Juan Francisco Albert Moreno, Universitat de València

El marc institucional de la Unió Europea (UE) va sobreviure a la crisi financera de 2008 i a la crisi de deute sobirà de 2010, però va quedar molt danyat. Profundes discrepàncies entre els estats membres, el Brèxit i l'auge de partits antieuropeistes han sigut algunes de les seues conseqüències i, amb l'avantatge que ofereix el pas del temps, diem ara que s’haurien pogut gestionar millor.

Avui els europeus ens enfrontem a una pandèmia sense precedents en la nostra història recent. Sens dubte, la prioritat a curt termini exigeix protegir la salut dels ciutadans prenent les mesures que calga. Obligatòriament, aquesta crisi sanitària desembocarà en una crisi econòmica amb una intensitat encara difícil de preveure i molt lligada a l'evolució del virus.

La crisi de 2008 i aquesta de 2020 no tenen orígens comparables, però sí trets en comú, i la Unió Europea haurà de demostrar que ha après dels errors del passat per a recuperar la confiança perduda dels seus ciutadans i garantir la seua pròpia supervivència.

Fa dotze anys, la crisi financera global va provocar la crisi del deute sobirà europeu i una acusada caiguda en la demanda agregada. Ara les economies europees estan patint les conseqüències d'una pandèmia, i com evolucione aquesta marcarà la intensitat de l'alentiment econòmic que s'espera.

Per contenir els contagis i evitar el col·lapse dels seus sistemes de salut, Itàlia, Espanya i França han imposat als seus ciutadans un confinament que, en molts casos, ha portat a la paralització temporal de la producció, que implicarà una inevitable caiguda en les rendes de famílies i empreses. Hi ha consens entre els economistes (vegeu ací o ací) sobre la necessitat de prendre mesures d'expansió fiscal, que ajuden els agents més vulnerables mentre duren les mesures extraordinàries.

Aquesta expansió fiscal és necessària per a incrementar els recursos del sistema públic de salut, per a garantir les rendes dels individus que puguen perdre l'ocupació, per a concedir una moratòria d'impostos a famílies i empreses afectades, per a dotar les empreses de facilitats de crèdit i fer que puguen afrontar els seus pagaments en un context de baixos ingressos, etc.

En definitiva, cal una despesa pública extraordinària, que proveïsca de liquiditat el sector privat per evitar el sofriment innecessari de les famílies i el tancament d'empreses solvents en un context extraordinari.

A més, la intervenció del sector públic per a garantir aquestes rendes afavorirà el compliment de les mesures d'aïllament preventiu imposades per a detenir l'expansió del SARS-CoV-2 i minimitzar el seu impacte econòmic a mitjà i llarg termini.

En un context de tipus d'interès molt baixos, aquesta expansió fiscal és necessària i desitjable i l'augment de la despesa no hauria de comportar un cost fiscal massa alt.

Tot i això, moltes economies europees tenen una ràtio deute públic/PIB molt alta. En aquest cas, l'augment del dèficit, al costat d'un elevat deute, podria provocar la por dels inversors, una pujada de la prima de risc i nous problemes de sostenibilitat del deute en una espècie de profecia autocomplerta. Ara bé, evitar aquest risc és possible i, en una unió econòmica i monetària europea, aquesta missió correspon a les seues institucions, molt especialment al Banc Central Europeu (BCE).

Si les institucions europees volen sobreviure a la COVID-19 i demostrar que veritablement estan compromeses en un projecte comú, s'han de coordinar accions decisives almenys en tres àmbits d'actuació: el mercat comú i els sistemes fiscal i monetari, respectivament.

Avergonyiment en el mercat comú europeu

En matèria comercial, la UE va viure al principi d'aquesta crisi un dels moments més vergonyosos i insolidaris des de la seua creació, quan Alemanya i França van prohibir l'exportació de màscares i material sanitari en el moment en què Itàlia més en necessitava.

El sentit d'un mercat comú és que, d'acord amb l'avantatge comparatiu de David Ricardo, cada país s'especialitza en allò que produeix de forma més eficient a canvi de poder intercanviar el que necessite de la resta de productors quan ho considere oportú. Restringir la venda de productes als teus socis en moments d'urgència és endur-te d'una raspallada l'essència del mercat únic. Episodis d'aquest tipus no haurien de repetir-se si la UE de veritat es creu els seus propis tractats.

Les mesures fiscals es queden a mitjan camí

En matèria fiscal hi ha hagut més paraules que fets. Les mesures preses per l'Eurogrup en la seua darrera reunió via telefònica per a evitar contagis i de sis hores de durada van ser decebedores.

La part més destacable de l'acord és que es destinaran 37.000 milions d'euros a la lluita contra la pandèmia; que el Banc Europeu d'Inversions disposarà de 10.000 milions per a prestar a les pimes, i que hi haurà 28.000 milions per a fons estructurals. Una quantitats molt minses tenint en compte que només Itàlia ha aprovat un pla de 25.000 milions per a fer front a la seua delicada situació, la promesa d'Alemanya d'oferir una quantitat il·limitada de recursos a les seues empreses afectades o el pla del president Sánchez per a Espanya que pretén mobilitzar 200.000 milions (aproximadament el 20% del PIB espanyol) entre recursos públics i privats, dels quals 100.000 milions es concretaran en un pla d'avals per a garantir la liquiditat de les empreses.

Més interessant és, tanmateix, la flexibilitat fiscal que permet a l'Eurogrup  que siguen els mateixos estats membres els qui s’enfronten amb la despesa. Tot i això, torna a mostrar-se reticent a qualsevol forma de mutualització del risc a través d'Eurobons o altres propostes més concordants amb la legislació actual de la UE.

En qualsevol cas, totes les mesures fiscals adoptades o proposades hauran de comptar en última instància amb la cooperació del BCE en el cas que la por s'apodere del mercat.

El BCE ha d'implicar-se en l'estabilitat de la zona euro

En matèria monetària, el BCE n’ha feta una de freda i una de calenta en la seua darrera intervenció.

Entre la bateria de mesures preses, la més destacable és que per primera vegada els bancs poden finançar-se a través del programa TLTRO a una taxa 25 pb per davall del tipus de facilitat de dipòsit. En altres paraules, per primera vegada, sota unes certes condicions, els bancs comercials podran sol·licitar reserves pagant un tipus d'interès inferior al que reben per mantenir aqueixes reserves en el dipòsit del BCE.

Com explica l'economista cap del BCE, Philip Lane, això representa una innovació que crea els incentius necessaris per a reduir els costos de finançament en l'economia sense la necessitat de rebaixes addicionals en els tipus oficials.

Ben altrament, Christine Lagarde va cometre una relliscada en afirmar “we are not here to close spreads”. És a dir, que no és missió del BCE mantenir estable el diferencial del rendiment dels bons entre els països de la zona euro, just el contrari que va fer el seu predecessor, Mario Draghi, per salvaguardar la moneda única amb el famós “whatever it takes” en els moments més durs de la crisi de l'euro. Encara que ràpidament el BCE es va retractar del seu error i la seua presidenta ha demanat perdó pel comentari desafortunat, aquest missatge ha calat en els mercats i ha generat dubtes sobre les actuacions futures del BCE, i les primes de risc dels països més afectats per la pandèmia, com Itàlia i Espanya, comencen a repuntar.

Encara que el BCE no té a la seua disposició la màquina del temps de Herbert George Wells, hauria d'esmenar el seu error formalment, comprometre's amb el “whatever it takes” i actuar com a prestador d'última instància en el cas de ser necessari. Això es podria fer, per exemple, comprant deute públic dels països amb majors problemes en el mercat secundari a través del programa de compra d'actius.

Aquesta vegada no existeix el pretext del risc moral i els socis europeus no poden endossar els dèficits a la irresponsabilitat fiscal dels successius governs. Es tracta d'una pandèmia global, d'evitar una recessió més profunda, i no hi ha excuses per a mirar cap a una altra banda mentre alguns països es tornen insolvents i l'euro es desintegra pel camí.

Si això no fos prou, el BCE podria adoptar mesures més heterodoxes, com l'helicòpter monetari. En el seu disseny més senzill, el BCE podria finançar directament mitjançant transferències la despesa ssumida pels països membres i evitar així l'augment del deute.

En definitiva, en el context actual de crisi sanitària, amb uns tipus d'interès excepcionalment baixos, unes expectatives d'inflació per davall de l'objectiu i en les albors d'una recessió de magnitud desconeguda, les institucions europees no poden ser tèbies en les seues decisions, més encara tenint marge per a encarar les mesures excepcionals que es requereixen.

Encara que amb els normals dubtes d'enfrontar-se a fets desconeguts, entre els economistes la necessitat d'actuació proactiva és unànime. Ara falta que els mandataris europeus en prenguen nota i no repetisquen els errors del passat.

En els seus encerts està la nostra sort i la supervivència mateixa de les institucions europees.

Juan Francisco Albert Moreno, Investigador predoctoral en Economia, Universitat de València

Aquest article es va publicar originalment en The Conversation. Llegiu l'original.