.jpg)
Sandra Pérez Rodríguez, Universitat de València; José Enrique Layrón Folgado, Universidad Internacional de Valencia i Rafael Salom Borrás, Universidad Internacional de Valencia
Perdre un ésser estimat per suïcidi és una de les experiències més doloroses i complexes a què ens podem enfrontar. Cada any deixa un rastre de dolor en centenars de milers de famílies arreu del món. A Espanya, per exemple, van morir més de 4 000 persones per aquesta causa el 2023. Però aquesta no és només una tragèdia individual, sinó un esdeveniment que impacta profundament en els qui es queden: els supervivents d'una pèrdua per suïcidi.
Com s'enfronten al dol? És possible trobar sentit en la pèrdua?
Recentment hem publicat un estudi qualitatiu en què intentem contestar aquestes preguntes. El treball es va dur a terme mitjançant entrevistes en profunditat amb deu adults espanyols que havien perdut un ésser estimat per suïcidi. Els participants voluntaris tractaven d'examinar les seues vivències més profundes, així com també les seues necessitats en el procés de dol.
Utilitzant una eina especialment dissenyada per a aquest fi hem analitzat com els malalts processen la seua experiència i construeixen nous significats en les seues vides.
El dol per suïcidi: un procés complex i profund
El dol després d'un suïcidi presenta desafiaments complexos i particulars, no compartits per altres tipus de defuncions. A més del dolor de la pèrdua, els supervivents s'enfronten a sentiments de culpa, estigma social i una profunda necessitat de comprendre per què va ocórrer la tragèdia.
En el nostre estudi hem identificat que tots els participants van experimentar una intensa angoixa emocional, però també van mostrar una sorprenent capacitat de resiliència. És a dir, d'adaptar-se a les adversitats i els traumes.
Un de les troballes més rellevants ha sigut la necessitat d'expressar emocions, esmentada amb gran freqüència pels participants. Molts han descrit la falta d'espais per a parlar sobre la seua pèrdua a causa del tabú social que envolta el suïcidi.
Ara bé, aquells que han trobat suport en associacions de supervivents o grups de dol han assegurat disposar de més capacitat per a afrontar el dolor.
Hem identificat altres factors clau en el procés de dol per suïcidi, ja assenyalats en treballs previs i en altres duts a terme als Estats Units per l'equip de Robert Neimeyer, expert en dol i coautor del nostre estudi. Aquests són:
1. Emocions negatives intenses, com culpa i desesperació.
2. Creixement personal, maduresa i canvi de valors després de la pèrdua.
3. Compassió i empatia, que permeten mostrar una major sensibilitat respecte al sofriment d’altres persones.
4. Vincle continu amb la persona finada a través de records i rituals.
5. Defensa i activisme, que faciliten ajudar altres amb experiències similars.
6. Impacte durador, perquè la pèrdua continua afectant-los la vida.
7. Estigma i rebuig social que dificulta parlar obertament del suïcidi.
8. Cerca de comprensió per intentar donar sentit a allò que ha ocorregut.
9. Canvi d'identitat, pel qual es redefineixen després de la pèrdua.
10. Enfortiment espiritual després de trobar suport en la connexió simbòlica amb la persona finada.
11. Penediment i dubtes, amb preguntes sense resposta i sensació de culpa.
12. Transformació de la pèrdua en propòsit, que permet trobar sentit a ajudar altres persones.
Cal dir que un percentatge dels participants (30%) va assegurar no haver trobat sentit ni haver arribat a cap transformació després de la pèrdua. Aquesta és una dada similar a la trobada en un altre estudi previ dut a terme als Estats Units.
El camí cap a la reconstrucció del sentit
Malgrat el sofriment, molts supervivents troben maneres de reconstruir-se un sentit en la vida. En el nostre estudi hem identificat diversos patrons comuns en aquest procés:
• Creixement personal. La pèrdua ha portat els participants a madurar, a canviar les seues prioritats i a desenvolupar una nova perspectiva sobre la vida.
• Compassió i altruisme. L'experiència de la pèrdua ha impulsat molts supervivents a involucrar-se en el suport a altres persones en dol. Així, s’han convertit en activistes i voluntaris en associacions de prevenció del suïcidi.
• Vincles continus amb la persona finada. En compte de superar la pèrdua, molts participants han mantingut una connexió simbòlica amb el seu ésser estimat a través de rituals, records i una sensació espiritual de proximitat.
Com podem fer costat als supervivents de pèrdua per suïcidi?
Els resultats del nostre estudi subratllen la importància de crear espais segurs on els supervivents puguen parlar obertament del seu dolor sense por de l'estigma.
El dol per suïcidi no és una experiència que s’haja de viure en silenci. Per això, és fonamental que la societat, els professionals de la salut i els governs promoguen xarxes de suport efectives.
Perdre un ésser estimat per suïcidi és una de les experiències més difícils que algú pot experimentar. Tot i això, el nostre treball mostra que amb el temps i el suport adequat molts supervivents aconsegueixen reconstruir-se la vida i trobar-hi un nou propòsit i significat. Per fer-ho, el suport ha de ser càlid i validant, que els permeta expressar el dolor sense por de ser jutjats i que els acompanye des del profund reconeixement del seu caràcter inigualable.
Encara que la presència de l’ésser estimat perdut els perdura en el record, aquestes persones també aprenen a seguir endavant acompanyats pels qui encara es troben al seu costat. Tal com ens va traslladar un dels supervivents en un missatge que considerem molt revelador per al trànsit a través d'aquest procés:
““La mort ho destrueix tot, però no destrueix l'amor.”
Si ets un supervivent d'una pèrdua per suïcidi, recorda que no estàs sol. Parlar sobre la teua experiència i connectar amb altres persones que han viscut situacions similars pot ser el primer pas cap a la reconstrucció del sentit.
Sandra Pérez Rodríguez, Professora Ajudant Doctora en la Universitat de València. Investigadora i docent focalitzada en conducta suïcida i dol. Universitat de València; José Enrique Layrón Folgado, Doctor en Psicologia, Programa Cienciès de la Salut, Universidad Internacional de Valencia i Rafael Salom Borrás, Psicòleg General Sanitari e Investigador, Universidad Internacional de Valencia
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
