Eduardo Moisés García Roger, Universitat de València

Els ambients fluvials i lacustres d'interior representen una alternativa a les zones de costa per a ajudar a suportar la calor de l'estiu. La promesa d'un capbussó refrescant en un gorg d'un riu, en un llac o en una llacuna atrau cada vegada més l'atenció de més públic.

Ara bé, és important conèixer els riscos potencials per a la salut i per als ecosistemes derivats d’utilitzar-los indiscriminadament. La màxima ací és: coneguem-los millor per usar-los millor.

Què són realment les piscines naturals?

Se sol parlar de piscines naturals per referir-se a l’aigua de bany de rius, llacs i llacunes. Però en la bibliografia especialitzada el terme piscina natural fa referència a masses d'aigua creades artificialment amb finalitats recreatives, aïllades d'altres masses d'aigua superficials i subterrànies, i caracteritzades per la utilització de sistemes biològics de depuració (els anomenats filtres verds) en substitució de sistemes químics.

Aquestes piscines, realment pseudonaturals, es dissenyen i construeixen a semblança dels espais naturals de bany i cada vegada es demanen més per a ús particular.

Aquest aclariment terminològic implica que d'ara endavant utilitzaré l'expressió aigua de bany d'interior per a referir-me a gorgs o entollaments de rius, galatxos (meandres abandonats de rius), tolls, llacunes… Això és, ambients aquàtics naturals d'interior utilitzats per al bany recreatiu.

Les piscines naturals i l’aigua de bany d'interior constitueixen els extrems d'un gradient de major a menor grau d'antropització on hi ha situacions intermèdies. En són un exemple les denominades piscines fluvials, en què un tram de riu és modificat per a l’embassament mitjançant la construcció de dics o assuts.

Aquesta precisió terminològica és pertinent, ja que atén entitats diferents respecte del seu grau de naturalitat. I perquè, a més, existeix una certa controvèrsia respecte de la legislació que s’aplica a la garantia de qualitat i salubritat de l’aigua de les unes i de les altres.

Qualitat i salubritat de les aigües

En el cas de l’aigua de bany d'interior i piscines fluvials, la normativa que regula la gestió de la seua qualitat en el territori espanyol és el Reial decret 1341/2007, que transposa la Directiva 2006/7/CE del Parlament Europeu i del Consell.

El Reial decret 1341/2007 estableix, en primer lloc, l'elaboració d'un cens de zones de bany a escala nacional i una sèrie de criteris sanitaris de qualitat que cal aplicar-hi. Essencialment, aquests criteris són dos:

• El seguiment anual de paràmetres bacteriològics de contaminació fecal per part dels òrgans ambientals competents (agències autonòmiques o organismes de conca per a demarcacions hidrogràfiques intercomunitàries).

• L'establiment de quatre nivells de qualitat (d'insuficient a excel·lent) sobre la base de valors límit d'aquests paràmetres.

Així, es quantifiquen enterococs intestinals i Escherichia coli en mostres recollides durant la temporada de bany mitjançant un protocol estandarditzat. L'origen principal de la contaminació fecal és la descàrrega d'aigua residual domèstica no tractada, bé per la inexistència d'estacions depuradores o perquè funcionen malament.

No s’han de subestimar altres causes de contaminació, com ara escolaments d'instal·lacions pecuàries, especialment en indrets on no hi ha un cabal suficient de renovació. S'atén també la possible proliferació massiva de cianobacteris tòxics, que es reconeixen per l'aparició de floracions algals, de cenobis o fins i tot d'escuma.

La normativa preveu altes i baixes del cens d'aigua de bany (que cal publicar abans de l'inici de la temporada), nombre de banyistes, prohibicions o recomanacions d'abstenir-se del bany quan no hi ha prou qualitat, així com també actuacions davant esdeveniments puntuals de contaminació. L'adequada senyalització i disposició d'informació a l'usuari sobre l'estat en què es troba cada indret és preceptiva per a la salut dels banyistes i la conservació d'aquests ambients.

Vigilància i seguiment

A banda dels diversos tipus d’aigua bany d'interior censats, hi ha al nostre territori moltes altres zones d’entollament o embassament natural. El bany és possible allí on no existisca una prohibició expressa o recomanació d'abstenir-se’n de manera permanent.

Si bé és cert que aquests indrets queden fora de l'àmbit d'aplicació del RD 1341/2007, romanen encara subjectes als criteris de qualitat biològica, hidromorfològica i fisicoquímica que estableix la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell.

La també coneguda com a Directiva Marc de l'Aigua aspirava, no sense ambició, a fer que “els estats membres protegisquen, milloren i regeneren totes les masses d'aigua superficial a fi d'aconseguir-ne un bon estat, a tot tardar quinze anys després de l'entrada en vigor de la present Directiva”.

Els organismes de conca i agències autonòmiques amb competències en matèria hidrològica publiquen anualment els resultats de les campanyes de seguiment de qualitat de les aigües superficials.

Ecosistemes aquàtics que cal atendre

Malgrat la permissió del bany i d'altres activitats (com la pesca), és important reconèixer que aquests paratges no són espais de lliure ús. Es tracta d'entorns naturals que formen part d'ecosistemes –més complexos del que suggereix l'aparença d'una làmina d'aigües tranquil·les– que és necessari preservar.

L'aigua, com a recurs finit, i la seua qualitat són molt sensibles al balanç entre els diferents usos, incloent-hi el recreatiu. Així, un model de gestió sostenible d'aquests espais naturals s’ha de basar en una profunda comprensió del seu funcionament, que serà tant més complex com més dinàmic serà el sistema. A partir d'aquest model serà possible determinar els impactes que qualsevol activitat humana puga tenir sobre els sistemes naturals i intentar minimitzar-los.

La gestió de l'accés i l'establiment de normes d'ús per a la conservació d'aquests indrets és crucial, ja que aquests llocs no són espais protegits, sinó zones de relatiu fàcil accés que solen massificar-se.

A causa de l'afluència excessiva, sol produir-se l'afectació de les zones de ribera (per exemple, per l'acumulació de deixalles) i la concentració de contaminants en l'aigua (per exemple, per fuites fecals i no fecals de banyistes, ús de protectors solars, lixiviació de deixalles, etc.) que repercuteixen negativament en el funcionament de l'ecosistema fluvial.

Les zones de ribera solen adequar-se per a l'ús recreatiu i, així, perden naturalitat, però cal no oblidar que gorgs i entollaments no són independents d'aquestes.

Les riberes són àrees de transició on ecosistemes terrestres i aquàtics entren en contacte i interactuen directament. Són zones de gran transcendència en les conques fluvials perquè estan implicades en l'emmagatzematge d'aigua, la recuperació d'aqüífers, el reciclatge de nutrients i el processament de matèria orgànica. La pèrdua efectiva de zones de ribera afecta aquestes funcions.

D'altra banda, la contaminació de l'aigua és especialment nociva per a la vida aquàtica en un context de dèficit hídric, on el potencial de dilució és baix i no sempre poden assegurar-se cabals ecològics per competència amb altres usos de l'aigua.

Més urgent és el cas dels rius temporals, que durant la fase seca queden reduïts a gorgs aïllats que serveixen de refugi de biodiversitat i són especialment sensibles a la concentració de tòxics.

Sobra dir que la qualitat de l'aigua d'aquests sistemes no sols és clau per a la seua pervivència i la dels organismes que alberguen, sinó també per a molts altres usos de l'aigua, incloent-hi el proveïment a les poblacions i l'agricultura de regadiu.

Açò no és una crida a l'impediment, sinó a la utilització racional d'aquests indrets en què molts actors, des d'usuaris fins a gestors, passant pels científics, hem d’actuar per conèixer els recursos que tenim i saber com usar-los i gaudir-ne sense comprometre'ls.

Eduardo Moisés García Roger, Professor titular d'Ecologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.