Matilde Mas, Universitat de València

Aquesta vegada no hi ha hagut sorpreses. S'esperava que el Banc Central Europeu (BCE) apujaria el tipus d'interès en 0,75 punts i així ha sigut. Aquest ha sigut el darrer moviment d'un procés que va començar quan, al juliol del 2022, va anunciar que s'havia acabat l'etapa de la política monetària ultraexpansiva. Però, en realitat, caldria mirar una mica més enrere, quan, al juliol de 2012, l'euro estava a punt d’esclatar per l'aire i Draghi va pronunciar la frase que va fer fortuna, el famós whatever it takes que va aconseguir evitar la desfeta.

Inflació desbocada

L'elevació anunciada el 8 de setembre de 2022 situa el tipus d'interès de la zona euro entre el 1 % i el 1,25 %, una pujada que pot considerar-se molt brusca. Què ha passat perquè s’haja capgirat en un espai de temps tan curt? La resposta és ràpida: la inflació s'ha desbocat en tots els països desenvolupats, especialment a la Unió Europea (UE), al Regne Unit i també als Estats Units.

Aquesta puja dels preus va començar en la segona meitat de 2021. En aquelles dates, l'aparició de la vacuna contra el COVID-19 va aconseguir impulsar la demanda agregada, amb la recuperació d’hàbits de consum trastocats pel confinament i comptant amb l'estalvi acumulat durant la pandèmia.

Quan la COVID-19 va aparèixer en escena, els països de la UE van reaccionar de forma molt diferent del que va ocórrer en la crisi financera de 2018. Els mals records de les polítiques d'austeritat i el cost dramàtic que va representar –sobretot per als països endeutats del sud d'Europa– van ser substituïts per una resposta ràpida en la direcció contrària.

Tots els països individualment van compartir la necessitat de salvar les empreses i els treballadors, mitjançant l'ús dels ERTO i el suport al finançament de les empreses, utilitzant crèdits públics fonamentalment.

Amb posterioritat, i no sense problemes, van ser aprovats els fons Next Generation EU, que reforçaven la política monetària expansiva del BCE amb les polítiques fiscals, també expansives, tant dels països individuals com de la Comissió Europea.

En definitiva, la resposta a la COVID-19 havia consistit en polítiques de demanda expansives que, en si mateixes, alimentaven les tensions inflacionistes. A això, calia afegir-hi un poderós xoc d'oferta, alimentat per la ruptura de les cadenes de subministrament, la política de COVID zero duta a terme per la Xina i l'absurd augment dels nolis (preus de lloguer o de transport de vaixells), que va encarir el transport en què se sustenta la globalització.

Aquests problemes eren coneguts, però durant bona cosa de temps van ser considerats transitoris. Per això, es va començar a pensar a tornar a l'ortodòxia fiscal i a endurir gradualment la política monetària.

Tot va saltar per l'aire amb la invasió d'Ucraïna per part de Putin. Hi havia símptomes abans de la guerra que estava utilitzant la seua abundància de recursos energètics de tota mena per a pressionar a l'alça els preus en els mercats internacionals. Però allò que es va interpretar com a simples amenaces s'ha transformat en una realitat indiscutible: l'arma més poderosa no ha sigut el seu exèrcit sinó el control de les fonts d'energia de les quals depèn Europa. La inflació ja no podia considerar-se transitòria sense més ni més.

De quins mitjans es disposa per a frenar la inflació?

Com que, com hem argumentat, el seu origen es troba en la combinació de xocs expansius de demanda amb contractius d'oferta, la resposta havia d'abordar-se des dels dos fronts. Pel costat de la demanda, la política monetària hauria d'exercir la seua funció contractiva i, pel de la d'oferta, reduir el consum energètic mitjançant l'expansió de les energies renovables i la substitució de Rússia per altres països productors. Es va assignar a la política fiscal la tasca de pal·liar els efectes negatius que la inflació té sobre els col·lectius més vulnerables.

Era necessària una elevació tan pronunciada del tipus d'interès com la que ha dut a terme el BCE? Al meu entendre, sí. De fet, les borses han reaccionat, almenys inicialment, de manera positiva. Les elevacions brusques poden interpretar-se de dues formes, amb conseqüències diferents. Pot pensar-se que imposarà una contenció excessivament dràstica de la demanda, perjudicar l'ocupació i generar una dura recessió. Que anar més a poc a poc tindria l'avantatge que la recessió seria menor.

Ara bé, aquest argument és discutible, perquè una frenada més decidida transmet amb claredat la voluntat que l'objectiu de posar fi a la inflació no té marxa enrere. Amb això s'afavoreix que les expectatives de més inflació es continguen i els efectes de segona ronda es moderen.

El factor dòlar

Però hi ha un factor addicional. La depreciació de l'euro enfront del dòlar comporta un cost molt elevat per a les arques dels països europeus perquè l'energia es paga en dòlars, per la qual cosa ens resulta més cara. I aquesta apreciació ha estat en gran part originada per l’increment  més agressiu dels tipus d'interès als Estats Units, cosa que fa el dòlar més atractiu en els mercats internacionals. Per compensar-ho, l'euro hauria també d’apujar el tipus d'interès.

En definitiva, la puja del tipus d'interès duta a terme pel BCE és un moviment en la bona direcció de col·locar la inflació com a enemic de primera magnitud. És cert que existeix el risc de generar una recessió. Confiem que siga breu, encara que això també dependrà de la rapidesa amb la qual puguem prescindir de la dependència energètica de Rússia.

Matilde Mas, Catedràtica d'Anàlisi Econòmic, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.