Fernando Astasio Avila/Shutterstock

Óscar Zurriaga, Universitat de València; Ángela Domínguez García, Universitat de Barcelona; Eduardo Briones Pérez de la Blanca, Junta de Andalucía; Federico Eduardo Arribas Monzón, Departamento de Sanidad de Aragón; Maria João Forjaz, Instituto de Salud Carlos III; Pello Latasa, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Universitat de Lleida i Susana Monge Corella, Instituto de Salud Carlos III

És indescriptible pensar que, en tan sols uns minuts, pots passar de fer la vida quotidiana a acabar arrossegat, engolit per l’aigua o perdre-ho tot. Això és el que va succeir el dimarts 29 d'octubre en diverses localitats de la província de València a causa de les pluges torrencials que van provocar el desbordament de barrancs i rius. En aquesta situació la resultat assolada una àrea extensa, amb nuclis urbans bastant poblats (aproximadament uns tres-cents mil habitants).

Passats uns dies des del desastre, encara enmig de les tasques de rescat i neteja, sorgeix la pregunta de quina és l'afectació per a la salut de la població en aquestes localitats.

La resposta a un desastre

El cicle de gestió d'un desastre estableix quatre etapes: prevenció, preparació, resposta i recuperació. Passats uns dies de la DANA, en l'actualitat, la ciutadania i els serveis d'emergències continuen encara immersos en la fase de resposta.

En aquesta fase es tracta d'organitzar i executar les tasques per a pal·liar l'impacte directe: rescatar les víctimes, trobar els desapareguts i dur la gestió apropiada de les persones mortes, aportar assistència sanitària adequada als qui en necessiten –atenent les persones que han patit traumatismes i ferides causades per la inundació i establint un lloc idoni on puguen recuperar-se–, proporcionar albergs per als qui han hagut de ser evacuats, garantir l'accés a recursos bàsics com a abric, aigua, aliments i energia... En definitiva, estabilitzar la situació reduint els possibles danys personals.

L'actuació no conclou ací: continua amb la fase de recuperació. En aquesta, els esforços hauran de centrar-se a retornar la població a la situació anterior amb el menor impacte possible per a la salut. Això implica actuacions en àmbits molt diversos. D'una banda, cal reconstruir infraestructures, sanitàries i no sanitàries, i oferir, a més, ajudes econòmiques i laborals. Per una altra banda, es fa necessària una atenció per a afrontar els traumes, no sols físics sinó també emocionals.

El risc que l'aigua es contamine i escassegen els aliments i els medicaments

La resposta de salut pública a un desastre s'ha d'adaptar als riscos específics segons les causes i la situació concreta.

És fonamental recuperar amb la màxima immediatesa tots els cossos de les persones mortes, identificar-los i poder retornar-los als seus familiars i pròxims. Com indiquen els experts i les organitzacions internacionals, “en contra de la creença comuna, no hi ha proves que els cadàvers representen un risc d'epidèmies després dels desastres naturals”.

En una situació com l'ocorreguda, però, sí que existeix risc que s'alteren o es desborden els sistemes de sanejament, cosa que eleva el perill de contaminació de l’aigua, juntament amb la interrupció de subministraments bàsics, com l’aigua potable i l’electricitat.

La destrucció de les infraestructures de comunicació i transport dificulta també la distribució d'aliments, productes de neteja i medicaments. És important recuperar al més aviat possible aquests subministraments. Ara bé, hi ha infraestructures que han resultat molt danyades i la tornada a la normalitat pot demanar bastant temps.

És imprescindible assegurar que les poblacions afectades tinguen a la seua disposició aigua en condicions, aliments segurs i energia per a poder cuinar. Les autoritats i les empreses subministradores han de fer tots els esforços possibles per al reproveïment de les necessitats bàsiques a la població, encara que siga amb mitjans provisionals. D'aquesta manera s'eviten potencials riscos per a la salut de l’aigua d'inundació i de l’aigua estancada, que poden ser una porta d'entrada per a malalties infeccioses, sobretot gastrointestinals, encara que aquest és, en principi, un risc baix a Europa.

La població, per la seua banda, ha de tractar d'extremar les mesures d'higiene per evitar que, amb aquesta aigua, es contamine el menjar o els utensilis, a més de rentar-se correctament les mans.

Allò que l’aigua arrossega ens pot danyar

Altres perills afegits deriven de tot allò que l'aigua pot haver-se emportat al seu pas (objectes punxants, vidres, fustes, fragments de metall, etc.) i que pot produir ferides.

D'altra banda, en l'aigua que tot ho arrossega poden haver-se infiltrat algunes substàncies químiques que, després d'haver-se vessat o extravasat dels llocs que les contenien –per exemple, el combustible dels cotxes–, poden resultar tòxiques. És important, per tant, que les persones que transiten per les zones afectades porten un bon calçat i roba adequada que les protegisca, que les possibles ferides reben una atenció adequada i que les tasques de neteja siguen assistides sempre que siga possible per personal amb l'equipament apropiat.

Les persones amb patologies prèvies poden veure agreujades les seues condicions pel fet de no disposar de la medicació habitual, especialment si deixen de rebre les cures i els tractaments que necessiten, com, per exemple, accés a diàlisi o oxigenoteràpia. A això, hi cal afegir que algunes d'aquestes persones poden haver passat hores envoltades per l'aigua, amb hipotèrmia, i haver tingut dificultats per a alimentar-se o hidratar-se correctament. Les persones institucionalitzades poden haver sigut evacuades, però ara poden estar en un medi estrany en què augmente la desorientació.

Finalment, és molt important considerar els riscos per a la salut mental que representa una situació com aquesta, i que poden aparèixer tant en les persones afectades directament com en els qui acudeixen a assistir-les. Demanen especial atenció els qui han patit pèrdues personals, han vist en risc la seua vida o la dels seus familiars, o han patit pèrdues materials significatives (les seues llars, records personals, comerços, tallers, terrenys agrícoles, etc.).

Després de la fase aguda de resposta, a més, hi ha un risc per a la salut relacionat amb el possible increment de les poblacions de mosquits i altres artròpodes, sobretot quan les condicions climàtiques puguen afavorir que es crien en aigua estancada. Afortunadament, en aquesta estació de l'any aquest risc és més baix que en altres.

Garantir l'atenció sanitària i avançar-se als riscos emocionals

Cal garantir la seguretat alimentària, assegurar el funcionament dels sistemes de sanejament i recuperar els subministraments d'aigua, aliments, energia i medicaments de seguida que es puga, encara que siga de manera provisional.

Així mateix, és necessari garantir l'atenció sanitària a les persones amb lesions directament relacionades amb el desastre i també amb patologies prèvies o amb problemes de salut aguts que requerisquen atenció urgent.

El sistema de vigilància en salut pública, per la seua banda, ha d'intensificar la feina per detectar precoçment possibles brots o aparició de malalties que demanen una actuació urgent.

Cal prendre precaucions per evitar l'exposició a riscos addicionals (ferides, lesions, possibles infeccions, substàncies químiques) a les persones de les localitats afectades i als qui hi acudeixen com a voluntaris a ajudar.

És necessari ocupar-se dels riscos emocionals i de salut mental, des d'aquest moment i al llarg de les fases de resposta i recuperació.

Una vegada superada la crisi, és important fer una anàlisi de les mesures de tota mena que es puguen prendre a fi de minimitzar els efectes de futurs fenòmens atmosfèrics adversos que puguen agreujar-se en l’esdevenidor a causa del canvi climàtic.

Article escrit amb l'assessorament de la Sociedad Española de Epidemiología.

Óscar Zurriaga, Professor Titular. Dep. de Medicina Preventiva i Salut (UV). Unit. Mixta Investigació Malalties Rares FISABIO-UVEG. CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de València; Ángela Domínguez García, Catedràtica Medicina Preventiva i Salut Pública, Departament de Medicina, CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de Barcelona; Eduardo Briones Pérez de la Blanca, Metge epidemiòleg, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública, Junta de Andalucía; Federico Eduardo Arribas Monzón, Cap del Servei d'Avaluació i Acreditacio Sanitària. Direcció General d'Assistència Sanitaria, Departamento de Sanidad de Aragón; Maria João Forjaz, Investigadora en salut pública, Instituto de Salud Carlos III; Pello Latasa, Responsable de Vigilància en Salut Pública, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Medical Doctor, Professor Public Health, Universitat de Lleida y Susana Monge Corella, Científica Titular. Grup d'epidemiologia i vigilància de virus respiratoris. Centro Nacional de Epidemiología., Instituto de Salud Carlos III

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.