràcia, per damunt de les institucions.

Són els agents socials, els mitjans de comunicació i, sobretot, el sistema educatiu els que han d'educar en els valors democràtics: llibertat, respecte, tolerància, justícia, sentit crític, solidaritat, alternança pacífica en el poder, etc.

Com dur a terme l'educació en valors?

L'educació de la persona és una qüestió més pràctica que teòrica, i aquesta màxima es pot aplicar perfectament a l'àmbit de l'educació en valors, que no pot limitar-se a l'aprenentatge de conceptes teòrics sobre què són els valors o a una simple reflexió sobre situacions concretes o abstractes.

És important que en les escoles i instituts s'estudie la vàlua i la superioritat ètica i pràctica dels sistemes polítics democràtics, però l'alumnat també ha de practicar els models democràtics en l'aula.

Es poden fer debats sobre temes controvertits, discussions de dilemes ètics, assemblees d'aula on es discutisquen i es voten els temes fonamentals, on s’aprenga que el raonament i l'argumentació és l'única “arma” vàlida per a convèncer i expandir les nostres idees i propostes.

Per aconseguir-ho, han d'existir assignatures com Educació per a la Ciutadania, Educació Ètica, Educació en Valors Civicosocials o com la vulguem anomenar, en les quals s'ensenyen els valors fonamentals, els drets i els deures dels ciutadans, la democràcia, la constitució, l'alternança en el poder com a valor fonamental de la democràcia.

En la major part dels països europeus i llatinoamericans l'educació en valors forma part del currículum escolar, atenent a dos dels quatre pilars de l'educació que ja va formular Jacques Delors en els anys vuitanta: aprendre a conviure i aprendre a ser.

En l'àmbit llatinoamericà es posa més l'accent en els drets humans, el medi ambient, l’educació de la cura, la diversitat i el pluralisme, mentre que en el context europeu ens centrem més en l'educació per a una ciutadania activa i responsable.

La formació del professorat

Però també és important tenir un professorat ben format que sàpiga ensenyar aquests valors en qualsevol assignatura o moment en què es presente l'oportunitat de fer-ho, ja siga com a tema transversal, en el context d'una assignatura específica o com a temes integrats en altres assignatures.

El professorat ha de conèixer les tècniques que han demostrat la seua eficàcia per a l'aprenentatge de valors, com les d’aclariment de valors, de desenvolupament del judici moral, d'educació del caràcter, l'aprenentatge servei, etc.

I, sobretot, ha d'estar disposat a planificar les accions educatives amb el conjunt dels professors i professores que eduquen un grup d'alumnes, perquè l'educació en valors no es resol en la individualitat, sinó en la col·lectivitat.

Cruz Pérez Pérez, Catedrático del departamento de Teoría de la Educación, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.