Juan Alguacil Ojeda, Universitat de Huelva; Elisabeth Cardis, Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal); Gemma Castaño-Vinyals, Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal); Maria Manuela Morales Suarez-Varela, Universitat de València i Nuria Aragonés Sanz, Servei Madrileny de Salut

Cap avanç tecnològic no ha tingut un creixement d'ús tan ràpid com la telefonia mòbil en els darrers vint-i-cinc anys, amb la consegüent exposició a camps electromagnètics de radiofreqüència (RF) i de freqüència extremadament baixa (ELF). Per si no n’hi havia prou, el confinament associat a la pandèmia per COVID-19 ha augmentat les hores d'exposició a dispositius multimèdia i mòbils tant en adults com en menors.

La qüestió és que l'Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) va classificar el 2011 les RF emeses per la telefonia mòbil com a possible agent cancerigen, sobre la base que hi ha una prova limitada de carcinogènesi en humans i sense arribar a ser suficient en estudis d'experimentació animal. Fins a quin punt podem aleshores estar tranquils veient els nostres fills utilitzar el mòbil?

A quin tipus de radiació m'expose quan utilitze el telèfon mòbil?

En biomedicina, les radiacions es divideixen en dos grans tipus segons l'energia que són capaces de transmetre: ionitzants i no ionitzants.

L'associació causal entre exposició a radiació electromagnètica ionitzant (raigs X, per exemple) i càncer està àmpliament descrita i acceptada. Cal destacar que els límits d'exposició acceptats a radiacions ionitzants per a les persones s'han abaixat unes quantes vegades al llarg del segle passat, a mesura que se n'anaven acumulant proves sobre els efectes.

Ara bé, la radiació dels telèfons mòbils és no ionitzant i se situa en l’interval de les radiofreqüències que s'usen principalment per a aplicacions en telecomunicacions, com ara en telèfons mòbils*, en televisions i en ràdio. En utilitzar el telèfon mòbil, també ens exposem a camps electromagnètics de freqüència extremadament baixa.

Com es quantifica l'exposició a radiofreqüències per la telefonia mòbil?

Per a comprendre el mal que pot provocar en el cos humà, en primer lloc s'ha de mesurar la quantitat d'energia de la radiació que és absorbida pel cos (dosi absorbida). Però, si bé les mesures de la dosi absorbida són el punt de partida per a determinar els possibles danys de la radiació, l'interès no és tant l'energia total dipositada com l'efecte que aquesta energia produeix en les cèl·lules vives, que pot ser diferent segons el teixit.

La dosi d'energia absorbida en el cas de l'ús de telèfon mòbil es calcula usant una mesura anomenada taxa d'absorció específica (SAR), és a dir, la quantitat d'energia de RF absorbida pels teixits, la qual s'expressa en watts per quilogram del pes corporal.

No hi ha relació causal entre l'ús del mòbil i els tumors cerebrals

 En l'estudi internacional MOBI-Kids hem analitzat la relació entre l'ús de telèfons mòbils i fixos sense fils i el risc de patir tumors cerebrals en 900 joves (aparellats per sexe, edat i regió amb 1 900 controls, és a dir, participants sense la malaltia d'interès, que en el nostre estudi van ser joves amb apendicitis) de 14 països diferents, amb la coordinació de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

Es va triar el cervell perquè és la part del cos més exposada a radiacions en utilitzar el mòbil, i els xiquets i els joves podrien presentar-hi una major susceptibilitat.

La distància del mòbil al cervell durant les trucades és rellevant per a calcular amb precisió l'exposició a RF i ELF. Per això, l'estudi va validar la informació referida pels participants amb els registres de les operadores de telefonia. També va recollir informació rellevant per a estimar la dosi absorbida sobre la base del tipus de dispositiu, el model del dispositiu mòbil per a situar l'antena, el costat del cap amb el qual es parlava, l'ús del telèfon, la tecnologia i bandes d'ús del proveïdor, etc.

Malgrat ser l'estudi més ampli fins avui, la recerca no ha trobat una associació causal entre els tumors cerebrals i l'ús d'aquests telèfons al llarg de la vida.

Els resultats són coherents amb el coneixement actual, ja que en aquests moments no hi ha una prova científica concloent que els nivells de radiacions emesos pels telèfons mòbils augmenten el risc de càncer cerebral. Els estudis de recerca amb animals d'experimentació no ofereixen tampoc resultats coherents per a identificar un mecanisme d'acció clar.

És lògic estar alerta

Cada vegada que en la societat s'introdueix una exposició nova i massiva a alguna substància, o a una radiació en aquest cas, els registres de malalties estan atents a canvis bruscos en les corresponents dades d'incidència.

Per exemple, en el segle XX es va observar una correlació molt clara entre l'augment de la freqüència del tabaquisme i l'augment de la freqüència del càncer de pulmó separats per deu anys de latència. Tot i això, a pesar que el nombre d'usuaris de telèfons mòbils i la durada de les trucades han augmentat exponencialment en els darrers vint anys, no s'han observat grans canvis en la incidència de tumors cerebrals en general.

Els avantatges que ofereix l'ús del telèfon mòbil fan difícil en la societat actual recomanar no tenir-ne. Cal remarcar que la tecnologia actual de 3G, 4G o 5G emet molta menys RF que les tecnologies anteriors. A més, els mòbils i altres dispositius de comunicació mòbil s'usen cada vegada menys ajustats a cau d'orella, i per això els nivells d'exposició, tant al cervell com a altres teixits han baixat molt.

A això, s’hi suma que aquests dispositius s'utilitzen moltes hores com a pantalla, en mode dades, per a actuar en xarxes socials, enviar missatges i fer streaming. Això redueix moltíssim l'exposició en comparació amb les telefonades en què parlem (i enviem informació) bona part del temps. Cal no oblidar que els dispositius emeten RF en el moment en què s’envia informació, no quan se’n rep.

Encara així, la classificació de la IARC de les RF emeses per la telefonia mòbil com a “possible cancerigen” es pot interpretar com una sospita fundada del fet que pot ser que provoque càncer, encara que de moment no n’hi haja proves.

Aquelles persones que vulguen reduir els riscos a mínims poden reservar l'ús dels telèfons mòbils per a les converses més curtes, o només per a moments en què un telèfon fix no està disponible. També es pot utilitzar un terminal amb funció de mans lliures, o recórrer a auriculars amb fils o sense fils per a allunyar el telèfon del cap de l'usuari i així disminuir l'exposició a radiacions procedents del telèfon mòbil. I, finalment, es pot prioritzar enviar missatges en compte de fer telefonades.

L'ús creixent i generalitzat dels dispositius mòbils i el descobriment i el desenvolupament de noves tecnologies en el futur fan necessari respectar el principi de precaució, promoure l'ús racional i segur dels dispositius mòbils i mantenir-nos atents i fent recerca.

Juan Alguacil Ojeda, Catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universidad de Huelva; Elisabeth Cardis, Professora d'Investigació en Epidemiologia de la Radiació en ISGlobal, Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal); Gemma Castaño-Vinyals, Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal); Maria Manuela Morales Suarez-Varela, Catedràtica en l'àrea de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València i Nuria Aragonés Sanz, Responsable del Servei de Vigilància i Registre de Càncer de la Comunitat de Madrid, Servei Madrileny de Salut

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.