Carmen Llena Puy, Universitat de València

La raspallada efectiva amb una pasta dental fluorada, dues vegades cada dia, durant dos o tres minuts, juntament amb l'ús de seda dental o de raspalls interdentals, és el mètode bàsic per a controlar la placa dental i mantenir la salut oral.

La pregunta que moltes vegades ens fem és: quina pasta dental em compre? L’oferta és molt variada i sovint la informació que es facilita en els envasos és una mica confusa i difícil de comprendre.

Els ingredients de la pasta dental bàsica

Si llegim amb deteniment la llista d'ingredients d'una pasta dental bàsica, veurem que conté agents abrasius, entre els quals es troben el sílice hidratat, l'alúmina hidratada, el carbonat de calci, el bicarbonat de sodi, etc. Aquestes substàncies, en les proporcions adequades, milloren l'acció mecànica de la raspallada perquè ajuden a desprendre la placa dental de la superfície de la dent.

També sol incloure un surfactant (com el sulfat de lauril sòdic) que fa que la pasta produïsca escuma i afavoreix la descomposició dels components orgànics de la placa dental.

Per a estabilitzar les fórmules i donar-hi una consistència pastosa, s'usen els aglutinants, com la carboximetilcel·lulosa. Afegint-hi humectants, com la glicerina i el sorbitol, s'evita, a més, la pèrdua d'aigua i s’impedeix que la pasta s'endurisca en contacte amb l'aire.

A fi que les pastes de dents resulten més agradables al paladar, s'utilitzen edulcorants, generalment sacarina sòdica, i saboritzants.

Quant al fluor –en diferents formes químiques, com ara fluorur de sodi, fluor d'amines, fluorur d'estany o monofluorofosfat de sodi– té una acció preventiva enfront de la càries i, pel fet d’inhibir l'activitat bacteriana, contribueix al control de les biopel·lícules dentals. Per si no fos prou, el fluor, juntament amb el calci i el fosfat, és un component essencial de l'estructura mineral de la dent, fonamental per a mantenir-ne la integritat.

Algunes pastes incorporen agents que inhibeixen la formació de cristalls que calcifiquen la placa, com el pirofosfat de sodi o alguns compostos de zinc.

Un altre grup de pastes interessants són les que contenen agents antisèptics, com la clorhexidina. Poden estar indicades com a coadjuvants juntament amb la raspallada en el control de la placa, encara que és convenient utilitzar-les només amb prescripció del dentista.

Serveixen de res les pastes emblanquidores?

Les pastes que es comercialitzen com a emblanquidores mereixen una explicació a banda. La majoria no contenen cap agent emblanquidor específic i, senzillament, augmenta la proporció d'agents abrasius o erosius. Dit d'una altra manera, el seu efecte es basa sobretot a eliminar taques o tincions superficials de la dent.

Encara que en la majoria dels casos el grau d’abrasivitat dels seus components està dins dels intervals permesos, és convenient buscar aquelles que posseeixen un segell de qualitat emès per l'Associació Dental Americana (ADA).

Altres fórmules dentals incorporen agents emmascarants, com la covarina blava o el diòxid de titani, que no tenen tampoc una acció específicament emblanquidora.

Els únics components que exerceixen una autèntica acció emblanquidora i que poden contenir algunes pastes dentals són el peròxid d'hidrogen, en concentracions inferiors al 0,1% (lliure dispensació), o el seu precursor, el peròxid de carbamida, en concentracions no superiors al 3%. Aquestes darreres han de ser prescrites i lliurades pel dentista.

En persones que pateixen retracció de les genives és convenient triar una pasta amb baixa abrasivitat, ja que hi ha parts de l'estructura de la dent exposades que són més susceptibles a l'abrasió. Les pastes que contenen bicarbonat de sodi són, en general, menys agressives. Les persones que presenten aquest problema sovint experimenten també sensibilitat dental, i per això la incorporació d'algun dels agents dessensibilitzants comentats adés poden ajudar-los a minimitzar aquest problema.

Les dosis de les pastes de dents infantils han de posar-les els adults

Com que les pastes de dents infantils solen incorporar sabors agradables, és preferible que la dosi la pose un adult, ja que tendeixen a xuclar-les i engolir-se-les com llepolies.

De la mateixa manera, la raspallada dental dels més menuts, l’ha de fer un adult fins que l’infant adquireix la destresa suficient per a fer-la de manera efectiva, i supervisat almenys fins als vuit o nou anys. Es recomana no glopejar-se després d'aplicar la pasta, només escopir-la o, en infants molt menuts, netejar els excessos amb una gasa.

Respecte a la concentració de fluor de les pastes, ha de ser d'1 000 parta per milió (ppm) per a xiquets de zero a sis anys (a partir de l'erupció de la primera dent) i de 1 450 ppm a partir dels sis anys. Variarà la quantitat en funció de l'edat: quantitat mínima de zero a tres anys, de la grandària d'un gra d'arròs de tres a sis i de la grandària d'un pèsol a partir dels sis anys. Hi ha pastes amb concentracions superiors que s'utilitzaran només amb prescripció del dentista en situacions especials.

El col·lutori no substitueix la raspallada

Respecte als col·lutoris, existeix una gran varietat de productes i components. Es poden agrupar en tres grans blocs: els que aporten sensació de frescor en la boca, els que contenen antisèptics i els que contenen fluor.

Cal destacar que el col·lutori no substitueix la raspallada en la remoció de placa, sinó que la complementa en aquells casos en què, per prescripció del dentista, siga necessari. També pot usar-se merament per a proporcionar frescor bucal i deixar una sensació agradable després de la neteja.

Carmen Llena Puy, Catedràtic d'Universitat. Departament d'Estomatologia. Universitat de València, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.